Variacions d'un retrat

L’Eva sempre havia pensat que mai més no tornaria al museu i, coses del destí, ara ho feia com a companya d’Aleix Tusell, l’important crític d’art, amb qui convivia des de feia un any. Des del dia fatídic que els pares de la noia havien mort d’accident.
Es trobava a la mateixa sala de feia deu anys, quan havia anat amb el seu pare. Llavors s’havia quedat mirant el retrat d’un home jove, bell, atractiu . Els ulls, però, negres com un pou li van semblar que l’engolien entre presagis igual d’obscurs . Recordà que una suor freda l’amarà de sobte.
─No te’l miris gaire, Eva. És el retrat d’una mala persona ─li va dir el pare.
─Per què dius això, pare?
─Fixa’t en la firma: J. Pujalt. Té el nostre cognom ─li contestà. I agafant-la pel braç fins a endur-se-la a l’altra banda de la sala ─: Era el meu besavi. Va ser un pintor de renom quan va conèixer aquest home. D’ençà que pintà el quadre, el nostre avantpassat anà perdent visió fins a esdevenir cec a plena joventut. No en volgué parlar mai, però a la meva besàvia li va dir que havia alguna cosa en la mirada del model que el repel•lia i ho va reflectir al llenç. En veure-ho, l’home pintat es va enutjar i, tot que li va pagar bé l’obra, va maleir l’artista. D’haver sabut que aquest quadre era aquí, no hi hauríem vingut. No l’havia vist mai. L’he conegut pels comentaris de la família. Ara tu també ho saps.

─T’has fixat en aquest retrat? Saps qui és?
L’Eva es girà. Era l’Aleix. Se’l mirà. No sabia què li havia agradat d’ell, però tal bon punt el va conèixer s’hi sentí atreta. Tenia un magnetisme que la subjugava.
─Sí que m’hi havia fixat, però no sé qui és. El pintor... ─no sabia per què, però callà.
─El del retrat és Armand Tusell. Un avantpassat de la família ─li digué l’Alex fitant-la.
De sobte els ulls del xicot envermelliren, com els d’un rèptil ancestral, un depredador insaciable d’abans que el món fos món. L’Eva girà la vista vers el quadre. Un home jove, bellíssim la mirava beatíficament...