Advertiment

Un relat de: Lavínia


Diuen que la gent d’alta muntanya no perdrem mai dues característiques: l’amor a la natura i la superstició. No sé si aquestes característiques són certes, la veritat. Pel que fa a mi, el que diria que sóc és genèticament tossuda.
Tota la meva família provenim d’una comarca d’alta muntanya en què el pantà més antic del nostre país ens abasteix de l’energia necessària per fer anar nostra indústria derivada, en gran part, de l’agricultura i la ramaderia. Com passa moltes vegades, per construir-lo s’hagueren de sacrificar tot un poble i part dels seus terrenys que quedaren inundats per les aigües del riu que forma la presa i que dóna nom a la comarca. Nosaltres som del nou poble que s’edificà, com una còpia més o menys racional de l’antic, sobre un altiplà d’uns cent metres sobre el nivell de les aigües. Des de llavors que el pantà serveix de mirall opac de tot el que passava als seus habitants. Una de les poques famílies, la casa de la qual no va quedar inundada, era la de la família de la meva mare, ja que restava en la part elevada, en l’altiplà Era la filla, la pubilla del mas que queda a mig quilòmetre del nucli habitat. No havien conservat totes les terres, però tenien bestiar i gran part del tros per llaurar-hi sègol i blat de moro, especialment.
La mare va voler fer de mestra i una vegada aconseguit el títol i guanyar oposicions; va demanar per exercir a la petita ciutat, capital de la comarca, d’on som tots. Poc després va conèixer el pare, un enginyer de la FECSA que treballava en el manteniment de la presa. En casar-se, van preferir quedar-se a viure a prop de la feina de la mare. No cal dir que la nostra família estricta: el pare, la mare, el meu germà Joan, cinc anys més gran, i jo gaudíem d’una vida completament diferent que la resta de la meva família: l’àvia Rosa i la tieta Carlota que eren les que portaven el mas, concretament la tieta a qui la mare va cedir el pubillatge.
Perquè érem a prop, els estius el meu germà i jo els passàvem amb l’àvia i la tieta. He de dir que des de ben petita la presència del pantà ha suposat una fascinació per a mi i el fet d’anar a nedar-hi em provocava una sensació de benestar, possiblement perquè els pares van voler que en Joan i jo en sabéssim des de ben petits i ens havien apuntat a un munt de cursets. A ple juliol anar-hi amb la colleta del poble m’agradava i més si s’hi afegia en Joan. Sols hi havia una persona que no hi estava mai d’acord: la tieta Carlota.
─Escolta bé, Rita. El pantà té mala jeia. És traïdor. Se us pot enredar alguna cosa a la cama i se us pot endur al fons. No seria la primera vegada. A dins bateguen els que foren de l’antic poble i diuen que encara hi viu la Merla, la paitida...
Potser li hauria d’haver fet cas. Llavors pensava que la tieta devia saber moltes del pantà perquè, des d’un barranc a la vora de casa, el veia perfectament. De vegades, quan ja havia acabat la feina, s’asseia i es quedava mirant-lo. Les aigües no eren mai cristal•lines, però era com un mar verd fosc en calma. Sols la punta de l’antic campanar romànic revelava que sota hi havia un antic poble negat. Des que l’aigua el cobrí, la gent n’explicava moltes coses que han anat passant de boca a orella. La tieta se n’havia fet ressò de tots i deia que no eren enraonies i que se n’havia de fer cas. En Joan deia que parlava com una dona vella i no és que ho fos. Si visqués, sols tindria seixanta dos anys. Dic “sols” perquè la consideraria encara jove, tot i que no es pot dir que, quan era una dona a la plenitud de la joventut, semblés de l’edat que realment tenia.
─Mare qui és més jove la tieta Carlota o tu? ─li vaig preguntar un dia a la mare.
─La tieta, filla. És sis anys més jove que jo ─Em va contestar
