2.040 dC - L’ordre de les màquines

Hi ha qui diu que li fa por. Que, on anirem a parar? Que hem perdut la capacitat de raonar per nosaltres mateixos i això ens aboca al més profund dels abismes de la humanitat. Que acabarà per destruir-nos.

I a mi, que no soc res ni ningú, em sembla fascinant. Em sembla extraordinari tenir la consciència i la sort d’estar vivint una revolució que, certament, marcarà el futur. Bé? Malament? Qui s’atreveix a jutjar el que no ha succeït? No en tenim, a cas, centenars d’exemples al llarg de la història? Millores contínues ens han provocat terror a mesura que han aparegut en les nostres vides, a la dels que ens diem humans. Des del foc que ens va escalfar a les coves fins a les màquines que van buidar les fàbriques de treballadors

No, no succeirà res. Hem arribat fins aquí gràcies a la nostra excel·lència. A la nostra intel·ligència desenvolupada al llarg dels mil·lennis. I quan els fets s’han desbordat com un riu sense control, l'aigua sempre ha acabat tornant al seu llit. I el riu, al mar.

Sempre ha calgut que transcorri el temps per valorar les coses amb la perspectiva suficient. La que tindran, ells sí, els nostres descendents.