Un senyal inequívoc a l'aula.

De cara a la pissarra, en sentir l’olor a cremat, la Mafalda va aturar-se en sec. En girar-se, va veure el fum que feien uns papers als quals algú havia calat foc. I a la seva hora de matemàtiques! Però què s’havien cregut! Tan bé que li havien parlat d’aquest “insti”, per això l’havia posat dels primers a l’hora de sol·licitar el trasllat d’on treballava abans.
No havia calgut preguntar qui havia estat. La Jessy, una alumna modèlica, duia encara l’encenedor a una mà. La Mafalda no estava ben segura d’haver-hi anat caminat fins allà perquè quan es va adonar estava trepitjant el foc amb els peus ficats dins unes botes de cent vint euros!
Jessy! A què ve això a classe? M’ho vols explicar?─ li digué a la seva alumna amb veu sorda. No volia cridar. I referint-se als altres alumnes ─: Ja n’hi ha prou!
No va dir hòstia perquè era a l’aula i...
─Mira, profe... mira, Mafalda ─va sentir que li deia la Jessy ─ l’altre dia vas començar a fer equacions i et vàrem dir que no t’enteníem i tu vas contestar-nos que era fàcil i ens ho vas tornar a repetir...
─És la meva obligació i ja sabeu, quan no entengueu alguna cosa, m’ho dieu que us ho explicaré perquè després us ho poso per deures i...
─No, Mafalda, no. És que ens ho tornes a explicar igual! I quan arribes, en lloc de dir-nos com ha anat els deures, poses la solució a la pissarra i no entens que ens hem quedat igual ─va contestar la Jessy. I mirant la resta dels companys ─: per això he cremat els dos fulls amb els meus resultats dels deu problemes, sols n’havia fet quatre de bé! Era una manera de cridar l’atenció, saps? Perquè parlar, parlar... T’adones, oi? Ara ens has fet cas.
La Mafalda s’havia quedat d’una peça. De sobte en Pep li vingué a la memòria. Tantes vegades que li ho havia dit durant els quatre anys de convivència. N’havia quedat ben tipa, hòstia! Ara ho sabia! Havia d’haver cremat la televisió qualsevol dia de cap de setmana!