Via Crucis circulatori

VIACRUCIS CIRCULATORI
A les set del mati vaig sortir de casa meva amb el meu petit "Ford K" en direcció al poble veí, tenia hora amb el metge a les vuit; abans d'anar-hi volia esmorzar...
Anava amb prou temps, tenint en comte que la distancia que ens separa de la vila veïna, es de només nou quilometres.
Degut a que ara tenim la sort de que ens construeixen un accés digne i directe que ens dura en un tres i no res a l'eix del Llobregat, a meitat de camí un peó amb casc i un senyal de transit a la mà, em va fer parar, donant pas a una caravana de camions carregats de material per a l'obra.
Aquesta aturada va durar dinou minuts; finalment el peó em va donar pas amb el senyal de la fletxa blava. Un pelet mes endavant vaig començar a esquivar les rotondes a mig fer, plenes de senyals indicadores i amb forats per tot arreu, al final de les mateixes un altre peó em va barrar el pas; de seguida vaig veure que la màquina allisadora tenia preferència i anava fent la seva feina tot "xino, xano" deixant al seu pas l'asfalt molt ben aprestat!
El que no puc sofrir en aquests moments d'aturada, es que els conductors dels altres vehicles, comencin a sortir de dintre dels seus cotxes, tot i que el paisatge s'ho val, sobretot aquell mati d'hivern. Es podia endevinar que el dia seria molt clar; perquè es veia el Santuari de Queralt a la llunyania, abraçant tota la ciutat de Berga, més lluny encara, es veia la serra del Cadí tota espolsada de neu.
Tot i així, jo pensava que no era el moment de recrear-se en el paisatge, perquè teníem que anar per feina, i em feia molta ràbia tenir que esperar que cada conductor s'acomodés a dintre del cada vehicle en el moment que el peó ens dones novament pas.
L'aturada va durar dotze minuts. Quan vaig engegar novament el motor del meu cotxe, feia trenta sis minuts que havia sortit de casa.
Just als quaranta i un minuts de la meva sortida, vaig entrar a la població veïna. He de dir, que tot i ser un poblet petit, els pocs semàfors que hi ha, tots es posaven de color vermell quan ensumaven la meva presencia; de totes les maneres, vaig respectar-los, i també vaig parar en els passos de zebra, perquè l'hora d'obrir les escoles era propera, i tota la canalla feien el mateix recorregut que feia jo.
Finalment, vaig arribar al meu destí, però... davant de l'ambulatori era impossible d'aparcar, aquell dia tothom anava al metge a la mateixa hora i amb cotxe. Sense perdre temps, em vaig dirigir a l'aparcament més proper, que normalment es vuit de cotxes, però aquell dia hi havia una tanca amb un rètol que deia: " Prohibit aparcar per mercat setmanal" .
No m'ho podia creure! Això només podia passar a la capital, però en un poble tant petit... era impossible!
Vaig recular i vaig començar a recórrer tots els carrers que em venien en sentit directe.
Vaig conèixer una part del poble on no hi havia estat mai, ni tant sols sabia que existia! Els carrers en qüestió eren força pintorescos, però jo no estava allà per a fer turisme, jo anava al metge i primer volia esmorzar...!
Quan portava disset minuts voltant, marxava un cotxe al meu davant, i vaig omplir el seu forat.
Vaig caminar fins a l'ambulatori nou minuts; quan em vaig posar a la cua per agafar numero pel metge, passaven dos minuts de l'hora que tenia programada per a la visita; llavors la senyoreta que em va atendre em va dir: - ho sento, senyora, ja li han passat cinc visites al davant, és el problema que tenen els impuntuals...!
Em vaig posar vermella com un pebrot, primer de la ràbia que tenia per tots els contratemps que m'havia trobat pel camí, i segon, per la vergonya que em va fer el comentari de la funcionaria, que pel que es veia, no havia fet tard mai en la seva vida...!
Vaig agafar la tanda que em va donar l'amable senyoreta, i em vaig asseure a la primera cadira que vaig trobar lliure. Estava tant nerviosa que ho vaig fer sense mirar al meu voltant, només hauria faltat que algun conegut m'hagués vingut a saludar, o a preguntar-me a quina hora tenia la visita.
A les deu i vuit minuts del matí, entrava a la consulta; tenia tanta gana, que per un moment vaig pensar que el millor que podia fer, era renunciar a la meva tanda per anar a esmorzar, per a poder afrontar amb valentia la tornada cap a casa, que seria de la mateixa manera que l'arribada però conduint pel sentit contrari de la carretera.
Haig de reconèixer que és millor anar al metge el dia que no té visita, per així no trobar a ningú a la sala d'espera i havent esmorzat...!
FI