113

Dóna'm el desig,
cos meu;
fes-me gaudir,
cos meu;
deixa que m'endinsi en tu,
cos meu.
Sigues només meu, sols meu.

T'entregues poruc,
però obres, ardent, les teves cames,
i guiat per l'olor dolç
del teu plaer,
per la calor
del teu plaer,
et penetro,
t'ataco,
t'escolto,
t'observo,
et toco,
i m'enfonso, cos meu.

I correm.
Tu i jo alhora.
Tu contra mi,
jo fugint de tu
i perseguin-te,
jemegant, cridant,
gaudint un de l'altre;
cadascú amb si mateix;
tots dos.

La teva veu, un angel
que es fon pel meu plaer;
La teva veu
que sent el meu membre
relliscant dins el teu temple tou i estret;
el meu membre, que tasta,
que gaudeix
el sucre melós del teu interior,
dur, trempat pel plaer,
pel goig, calent,
meu.

Rossegant-me tot jo,
ara i ara;
sense parar;
sense temps,
sense món.
Sempre,
per la mel del teu interior, cos meu.

Fruïm, caiem,
un sobre l'altre,
fluint els nostres cossos,
tu sobre mi,
jo sota teu;
i volem més, més un de l'altre,
ja arriba el moment, s'apropa;
dona'm més, maleït,
obeeix-me malparit.
Sigues tot meu pel meu desig,
per tu, que em mires,
amb els teus ulls sagnants de ràbia, m'odies.

Destrossa'm, aixafa'm
amb el teu cos enemic, sisplau,
fes-me pols amb el teu ritme.

Em demanes que pari,
et faig mal.

¿Quin mal et faig, cos meu
si només puc gaudir quan crides pel meu dolor,
morin-te, perdent-ho tot pel meu membre,
que vol per ell sol
el suc dolç
que ara ja no vols cedir-me, cos meu?

Pateixes, mores, desapareixes
perquè et mato, jo mateix,
pel meu goig,
pel meu odi, cos meu,
ofegan-te amb unes mans
que pateixen pel crits
que surten del teu tendre coll nevat,
vermellós per una sang que resta,
omplint un cap
que insulta el meu plaer, el meu,
cos meu.