1.870 dC - El camp vermell

Ens van dir que aprendríem la lliçó. Que després de tantes i tantes guerres, de tants llibres d’història escrits pels nostres avantpassats, nosaltres, els seus fills, no cauríem en els mateixos errors.

I vet aquí on som! Al mateix lloc. Aixecant les nostres banderes per ser millors que els nostres germans, desembeinant els sabres per ferir-los fins a morir, encanonant-los amb un odi sense sentit. El camp de batalla hauria d’haver estat el lloc on construir les nostres llars, per viure en pau, i no un terreny erm, tenyit de vermell per la nostra sang.

I tot per què? Per qui? Per algú a qui gens importem; per uns homes i dones que mai no ens adreçaran la paraula, tret per demanar-nos el sacrifici a canvi del seu benestar. Si abans del desastre ens aturéssim un sol moment, si ens miréssim als ulls abans de disparar, colpejar o tallar, veuríem el sense sentit de tot plegat. Si en lloc d’això sentíssim de prop els nostres alens en calma, llavors potser ens adonaríem del nostre fracàs.

Però no. Aquest desig s’esvaeix com ho fa el dia quan arriba la nit. Semblem condemnats a viure a les tenebres de les guerres.

L’endemà, malgrat ells, sortirà el sol.