Una estàtua amb vida pròpia

El paisatge monumental de Reus és immens. Si ens aturem un dia qualsevol al bell mig de la ciutat, ens topem amb una de les places més plena de vida. És un d'aquells llocs que a excepció de la resta no està presidit d'una font, malgrat que hi podria cabre perfectament. Però no en cal cap. Si aixequem una mica la vista, veurem com a l'espai central s'erigeix una figura grisa aixecada sobre un perímetre rectangular que, després d'un segle, encara s'entesta a fer l'estàtua. La seva mirada, perduda a l'horitzó, és pura i intensa i forma part d'un rostre que reflecteix el desig de lluita i batalla, el desig del triomf, el desig que simbolitza el "mentre hi ha vida hi ha esperança". El rostre pertany al d'un home adult, esprimatxat, barbamec i degudament uniformat. Duu un objecte afilat i punxegut a la seva mà, la qual està alçada. Es troba assegut damunt del seu fidel, robust i vigorós cavall de raça, el que duu la pota alçada i que sempre l'acompanya en totes les gestes. L'actitud del genet ens duu a pensar que des d'aquell punt on es troba situat, estava a punt d'emprendre el viatge per realitzar una nova lluita. A quin conflicte deuria anar? A la Primera Guerra Carlista?, a la Guerra d'Àfrica? ¿O potser es dirigia cap al Marroc? Fóra quina fóra la batalla, aquest cavaller tenia clar que la seva missió era defendre els seus ideals i lluitar contra l'enemic, per defensar els seus principis progressistes que l'arribaren a convertir en president del consell de ministres de l'Estat, ja fa uns quants anys.
La figura d'aquest home ha esdevingut tot un símbol per una ciutat que destaca sobretot per grans mestres literaris, pintors i arquitectes. El poble de Reus li té un gran afecte, perquè, més enllà d'una estàtua, és un símbol d'esperit guerrer i combatiu. És per això, que el poble acudeix a venerar-lo i l'idolatra cada cop que un equip guanya una competició esportiva. Quan succeeix això ell, orgullós, assisteix impassible a la manifestació del poble sobirà i com a premi deixa pujar a un valent legionari dalt del seu cavall, que l'acompanyarà cap a la lluita contra l'enemic amb una bandera com a arma. I si aquesta bandera es tracta de la de Reus, encara la llueix amb més vigor. Però no tot són esports. El general deixa de banda la seva passió esportiva i participa també en el teixit cultural que impregna a la ciutat: contempla les manifestacions, assisteix als concerts de les cobles, intercanvia segells, balla sardanes i coneix abans que tothom quina programació s'hi cou al teatre Fortuny. Ah! I no ens oblidem les visites habituals que fa cada setmana a la llotja.
Abans, entre batalla i batalla, era un assidu del casino, però des de fa un temps, s'ha quedat sense. I ell s'entesta a fer l'estàtua.
Els nens també l'admiren i juguen amb ell al voltant del carenat que envolta la seva figura, entre corredisses. Els avis, asseguts en els bancs de la plaça, el contemplen atentament mentre narren les seves experiències bèlliques. I fins i tot, els coloms que sobrevolen la plaça, es mostren encuriosits per aquell home.
Sempre m'he preguntat per què el general va decidir fer l'estàtua en aquest lloc de la ciutat i no en un altre. Què tenia d'especial? Segurament, tenia clar que volia tenir una visió privilegiada de la ciutat que de ben segur, se sentia orgullós de pertànyer. Va pensar que des d'allí, tindria una vista d'ocell, ja que podria contemplar la vida d'un poble del que hi havia nascut.
Afortunadament, el nom de Joan Prim quedarà, a banda dels llibres, en la memòria dels reusencs, perquè, encara que després d'un segle s'entesti a fer l'estàtua, no ha deixat mai de tenir vida pròpia.