Virtuts [6] El país dels simis

Un relat de: Joan Gausachs i Marí

En Llibert tenia entre les mans la caixeta que li havia deixat en Valentí. Tenia una lluita interior entre obrir-la o no obrir-la mentre recordava les paraules del seu amic i company de partit...

***

—Llibert, deixa’m parlar. No em facis preguntes. Deixa’m que aboqui tot el que porto dintre... Llibert, saps que tant tu com jo formem part de l’ala moderada del nostre partit... però no puc més. Des que els simis van fer la gran mutació, de mica en mica han anat agafant més poder. El partit manaire, el Partit dels Primats, fa i desfà el que vol i el partit principal de l’oposició, el Partit dels Simis i Orangutans Escuats, de cara a la nostra autonomia, de sempre ben mal mirada i força exprimida, li fa pinya. Dia a dia som més i més humiliats; ens volen sotmesos, no ens volen al seu costat... De sempre ens han tingut menyspreu. Empresonen els nostres líders tan sols per les seves idees i, a sobre, ho volen justificar en nom de la justícia i de la democràcia. Llibert, no puc més! He sabut que sóc a la llista dels propers a qui encolomaran un delicte. Potser encara no saben quin serà, però ja ho decidiran... Emigro, m’exilio, ho tinc ben planejat. Ja rebràs notícies meves... Et deixo aquesta capseta, a dins hi ha un xiulet. Diuen que l’esperança és l’últim que es perd però estic molt desesperat. Anit vaig desitjar profundament la desaparició d’aquests partits, incloent les seves delegacions casolanes, que no deixen de ser la veu del seu amo, i se’m va presentar el diable... oferint-me una solució esgarrifosa...

***

“L’esperança és l’últim que es perd... però en queda poca”, pensava en Llibert. “Els manaires ens van tancant totes les portes... De totes maneres, amb una senzilla bufada de xiulet em puc carregar tota aquesta gent a canvi és clar, de la meva ànima...!”

Sense adonar-se’n, havia obert la capsa i els seus dits acaronaven suaument el xiulet que desprenia una forta ferum de sofre...

———————
Escrit el dissabte 24 de març del 2018
Revisat, el dimarts 27, per Pilar Campmany i Piqué

Comentaris

  • Tristament real[Ofensiu]
    Naiade | 06-04-2018 | Valoració: 10

    Feia dies q no entraba a relats i m ha agradat veure q segueixes en la mateixa linea. Descrius tan be, el moment actual i de manera agil i cercant similituds divertides que no pots deixar anar un somrriure de complicitat.
    Una abraçada

  • Tristament real[Ofensiu]
    Naiade | 06-04-2018 | Valoració: 10

    Feia dies q no entraba a relats i m ha agradat veure q segueixes en la mateixa linea. Descrius tan be, el moment actual i de manera agil i cercant similituds divertides que no pots deixar anar un somrriure de complicitat.
    Una abraçada

  • Molt ...[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 06-04-2018 | Valoració: 10

    ... imaginatiu i realista a la vegada. La situació de la política actual, aquí i ja fa temps, si concretem, és molt patètica.


    S.

  • lledarat | 06-04-2018

    Bon relat, divertit i critic alhora, intrigant i emocionant. La temptació de fer servir el xiulet és molt gran.

  • Molt bonic[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 05-04-2018 | Valoració: 10

    Es ben bé el que passa.. M´agrada el teu relat

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Joan Gausachs i Marí

100 Relats

1065 Comentaris

115086 Lectures

Valoració de l'autor: 9.95

Biografia:
   Joan Gausachs i Marí (Horta, 15/01/1942) sóc com es pot veure, un autor jove.
   En el meus inicis vaig treballar les redaccions escolars que ens feien fer en els col·legis "San Joaquín", d'Horta, i "Condal", aquell que està al costat del Palau de la Música de Barcelona.
   Més endavant, vaig col·laborar en revistes particulars que no estaven a la venda, motiu pel qual les meves magnífiques creacions han passat desapercebudes.
   De totes maneres voldria [voldria, en condicional] donar grans —més aviat seran petites— obres a la posteritat, sempre que a aquesta no li molesti.

—oO·Oo—

   Vaig arribar a Relats en Català per mitjà d'en PEP HOMAR I GIOL, del qual sóc un fidel seguidor. Després casualment, un dia, en obrir la pàgina, vaig veure, en l'apartat "Relats a l'atzar", un que em va cridar l'atenció: La Lola de Can Gasparó. Lola i Can Gasparó són dos noms molt vinculats a la meva família. De Loles, n'hi ha moltes, però que, a més a més, siguin de Can Gasparó!... Hi vaig ficar el nas. Efectivament, es tractava de la meva tia-padrina Lola Gausachs i Torelló, i la narració era feta per una néta seva: EULÀLIA MOLINS I ARAGALL, filla d'una cosina-germana, meva, de tota la vida.
   Aquestes dues circumstàncies m'han animat a penjar alguna coseta. Ho sento, ho sento!
   Ara bé: no vull pas que, si els meus relats no agraden, en Pep i l'Eulàlia en paguin les conseqüències.