─No ho sembla, mama. Està molt prima i té la cara amb més arrugues que tu. No m’estranya que no s’hagi casat. El papa diu que està rovellada de tan estar a la vora del pantà ─ li vaig dir.
─Això diu, ton pare? Vaja! ─va ser l’única resposta
─Sí, mare i jo la trobo estranya. De vegades camina i no la sento. Quan m’adono està ella rere meu amb la Tacada, la gata, als braços i se’m queda mirant amb un somriure i en Joan diu que la tieta sembla una gata però salvatge i que a més fa sentor a animal.
─Quines coses de dir, criatura! Bé ja n’hi ha prou! Quan siguis amb l’àvia i la tieta vull que es comporteu en Joan i tu i, sobretot, no digueu aquestes coses!
─El pare també ha dit que no ha tingut mai promès ni ningú l’ha festejada. Sols un foraster li va demanar per casar-se i ella s’hi va negar. Després l’home va desaparèixer i no se’n va saber res més ─ vaig insistir
─Sí, tot és cert, però a què ve tanta pregunta, repeteixo? Hi ha alguna dona soltera més al poble i no crec que sigui motiu de tanta curiositat per part de la família, Rita.
El dia d’estiu que l’euga va parir, assistida per la tieta, el meu germà gran, en Joan i jo érem al davant. Em va emocionar com tractava la femella i, en néixer el poltre semblava que fos el seu nadó. S’hi relacionava amb els animals amb una dolçor i comprensió com crec que no feia amb nosaltres. Sabia quan cadascuna de les espècies estava en zel; quan havia de deixar-los lliures pel camp o la granja o quan calia matar-los. Llavors ho feia amb una fredor admirable. Era una bona pagesa, segons deia la família.
Després de l’experiència vaig demanar d’anar al pantà. En Joan, que era cinc anys més gran que jo, va dir que ell sí que hi aniria perquè havia quedat amb els amics, però la tieta no m’hi deixava anar. La mare havia anat a Barcelona i el pare era a la FECSA. A la fi, a instàncies de l’àvia, hi va consentir.
Allà érem tota una colla, però, com que era la més petita, m’avorria i una vegada m’havia banyat i després havia pres el sol, m’havia dedicat a passejar per un entorn d’arbusts i flors silvestres.
De sobte em vaig aturar. Uns sons humans em van sobtar. Vaig girar-me i vaig trobar en Joan rere meu. Avançaren una mica més i van veure dos cossos nus que panteixaven, reien i gemegaven tot alhora. El cos de la dona mostrava cos prim cobert per una dermis blanca que enlluernava. Una cascada de cabell castany mig recollida amb un cinta roja li queia fins les espatlles. Ell era un home refet i bru.
En Joan i jo ens aturàrem. No sabíem què fer i no volíem fer soroll. Sols havíem anat a banyar-nos al pantà, tot i que la tieta m’ ho havia intentat prohibir.
─No t’hi amoïnis, Rita. Ja és hora que ho sàpigues. Ja tens vuit anys. Aquests dos estan cardant ─em digué en Joan. Com si hagués sabut què pensava. I agafant-me per les espatlles, em féu girar d’esquena─: No saps qui són, oi?
─No. Qui són?
─Algú que no vol que ningú ho sàpiga que són amants i s’han d’amagar.
─ Què és ser amants?
─Ser amants és... No n’estic segur, Rita. Tampoc m’importa ─em digué assenyadament.
─Però qui són, Joan? Digues-m’ho ─vaig insistir
─Tampoc n’estic segur i tampoc m’importa, de debò. Deixa-ho córrer i no diguis mai res a ningú. D’acord? ─em digué seriosament.
Aquella tarda en anar a buscar el pa, la germana de la fornera, una dona d’uns quaranta anys, sortí rere el taulell. Se la veia fresca i bonica. Era soltera perquè el que havia estat el seu promès ja feia temps havia trencat la paraula de matrimoni. No s’havia sabut mai per què. Des de llavors se sabia que ella anava cada migdia al pantà i s’hi banyava, alguns deien que nua i tot. Els nens del poble havien fet les mil i una per veure-la. No l’havien pogut veure mai despullada. Es banyava en vestit de bany com tothom.
Per la tarda, en arribar a casa, els pares discutien. Sols vaig sentir la mare que “No vull saber res ni el perquè. Sé que no és la primera vegada que passa. Me’n vaig a Barcelona amb els nens. Tinc plaça de mestra a l’Eixample. Buscarem pis. Tu fes el que et roti”
