...

Novament un poema per recitar, per declamar, per cridar... i acabar emmudint, en silenci, respirant fons.
Salut, home d'arena! I reverències.

faig comentaris molt de tant en tant, perquè no em veig amb cor d'analitzar res de ningú, de poquet que en sé. I comentar per comentar, doncs no. Però aquest poema (i mira que és només lo primer que em disposava a llegir teu (de fa temps, perquè abans t'he solgut llegir)), aquest poema és dels bons, amic. No ja que m'agrade subjectivament, sinó perquè crec que té qualitat, que té allò que cal que un poema tinga.
I ara torne a vore que lo meu no és fer comentaris...
Vaig a llegir-te una miqueta més!!

annabella

PD: no et sentes obligat a comentar res meu, la veritat és que fa temps que no publique perquè ja no em sent identificada amb allò que vaig penjar. Potser em faig un altre nom d'usuari per penjar coses noves. Ja t'avisaré, que segur que m'interessa el teu punt de vista...

(...)
"Per això estic tan gelós dels ulls i el rostre
i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor
que s'hi mou sempre... i temo tant la mort!
Amb quins altres sentits me'l fareu veure,
aquest cel blau damunt de les muntanyes
i el mar immens i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l'eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué "Atura't",
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor; jo que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fe'ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest "fer etern" és ja la mort?
Mes llavors la vida què seria?
Fóra l'ombra només del temps que passa,
la il.lusió del lluny i de l'aprop
i el compte de lo molt i el poc i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s'atura,
me'n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles
i encara allí voldria ésser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà'ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n'hi haurà cap!
(...)" J. Maragall
L'enyorança del que tenim, del que perdrem
fa ràbia haver-ho de perdre, fa pena, ànsia,
però en cada moment, ara, ja hi és:
mira't les mans! Hi és la campana!
El fang! El cel!El foc! La casa!
Les teves mans plenes...
amic

t'escric a les mans tot el que sóc, mot efímer dins l'instant i la màgia imaginada.
T'escric a la mà amb petons de llavis que arrodoneixen lletres i sentits i em faig clam en les teves mans obertes, perquè puguis llegir-me tots els secrets.

gyps

el títol m'atreu, m'encantesn els punts suspensius, maniàtica, pot ser...
cal dir que admiro vocabulari com mot entre mot?
**
dona'm un record,
un territori,
un salt mortal...
**
per mi aquestes simples paraules em giren d'un sol cop...
un petonet.
felicitats!!!

No has posat títol al poema i jo em sento incapaç de posar-ne al comentari.

Ho dic de tot cor: aquest versos m'han deixat el cor suspès en un estadi molt enfora del que m'envolta, orbitant per mons que només existeixen en els bons poemes. Per moments m'ha semblat que deixava de respirar.

"Dis-me un cel, amb paraules vegetals..."
I aquí és on, qui com jo pretén escriure coses, albira la distància que el separa de la vertadera, de la bona poesia.

Com la d'aquest poema.

No vull tornar a la realitat.

Escriu-m'ho a les mans, amic, perquè se'n faça un coixí de belles metàfores i jo hi puga descansar els meus ulls de llegidor.

Crec copsar el sentit del teu poema, plé d'encisadores metàfores, de paraules encertades i ben trobades.
M'agrada el teu crit silent per recordar, que, un dia o altre tots haurem de fer el mateix.
El fet de no posar-li ni títol ni cap mena d'indicació, em permet interpretar que cercas que sigui més punyent i desperti conciències adormides.
Avans de jeure cal tenir el jas ben adobat, acollidor, com si tornessim al niu original, i si el que l'ajuda a preparar és l' AMOR antèntic, el final és envejable.
Gràcies per fer-me pensar.

Una encaixade de JOAN