L'aventura quotidiana: els meus perquès

Mil sensacions recorren el meu cos, com una muntanya russa. Tenir una vocació, enfrontar-se amb el dia a dia és tota una experiència. Ho definiria amb una obsessió pel perquè de tot plegat: ¿per què estic en contra de tot, em queixo de l'establert i m'adono que aquest petit món cada dia que passa és més complex? Dia a dia m'adono com en el meu entorn està ple de trampes, obstacles que s'han de superar.
Com si d'un polític fos, el meu dia a dia s'omple de motius per depreciar això que en diuen realitat: Per què no es respecta a les persones? Perquè necessàriament has de pertànyer a una tribu, i no pots esdevenir la teva pròpia identitat? Perquè la societat en que vivim tendeix a un masclisme en tots els seus sentits, amb una falsa modernització, on jugar amb els sentiments de la gent està a l'ordre del dia ?
Passem d'un extrem a l'altre sense un criteri propi; de fet, ni tan sols tenim criteri: avui penso això, però demà puc canviar. Ens basem amb prejudicis, percepcions que la societat ens imposa: això està ben vist, això altre no, has d'actuar així...
Un dels problemes fonamentals de la nostra societat és el tema educatiu: perquè hi ha aquestes agressions a les aules? Perquè hi ha aquesta rebel·lió? Educar és alguna cosa més que dir quatre crits, sinó que cal impulsar uns valors, que han de ser consensuats amb els mestres, els altres segons pares.
La solució es diu que ens ve des dels polítics. Prou. Ningú s'empassa les bones paraules. La societat actua sempre passivament ; ens empassem tot el que ens posen, esdevenim purs espectadors al que ens envolta : hem d'esperar a que ens toquin alguna cosa per de seguida queixar-nos. I a la mínima crisi, els partits de torn de la oposició aprofiten per treure'n rèdit polític.
I amb tot això, vull dedicar-me a la comunicació. Què vol dir comunicar? La objectivitat està clar que no existeix, ja que vulguem o no el periodista escriu les coses segons la seva òptica. El periodisme, és realment preocupant, on tot prima cap a l'interès comercial. Per què carai no es pensa en la gent?? Perquè les coses no es fan més properes? Analitzem la "telebasura". No em crec que a tothom li agradi la premsa rosa; crec que el problema rau en què la competència no està a l'altura. Jo no veig els documentals de la 2, i prefereixo veure un serial, perquè m'enganxa més que la vida de la Sardina Marina. Però i si la Sardina del documental sortís al serial al que estic enganxat? Llavors què passaria? La televisió s'ha de replantejar el seu paper: què entenem per informació? L'informatiu de més audiència es basa en fer un relat dels successos del dia, i des de casa ja em plantejo amb quin titular catastròfic obriran l'informatiu. I d'això se'n diu estar informat? Perdonin, jo per informació no entenc això. La televisió és un pur entreteniment pera acontentar a les masses, sinó, que me'n parlin els supervivents de la dictadura: entretenir perquè la gent es despreocupi dels assumptes polítics.
Si una cosa estic aprenent dia a dia, és a valorar aquelles petites coses que et fan construir el teu propi món: us juro que és més complicat que saber a qui has de votar en les eleccions. De moment, crec que l'escriptura és un valor que no s'ha de perdre: si s'han conservat els escrits més antics, crec que aquest també és digne de conservar, almenys, en una paperera.

Albert Sunyol.