1.900 dC - El somriure del vell obrer

Vaig arribar-hi jove, i ara ja em sé vell. He vist les màquines perfeccionar-se i alçar-se nous magatzems plens de peces acabades.

He vist també emblanquir els cabells de l’amo i com la seva esquena s’anava corbant amb els anys.

Ara és el fill qui recorre cada dia les naus. I, com el seu pare, mai em diu res. Ni una sola paraula. Només una mirada: la mateixa de sempre, feta de condescendència i reprovació, com si volgués fer-me sentir petit. Però jo li retorno la mirada amb calma, i, abaixant el cap, somric.

Un somriure lleu, nascut de l’afecte i fins i tot de la compassió. De saber-me ple. De sentir-me satisfet amb mi mateix. De reconèixer-me ric amb el que tinc, ric només de saber-ho.

Perquè les seves riqueses —cotxes i vestits, viatges i mansions, festes i adulacions— no són res quan les comparo amb un passeig tranquil pel camp, amb l’escalfor de la llar quan arribo a casa i amb l’abraçada de sentir-me estimat.