Vianant

Hola Glòria. Jo crec que una de les situacions que els humans sempre hem temut és sentir-nos i saber-nos sols. Som éssers socials que necessitem comunicar-nos, estimar i sentir-nos estimats. Per tant, en principi, evitem la solitud perquè pot fer emergir incerteses i qüestions per les quals no tenim una resposta sòlida o convincent. Aquest to transcendent queda molt clar en el poema amb paraules com ànima, cel, caminar o la mateixa idea de vianant. Així i tot, no ens confonguéssim, els versos descriuen un personatge anònim fàcilment identificable enmig de les grans metròpolis del s. XXI. Algú esgotat i trist, un transeünt immergit en el seu silenci habitual, conscient que necessita estimar i sentir-se estimat, però incapaç de vèncer la solitud. Sens dubte una síntesi precisa, elaborada i de molt mèrit que és a l'abast de poques persones.

Ben cordial,
Jofre (D.) 2007

[Música de fons "Blue jeans soul"]
PS. Moltes gràcies pels comentaris Glòria. T'ho dic de tot cor.

La curiositat m'ha menat a recórrer els teus primers escrits a la web i quina no ha estat la sorpresa en trobar-me aquesta peça, tan breu com delicada, que fas del vianant.
En poques línies confegeixes una imatge preciosa del que pot ser l'essència d'un rodamón. Hi trobem la llibertat, la contemplació, l'extenuació, la manca o deler d'afecte... però sobretot, la teva particular sensibilitat destrament amagada, com si en fos la tecnologia, dins d'aquest braçalet de mots.
Felicitats Lavínia!
Una abraçada!

una paràbola. Aquesta és la primera idea que m'ha vingut al cap en llegir el poema.

Se'ns parla d'un vianant, un de tants, i a partir d'aquest personatge ens enlairem per copsar els estels, els balcons... i ja satisfets amb el viatge, que ens ha aclarit diversos aspectes, tornem al vianant. Des del terra cap amunt, i avall una altra vegada.

Quins aspectes ens ha aclarit la metàfora dels estels, el balcó i les flors? Ens ha mostrat un vianant envaït per la melangia ("que t'acarona l'ànima / empolseïda i esgotada"), un home (dona?) enfosquit pel seu propi jo ("d'un blau-gris de cel").

Però, és curiós, el sentiment que he sentit que em despertava aquest personatge era més el de solitud, que no pas el de tristor. Suposo que per un parell d'elements, com el fet de caminar "cada dia en silenci", o el fet de tenir la pell "àvida de carícies".

És... un vianant solitari.

Salut!

LLIBRE

PD.1.- Quan l'altre dia em vas parlar d'uns contes que tenies publicats... a quins et referies?
PD.2.- He entès allò del e-mail. Qui tira primer?

Ser sensibles als detalls ens confirma q estem vius, de veritat

Fins aviat, Glòria