Polsim d'estrella

En Bernat i en Pau faria estona que estarien dormint, si no hagués estat per la curiositat. Miraven el cel des de la finestra de l’habitació perquè la mare els havia dit que la nit del tretze de febrer els planetes del sistema solar: Mart, Júpiter, Venus i Mercuri brillarien més que mai perquè quedarien alineats amb la lluna.
─Per què enz somdiu aquezta eztella, Bennat? ─li havia preguntat en Pau a en Bernat.
─No ho sé, Pau. A més ens fa pampallugues ─li havia respost en Bernat.
De sobte la porta s’havia obert i la mama dels nens hi entrava.
─És massa tard. Demà heu d’anar a escola. Ja n’hi ha prou de mirar el cel i de tenir la finestra oberta ─els deia la mare. I tancant la finestra ─: Ja heu desat bé les joguines allà on cal?
─Sí mama ─van dir-li els nens a una.
─ Heu vist els planetes que seguits que estan? ─els preguntà.
─Només hem vist estrelles, mama. No són com els planetes que tenim dibuixats al pòster de l’habitació ─li deia en Bernat tot i anant cap al llit.
─Zi. Billen mooolt i n’hi ha una que diu ─ li assenyalava en Pau que ja se n’havia anat al llit.
─Què vol dir que “n’hi ha una que riu”. Les estrelles no riuen; sols brillen perquè són astres i pels que fa als planetes no tenen llum pròpia, sinó que reflecteixen la llum del Sol. ─va dir-los. I tot tancant la finestra ─: Sentiu el que dic, nens?
... ─
Es girà. Els nens tenien els ulls tancats. Llavors tornà a mirar el cel a través dels vidres. Alçà la mà i recordà que Venus i Júpiter només estaven separats per tres graus. Separà dos dits de la mà i va tapar els dos planetes. Una estrella més petita que les altres li somreia.
Era un efecte òptic? No havia vist alguna altra vegada una cosa semblant? No en féu cas. Abaixà la persiana i es girà. Els nens dormien. Els besà al front i sortí.
No va percebre que un raig brillant de polsim platejat provinent de fora es filtrà a l’habitació i havia pres forma humana.
─Ep, nens! Desperteu-vos que sóc aquí ─ va dir una veu tot sacsejant els nens.
En Bernat i en Pau obriren els ulls.
─Apa! Qui ets? Com vas vestit? I duus un casc i unes sandàlies amb ales! ─havia dit en Bernat tot mirant a un Pau meravellat.
─Sóc Hermes. També em diuen Mercuri i era un déu, fill d’un altre déu per això vaig vestit així i duc ales perquè puc volar. Era el missatger dels déus i patró dels lladres. M’emporto tot el que m’agrada. Ara sóc un planeta i l’ estrella que us somreia...
─Què és això “d’un déu fill d’un altre déu” i que ara ets “un planeta”? Quin embolic! ─va dir estranyat en Bernat. I mentre baixava del llit ─: Per què has vingut?
─M’agraden molt els teus dinosaures de joguina. I el tren d’en Pau. Guaiteu: us portaré al lloc on us agradarà molt, però heu de tenir cura i no fer soroll. Pel preu del viatge, no cal que us hi amoïneu ─va dir-los tot fent-los l’ullet.
Els dos germans van fer un gest afirmatiu i dins d’un globus, com una bombolla de sabó, tots tres van viatjar fins que van arribar a una vall que la creuava un riu d’aigües com l’arc de Sant Martí.
─Has vist, Pau, quants dinosaures? És millor que la pel•lícula d’Age Ice quan el personatge es troba els ous Tiranosaure Rex! ─exclamava en Bernat. I dirigint-se a Hermes ─: Vull sortir, déu, planeta, estrella o el que siguis. Deixa’m sortir...
─Pedo zi jo no veig cap dinosaure, Bennat! Aquí hi ha el ten, el Thomas & Friends que ens potta a la fàbica de gelats! Potzé enz en donaran un de zuculata! Mmmmm. ─li va contestar amb ulls com taronges en Pau. I hi afegí emmurriat ─: a méz, jo no vull veure dinozaurez que me fan por!
─Això és, Bernat. Avui com que quatre planetes estem arrenglerats amb la lluna, podeu veure allò que vulgueu, el que més us agradi, però no podeu sortir d’aquesta bombolla. Penseu que aquesta és una nit màgica!
Una flaire que venia de la cuina els despertà. La mama els feia l’esmorzar. En Bernat mirà cap a la lleixa on hi havia el Tiranosaure Rex. No hi era. Ni en Thomas, el tren d’en Pau, tampoc. Miraren arreu de l’habitació. Res. No trobaven les joguines enlloc.
En Pau plorava i la mare va anar a l’habitació a veure què els passava. Començà a parlar en Pau, però en Bernat callava i mirava el germà. Quan va acabar, la dona anà cap els seus fills i els tragué el pijama: tenien polsim platejat a l’esquena.
Recordà que quan ella era petita, somnià que viatjava per llocs meravellosos. Va ser una nit que va desaparèixer el seu conte de fades més bonic i a l’endemà tenia un polsim semblat als palmells de la mà.