Em semblava que fugíem, però la veritat és que a finals d’agost la mare i els dos germans marxàvem a Barcelona. Als tres mesos el pare va trucar a la porta de casa. Per petició pròpia, la FECSA l’havia traslladat a Barcelona. Venia a viure amb nosaltres. A partir d’aquell moment una boira d’amargor embolcallava els rostres dels pares. No varen tornar mai més al poble. L’àvia de tant en tant baixava veure’ns. La tieta havia d’atendre el mas. No volia deixar-lo sol.
Va ser quan vaig complir quinze anys que l’àvia es va trobar malament. Volia veure’ns. Encara que amb reticències, la mare m’hi va enviar a mi. El primer que vaig fer és posar-me a la maleta un bikini menut i moderníssim que la mare m’havia comprat. No sé per què però sempre tenia present el pantà.
El poble, però, tenia un altre aire: s’hi havia construït cases noves, sense perdre la característica d’un poble de muntanya. Noves vil•les d’estiuejants, parcs, places noves i, fins i tot s’hi estava construint una piscina perquè l’alcalde havia dit que cada temporada s’ofegava algú al pantà i que a l’hivern també venien gent de fora i una piscina coberta seria d’utilitat per a la comunitat. Recordo que havia entrat al forn. Aquest negoci també s’havia modernitzat. Rere el taulell, la germana de la fornera mostrava una maduresa esplèndida. La dona m’havia reconegut a l’instant i em digué: “com et sembles a la mare, Rita”. No sé per què havia pensat, llavors, si continuava anant al pantà a banyar-se.
Tot i que ens havíem vist per Nadal, en arribar al mas em vaig trobar una àvia velleta que emmalaltia per moments, semblava que havia de morir. Amb la gata, la Tacada, a la falda, tancava els ulls i si jo era al seu costat, m’agafava de la mà. La premia tan fort com la seva força ho permetia. Un dia la gata, ja també molt vella, em va saltar damunt meu i em va llepar la cara.
─T’hauràs d’emportar una gata, Rita ─em va dir la tieta Carlota que havia vingut i era al meu darrere, sense que me n’adonés. I agafant-me per l’espatlla em va mirar amb els ulls cada vegada amb més arrugues ─: encara que la teva mare no ho vulgui.
─No, Carlota. La Rita no ha de tenir cap gata perquè viu a ciutat i allà es quedarà─ digué l’àvia amb un fil de veu. I mirant la filla fixament─: M’entens oi? Au, porta’m les pastilles amb una tasseta de brou no gaire calent, noia!
La tieta li va fer un somriure i va anar a la cuina. Quan va acabar de dinar, l’àvia es va adormir i vaig sentir un grup de noies i nois que preguntaven per mi. Anaven al “llac”.
No vaig demanar permís. Em vaig posar el bikini i mentre em mirava al mirall de peu de la meva habitació, va entrar la tieta. Sols va dir “Quin cos! Compte amb el pantà”
Feia temps que no hi havia estat. No recordava l’olor a aigua dolça i a fang. L’ajuntament del poble fins i tot havia col•locat un trampolí. M’hi vaig lluir de valent. En un dels capbussaments, però, em vaig enfonsar fins a albirar sota l’aigua una silueta que semblava humana, però sobretot dues llumetes com dos ulls oblics que em miraven. Em vaig espantar i, per un moment, semblava que hi havia alguna cosa que no em deixava sortir a la superfície. De sobte el meu cervell em va cridar “Calma. No vagis de pressa. No t’atabalis” i vaig treure el cap i algú em va agafar. Dos dels meus amics s’havien llançat a l’aigua a buscar-me.
Els vaig donar les gràcies i van veure que estava bé. No vaig dir res a ningú de l’estranya situació en què m’havia trobat moments abans i tots havíem acabat rient.
