[1] En Watson i jo

Jo creia que era un somni, però misteriosament s’havia convertit en quelcom real i inexplicable. O tal vegada era a l’inrevés. No ho sé. Amb l’esverament que portava al damunt suposo que, en certa manera, havia perdut la consciència de la realitat.

Ell aparegué d’improvís, enmig de la nit. La cambra s’il·luminà amb la seva presència fosforescent, radiant, color de lluna plena. Anava vestit a l’antiga usança. Espardenyes de sola de cànem amb betes negres, pantalons curts apedaçats i un jersei de llana fina com els que teixia ma mare. El cabell rapat, gairebé al zero, i les faccions em resultaven insòlitament familiars, com si el conegués de tota la vida.
Restà una llarga estona mirant-me de fit a fit, escrutant-me, com si no s’acabés de refiar de la meva persona. Sense obrir boca.
En veure que jo semblava un estaquirot i que no feia cap intent de comunicar-me amb ell, amagà d’anar-se’n.
-Ei, ei! On vas? Qui ets?, vaig etzibar-li.
-Ah, hola! Sóc en Watson. No et sona el meu nom? Porto molt de temps observant-te i alguna vegada fins i tot he ficat el nas en els teus somnis.
-Watson? L’únic Watson que conec era un ratolí de drap, una mena de mascota silenciosa. Què hi tens res a veure?
-Potser sí o potser no, va deixar caure posant cara de pòquer.

Tot seguit m’explicà d’on venia. Segons ell, la seua llar era un antic casalot, situat en el mateix lloc on ens trobàvem. Una mansió plaent, familiar, delitosa. La vida allí era sempre com un joc, amable i divertida, un paradís de persones amigues, ple de contes a la vora del foc. Mentre ell parlava, jo, sense adonar-me’n, m’anava endinsant en el seu món com si es tractés del meu propi món. I, si tancava els ulls, notava clarament els batecs del meu cor envellit i sentia com es reviscolaven tot un seguit d’emocions i experiències que, de fet, només jo podia conèixer, de tan íntimes.


Però, de cop i volta, desaparegué de la mateixa manera que havia comparegut. A l’acte, algú va trucar a la porta de l’habitació.