Reis sense corona

Un relat de: angie

Reconec que no m'agrada tenir animals a casa, malgrat haver-ne tingut. Mai he sentit aquella necessitat de compartir les estones amb un gos, un gat o un canari, però ho he fet. El que mai hagués dit és que acabaria fent manyacs a un camaleó de mirada esgarrifosa i penetrant. El va dur amb ell en Kem, el nen saharaui que vam acollir a casa aquest estiu. El que no sabem encara és d'on el va treure, però no se'n separava ni un sol moment.

L'estada d'en Kem ens ocasionà força canvis en el ritme diari i els costums, però malgrat això, aquella experiència començà a tenir sentit des del primer instant. En Kem era un noi obert i tranquil. Ens costava molt entendre'l però, hi ha vegades que no cal parlar el mateix idioma per dialogar. Gaudia de la quotidianitat. Li agradava donar-me les pinces de la roba, amb les que s'entretenia hores i hores fent trens de colors al terra de la galeria. Es quedava palplantat al costat de la taula del menjador, mirant com en Ferran es barallava amb un trencaclosques, en tornar de la feina. Un dia, es va asseure i alliçonant el camaleó perquè no es mogués de la butxaca, va començar a agafar peça rere peça i a unir-les amb destresa, davant la mirada atònita de tots nosaltres. En un parell de tardes, acabaren entre els dos aquell immens quadre impressionista i va ser el primer cop que en Kem ens oferí el seu gran somriure d'ivori. Li posàrem un marc i el penjàrem sobre el seu llit. Cada nit, a l'hora de dormir, repassava amb l'índex cadascuna de les peces, mentre cantava en veu baixeta. Suposem que se'n sentia orgullós.

Avui en Kem torna al seu país, en té ganes però també li dol. Els tres mesos d'estiu han estat especials, inoblidables. Li hem fet saber i ell a nosaltres, també. Mentre pujava les escales de l'autocar que el venia a buscar, ple de nens com ell, ha girat el cap, ha baixat d'un salt davant la nostra sorpresa i, ens ha ofert un gran somriure, alhora que ens regalava el seu estimat camaleó. Les llàgrimes ens han rodolat galta avall, perquè en Kem, sense saber-ho, ja ens havia fet un gran regal, compartir un trosset de vida al seu costat.

El camaleó, des d'aquell dia, és el rei de la casa. No sabem si veure'm en Kem altre cop, però cuidarem d'aquest animaló com si ell hi fos.



Comentaris

  • L'he tornat a llegir[Ofensiu]

    amb gust i m'ha agradat més encara. A més de ser molt descriptiu desprèn bonhomia i tendresa. Volia llegir-ho de nou, em va deixar un bon gust de boca.

  • la seva companyia haurà estat un regal per a vosaltres. El que vosaltres li heu donat a ell és un retall de la peça de la seva vida que li servirà de crossa per caminar endavant si mai pateix incomprensió o discriminació per motiu de raça. El vostre record el marcarà de per vida.

    (des del dia 7 de juny que no valoro cap relat. Demano que tampoc s'em valorin els meus)

  • El nostre món com a orgull pretenciós[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 12-03-2010 | Valoració: 10

    És clar, un camaleó pot voler dir moltes coses, malgrat que estiguem immersos en la nostra cultura. Un camaleó pot ser el símbol secret d'una vida en un estat diferent. Doncs el camaleó es veu, però no pas el que significa: podria ser un efecte de la natura que fa que una cultura incomprensible per a nosaltres no es deixi veure.
    Nosaltres tenim els nostres cinc sentits, i tot el que sobrepassa això és per a nosaltres imaginació. Però rere la innocència dels indrets que han estat colonitzats aquests últims segles pot haver-hi un món que desconeixem, doncs s'ha camuflat. Només en queden llegendes escrites o rituals que s'estudien però s'analitzen des del nostre punt de vista. Jo crec que els nostres ulls no poden veure més enllà de la nostra societat, que avança creient que comprèn els fenòmens, però aquests, pel simple significat de la paraula fenòmen, podrien ser l'art del camuflatge de móns que hem volgut conquerir, no pas descobrir. Tot i que descobrir-los, com feien els exploradors, no duria enlloc: eren allí, no ens van cridar. Crec que eren i són a la seva pròpia dimensió, a la qual no tenim accés.


    Sergi

  • L'estil[Ofensiu]
    qwark | 31-10-2009

    Coincideixo amb el comentari de l'astrònom. El relat destaca per elevar la senzillesa a un estat deliciós, on cada paraula desperta sensacions. Dit d'una altra manera: tens un estil. I saps arribar al cor de molts lectors.

    Ara una confidència personal, que no té res a veure amb aquest relat (em fan una ràbia aquests comentaris que no tenen res a veure amb el relat): sóc incapaç de separar el teu nick de la cançó dels Rollings. Quan entro a RC i llegeixo angie, al meu cap sona un aaaaangiiiiieee de resposta.

