La mort és una vida viscuda

La defunció d'un amic proper de la família era el signe inequívoc que la pandèmia anava seriosament. Així que vaig deixar-ho tot lligat i em vaig acostar fins al tanatori, per acabar de decidir-me pel meu fèretre. Estava entre dos que m'havien fet el pes, però al final vaig decidir anteposar la comoditat al disseny, seguint el mateix criteri que quan vaig escollir el cotxe. Posteriorment, vaig adreçar-me fins el banc, on vaig deixar clar al calb de la finestreta que volia que els meus estalvis anessin destinats a una oenegé o a algun projecte mínimament sostenible, no fos cas que encara enriquís més a aquells que mai m'havien regalat ni un trist bolígraf a la finestreta.
La mort no em va enganxar per sorpresa, perquè de fet, ja ho estava en vida. La meva dona i jo érem una d'aquelles parelles que els estius se'ls havien fet massa llargs i havíem decidit posar punt i final al nostre matrimoni. I a la feina, el meu cap, el típic vell greixós i amb tirants, m'havia citat mesos abans al despatx per dir-me que ‘el context de crisi global' obligava a retallar despeses de personal'. Amb aquestes perspectives, vivint en una pensió de mala mort i després de dos intents de suïcidi, la pandèmia em va semblar la solució perfecta per certificar el meu estat vital.
Mentre esperava el moment, que pressentia que havia d'arribar ben aviat, copsava l'estat de pànic entre la població, que s'aferrava al somni de la vida, i vaig pensar que en el meu cas, com deia la Rosa Regàs, "si li havia de témer a alguna cosa era a la vida, i no pas a la mort". La gent estava atemorida, i els mitjans de comunicació, a mode d'un carrusel esportiu, informaven puntualment dels nous difunts i de les previsions per les properes hores."Són 160, perdó, 180". Mentre esperava el meu torn, a l'igual que quan feia cua per treure el bitllet de tren, em vaig proposar per primer cop fer alguna cosa que tingués una motivació per una persona no motivada. Així que vaig acostar-me a una llibreria on venien un manual d'un tal Dave Freeman, titulat "100 coses per fer abans de morir". Moltes de les seves indicacions ja les havia complert en vida, així que vaig optar per la número 50, que s'adaptava a la normativa legal vigent al segle XXI i parlava "d'escriure un fill, plantar un llibre i tenir un arbre". Tot un respir, vaig pensar, perquè ja em veia a corre-cuita inseminant a qui sap qui o apadrinant dues nenes del tercer món que només hauria conegut per una foto.
Quan vaig complir les obligacions, que vaig finalitzar en un parell de dies, ja estava preparat perquè la mort fes acte de presència. Per això, quan aquesta va aparèixer dos dies més tard, amb una dalla esmolada i negra, de la forma més convencional possible, vaig agafar-li la mà sense dubtar, amb el convenciment que potser allà dalt tot seria diferent, i que era el començament de l'immortalitat. Recordo que en el moment del funeral hi havia una multitud d'assistents, entre els quals la meva ex-dona, que va lamentar-se profundament, dient allò que ‘havia estat una persona meravellosa i que no m'hauria d'haver deixat mai'. Un parell de dies més tard, els noticiaris van anunciar que la pandèmia finalment havia cessat, i que ningú més moriria. Llavors, per fi, vaig acabar de somriure.