En arribar al mas, em topava amb en Joan. M’havia vingut a buscar. El dissabte, si l’àvia es trobava millor, baixaríem a Barcelona i si no vindrien a els pares a estar-s’hi uns quants dies a l’hotel que hi havia al poble. Em sobtà moltíssim perquè els pares no hi havien tornat en tot el temps que havíem anat a viure a Barcelona i el fet que enviessin primer en Joan, no ho entenia. Encara que sabia la confiança que el meu germà els inspirava. Feia segons d’enginyeria a la universitat i treia bones notes. Quan acabés la carrera, tenia la intenció d’anar-se’n als Estats Units. Alguns alumnes amb molt bona nota ja ho havien fet. Els pares hi estaven d’acord.
A l’hora de dinar la tieta Carlota ens mirava als dos “Ja no sou unes criatures” ens va dir. L’àvia semblava que es trobava millor i se la veia feliç. Érem els seus dos únics néts i encara que no vivíem a prop ens sabia seus.
Aquella nit va fer molta calor. No podia dormir i vaig sortir de l’habitació. Feia una nit plena d’estrelles i la lluna es reflectia al pantà. Em vaig vestir i vaig sortir de casa amb la intenció d’atansar-m’hi. Era a punt d’arribar, quan el motor d’una moto em va girar-me. Un dels xicots, en Ramon Parés, del poble anava cap allà. Em va dir que hi anava perquè l’esperava algú i em va deixar al darrere. Vaig pensar qui podria ser, però no en vaig fer cabal.
A prop del llac, vaig veure la moto aparcada a un arbre. Vaig passar de llarg i a pocs metres, rere uns arbusts vaig sentir unes veus. Vaig apartar-me’n vaig recordar nítidament l’escena que set anys enrere havia vist a ple sol. Ara volia veure de qui es tractava. Era massa fosc. No s’hi veia gens i me’n vaig tornar a casa. Tot era en silenci. Em vaig ficar al llit i al poc temps m’adormia.
A l’endemà, al matí, el meu germà ajudava la tieta en les tasques de la granja. Se’ls veia distesos. Anava a apropar-m’hi quan l’agutzil aturà el seu vehicle.
─S’ha trobat la moto d’en Ramon Parés, però ningú l’ha vist. Els pares han denunciat la seva desaparició.
Em vaig quedar lívida. Una cosa dins meu, em va dir que no m’hi emboliqués. Se’m va tancar la boca a clau i forrellat. Sense saber com, els meus ulls havíem buscat uns altres, els de la tieta Carlota. Eren una ratlla obliqua que llampegava.
Un escamot de nois i noies varen buscar a l’entorn del pantà. Rere uns matolls, amagat entre els arbusts, es va trobar el cos. Havia relliscat i s’havia donat un cop al cap amb una pedra. De moment aquesta havia estat la versió oficial. A qui havia anat a veure a aquelles hores? Amb qui s’havia citat? I si els digués el que m’havia dit en Ramon, però llavors em preguntarien què hi feia allà i per què no havia dit res als de casa.
Havia de dir-li-ho a algú. Li ho havia d’explicar a en Joan.
─Joan, he de parlar amb tu ─li vaig dir tan bon punt el vaig trobar sol.
─És gaire urgent, Rita? És que haig de fer un encàrrec per l’àvia al poble. Agafo el cotxe i ara vinc ─em dir sense fer-me gaire cas.
─T’esperaré. Així no deixaré l’àvia sola. La tieta no hi és. L’àvia ha preguntat per ella i no sé on està ─vaig dir-li conformada.
Vaig anar a l’eixida on havia deixat l’àvia arrecerada de la calor. S’hi estava bé. Em vaig asseure al seu costat. Quan em vaig girar, la tieta era al darrere.
─No vagis al pantà avui, Rita. Té mala jeia. Em sents? Creu-me ─ em va dir.
La vaig fitar de dalt a baix. Duia una bata mig oberta i arromangada de mànigues. Hagués jurat que sota no duia res més. A contrallum el seu cos prenia la forma elàstica d’una gata. M’havia agafat una esgarrifança.
─No creguis que fa tanta calor, Rita. A l’ombra sempre fa fred aquí ─Em digué l’àvia. I agafant-me la mà─: No vagis al pantà. De vegades es veuen coses que no voldries. Hi ha massa coses enterrades allà baix.
Quan va ser l’hora de dinar, la tieta no hi era, però hi havia fet el plat de calent que a l’àvia li agradava. No va caldre que l’apeixés. Ella sola se’l menjava de bona gana. La vaig ajudar a seure a la butaca, perquè volia veure la televisió i s’hi adormí. Feia massa estona que era sola a casa i volia sortir. No ho havia fet encara i en Joan no havia tornat i la tieta podia venir. Sense saber per què em vaig trobar al pantà, ben a prop on havia vist la moto d’en Ramon. Pobre!