  • Prosa fluïda[Ofensiu]
    copernic | 28-09-2009


    Si hi ha alguna cosa difícil en el món de la literatura és escriure i que resulti entenedor, amb un llenguatge planer i inteligible. Aquest és un relat exemplar en aquest sentit. La trama no és gens complicada però la història està explicada amb implicació, empatia i senzillesa. És una narració riu en la que cada gota no s'encavalca amb la que la precedeix si no que forma un corrent (en aquest cas de simpatia i tendresa) impertorbable cap al final.
    Petons amb ulls observadors!

  • quina..[Ofensiu]
    perunforat | 11-03-2009

    història més entranyable!"Reis sense corona" un gran títol per un gran relat ple de sentiment! Esquitxos d'un somriure que omple els cor dels personatges de la història.
    M'ha encantat llegir-lo angie!

  • Tendre[Ofensiu]
    Maria Clara Prat Roig | 09-03-2009 | Valoració: 10

    És una història molt maca i tendre.

    De fet, quantes coses ens fan fer els nens!

    Penso que d'aquesta relació tots heu sortit guanyant, vosaltres l'heu acollit per fer-li un bé a ell i ha acabat repercutint positivament en vosaltres també.

    No he tingut mai un camaleó com a mascota, deu ser tota una experiència.

    Gràcies pel teu comentari al meu conte, celebro que t'hagi agradat.

    Fins un altra


    Clara

  • sense corona, però reis amb totes les lletres!![Ofensiu]
    Leela | 08-03-2009

    si, si, certament l'efecte 'nen/nena' provoca un abans i un després que de cap altra manera es pot aconseguir. No és física ni química, ni res que ara com ara pugui explicar la ciència... de vegades penso que és efecte 'amor', l'amor que ens donen ells i que ens permet tornar a la infantesa que hem perdut. Des de que sóc mare cada dia tinc la sort de poder tornar enrera (una mica com en Mandalf i els seus aniveraris) gràcies a que a casa tenim un inquil·lí que ens mostra el que realment és important i prioritari: sens dubte, el camaleó, els trencaclosques i els somriures ;-DDDD

    Gràcies per la part que em toca i ànims amb la loteria que t'ha tocat de poder tenir un grapat de trapelles a casa!

    Petonets!!!

  • Gràcies[Ofensiu]
    Divagador | 07-03-2009

    Angie!

    Gràcies per llegir i per la crítica.
    Diria que va ser el tercer que vaig escriure des de que m'hi vaig posar.

    Em revisa-re tot el que em dius, però m'has fet re-pensar que jo no conto la métrica, ni si la rima queda "quadrada", vull dir que, escric una mica per lliure, per això no dic que és poesia, potser si un relat rimat, però ultimament ni això xD. Fa poc que m'hi ha posat i espero aprendre'n.

    Per ara, intento ser conscís (lo de les pauses si que tens tota la raó) i és el que cerco. Més endavant potser em posaré amb métriques.

    Per altra banda, si és "dur" és perquè ho volia ser xD...estava bastant atabalat de tant nit de borratxera sense sentit i de nit sense pit xD

    De totes formes gràcies. faré un exercici d'autorevisió que entre el que has escrit tu (que deunidó, el suc que ne puc treure) i el temps que fa que ho vaig escriure segur que si el refaig pot quedar millor.

    Gràcies, i espero que ens llegim!

  • petjades en el cor[Ofensiu]
    Avet_blau | 05-03-2009 | Valoració: 10

    Deixant records,
    pensant en kem que l' animal farà de penyora, per evitar l' oblit.

    I en canvi serà un somriure d' ivori
    el que deixarà mes petjada en el cor.
    Avet

  • Tendra història[Ofensiu]
    brins | 05-03-2009 | Valoració: 10

    que ens apropa a l´amor d´uns pares que, tot i ser tan sols temporals, estimen el nen acollit com si fos seu.

    Cordialment,

    Pilar

  • MOLT ENTRANYABLE[Ofensiu]
    EULALIA MOLINS ARAGALL | 05-03-2009 | Valoració: 10

    Amb aquest animaló, la parella s'ha comportat com tot pare d'un nen que té un caprici i tot i que no comparteixen el seu desitx, per l'estimació que li tenen d'adapten a les circumstàncies. Una bonica història que no hauria de tenir aquest final, si fos ficticia segur que al baixar de l'autocar el nen és quedaria amb els seus pares d'estiu.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de angie

angie

199 Relats

1457 Comentaris

246474 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc tan sols un fantasma d'allò que m'agradaria ser, per això em trec el llençol sovint i em despullo entre la prosa i la poesia, per trobar el món que somnio.









El meu correu :angels_torres2@hotmail.com