20.000 aC - El primer silenci

Sol. No ha quedat ningú. Què cal fer? On són? He quedat sol.

Molt temps he estat sol. Moltes llums i moltes ombres i segueixo sol. Els grans, els que feia més temps que hi eren, ara resten amb els ulls clucs per sempre. Eren aquells que em van dir com aturar la bèstia clavant el meu bastó amb la seva pedra esmolada al cos. Eren aquelles que donaven menjar amb el seu cos als nous. Però ja no hi són. I no vull seguir sol.

Els que eren com jo, els més petits i les que donaven de menjar, tots han tancat els ulls. Jo, he quedat sol. Per què els meus no es tanquen?

Fora del refugi ja no em calen les pells. Ara la llum és més llarga que la foscor. Podré caminar més lluny que mai abans. Creuaré on l’aigua és més baixa. Aniré per on mai abans he anat. Per no estar sol.

I potser, més enllà del cim blanc trobaré un altre refugi. Un on altres sàpiguen polir les pedres per als bastons, altres que donin menjar amb el seu cos, nous que corrin per portar menjar i d’altres que siguin com jo. I si és així, potser podré tancar els ulls, i no estaré sol.