Altra vegada les veus! No era una nena i el sol del migdia brillava. Entre els matolls, dos cossos nus panteixaven
─Digues, qui ho fa millor ell o jo? Digues. No n’estaves tan d’ell? Digues
─Ets una criatura, com l’altre que ha mort. Com tots. Tots sou igual. Voleu ser únics i sou una còpia un de l’altre dia rere dia, any rere any. Calla i continua. No gaudeixes del meu cos?
─No m’estranya que tornessis boig al meu pare, mala puta! També vas tornar boig a en Ramon que per tu es va estavellar el cap contra una pedra? Es per això que vols que venir al pantà?
Eren la tieta Carlota i en Joan. El cap li va començar a donar voltes. De sobte una veu interior li va dir “Calma’t. No facis soroll i vés-te’n”.
Quan vaig arribar al mas, l’àvia dormia. Vaig agafar-li agafà la mà i llavors se’m van negar els ulls. Moments després sanglotava.
─Has vist el que no havies de veure, oi? ─va sentir que em deia l’àvia.
Me la vaig quedar mirant. Ho sabia tot. L’àvia n’estava assabentada de tot. No m’ho podia creure!
─Ja t’he dit que no anessis al pantà. De vegades parla. Té guardades massa coses a dins i a fora.
En aquell moment va entrar en Joan. No havia mirat mai a ningú com ho vaig fer amb ell. Des de llavors que tota la conversa que tenim es resol amb monosíl•labs. Em sap greu, perquè aquest tracte entre els dos ha fet envellir la mare. No puc fer-hi més, però.
Aquella nit l’àvia va morir. A l’endemà els pares vingueren i una vegada enterrada l’àvia, davant de la minsa família que érem, la mare s’acarà al meu pare.
─Ara ets lliure. Ja no hi ha la mare. T’hi pots quedar ─li va dir. I agafant la germana─ És a dir, si la Carlota et vol, oi?
─Què dius, dona? Ja ho tornem? Què he fet jo ara? ─borbollà el pare astorat.
─No. No el vull. Tinc trenta-cinc anys i espero un fill. Ho sé. No m’hi cal ningú més ─ens digué. I obrint-nos la porta─ Aneu-vos-en. No estaré sola mai més.
─Necessitaràs un home, dona ─li va dir la mare sorneguera.
─No dels teus, germana. Han fet la seva funció. Em serveixen de poc. Són com tots─ I els seus ulls eren dues ratlles que espurnejaven. I girant-se a mi─: Veig que no estàs estranyada, Rita. Està molt bé, mossa. No vulguis ser com ta mare!
Al cap de nou mesos justos, la tieta Carlota va tenir una nena, la Neus. El poble anava ple, però a ella no li importava gens. No havia passat ni deu mesos que el cos de la dona va aparèixer a la vora del pantà. Com en Ramon, havia relliscat i s’havia esberlat el cap amb una pedra.
D’això fa més de vint anys. No sé què hauria passat si hagués fet cas dels advertiments. Vull dir en què m’hauria canviat l’existència i la del meu entorn. Repeteixo, no ho sé. La vida que duc, però, ja m’està bé: visc a Nova York amb una gata blanca i la Neus . M’agrada mirar la noia; té la cara del meu germà i el cos elàstic d’un felí.















Comentaris

  • Gràcies![Ofensiu]
    Lavínia | 03-11-2012

    A vosaltres que me l'heu llegit!

  • Enhorabona![Ofensiu]

    El teu relat ha estat seleccionat per formar part del recull Segona Oportunitat, que l'Associació de Relataires en Català publicarà dins la Col•lecció Relataires (Editorial Meteora) durant el mes d’abril de 2013.

    Gràcies per la teva col•laboració,

    Junta de l'ARC

  • Un relat [Ofensiu]
    Carles Ferran | 08-10-2012

    que enganxa, i versemblant, atesa l’endogàmia que solia existir als pobles petits.
    Se m’ha fet més interessant perquè el meu pare era el cap de la FECSA a Lleida, responsable del transport i distribució de l’electricitat produïda a les centrals, i les visitava assíduament, des dels Pirineus a Flix, per tota la província de Lleida i rodalies. M’ha fet recordar-lo.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: