Una classe molt didàctica i profitosa

M'ha agradat. Però per mi, que he anat a escola durant el franquisme, i que he donat classes deu anys a secundària durant la democràcia, són dos relats. El primer paràgraf és un: hi havia mestres represaliats, donant classes de la manera que dius, fins i tot de català. I a partir d'aquí, l'altre: una classe que podria ser un crèdit variable o alguna cosa així actual, aprenent a escriure; un text ben resolt i amb un final rodó. El que no em lliga són els dos textos: no crec que els alumnes i els professors d'abans poguéssin tenir un intercanvi d'opinions així, ni els alumnes expressar-se d'una manera tan espontània i menys sobre relacions, per exemple. Pel que jo conec, per continuar el primer paràgraf caldria inventar una altra història...

El contingut del teu relat m'ha agradat molt. És una classe pràctica que ens mostra com a partir de una cosa que percebem (que és la que és) se'n poden fer mil històries.
La part final del text però se'm fa brusca. Em refereixo a la part en què el mestre els diu la realitat als alumnes. No sé per quin motiu i tampoc no sé com ho canviaria, però trobo que arriba massa ràpidament i de manera massa clara. Suposo que com que era un repte amb limitació d'espai la cosa ve per aquí. No sé potser li hagués fet dir al professor d'una altra manera:
- Penseu per un moment que la iaia no és tal 'iaia'. Què pensarieu si us digués que és un capo i que.... ?
El que vull dir és que potser dir-ho de manera menys directa crearia un ambient diferent

Estic torracollons, ho sé. Perdona...

Tinc també alguns comentaris tècnics (no ens sé un borrall, però et dic com m'hagués agradat més a mi:
Mai oblidaré aquella escola a les golfes d'una casa de poble. Clandestina, però permesa. Ni el mestre, represaliat de la guerra civil, que feia aquelles classes -'particulars', se'n deia-, fora horari, per subsistir. Érem ja grans, batxillers en potència, amb les aixelles i el sexe peluts.

Respecte el segon paràgraf li treuria tots els punts suspensius que has posat.

El paràgraf final on fa la reflexió (no on descobreix què passa realment) és el que trobo millor.

Una abraçada!!

Lligues el passat i el present, la imaginació i la realitat amb paraules àgils i fresques.
Cadascú fa la seva pròpia lectura d'una contemplació qualsevol, perquè cadascú en té la seva pròpia percepció. I això és tan fantàstic, disbauxat i original com cada mirada que es passeja fins al cap i llisca pels dits, fins convertir-se en una història.
Colors i formes a l'abast de tothom, interpretacions i teories per a tots el gustos.
La de coses que s'aprenen mirant i escoltant i fins i tot en silenci i amb els ulls tancats...
Impactant contrast la negror del vestuari de la pressumpta iaia i la primavera viva dels sostenidors de floretes. Vés per on, la vida està plena de pensaments, sensacions i imatges ben contradictories que sovint s'abracen amb una estranya passió (observació que per cert és una anada d'olla existencialista que no té res a veure amb la bugada estesa, o potser sí).

Una abraçada, company!
Molta salut i alegria per aquest any!

que ens fas amb un relat ben trabat i amb un cert aire crític, que tots podem aprendre en aquesta pàgina. La realitat supera a la ficció, però nomès nposaltres podem fer ficció de la realitat, jugant amb les paraules, i siguen fidels a les estructures i les cadències. I també a les crítiques. M'ha agradat molt el relat pel que mostra, perl que ensenya i pel que vol dir més enllà del relat en si, de com la realitat es barreja amb la ficció. m'ha agradat la forma que tens de rememorar un temps passat, i com fas una història desinvolta i entenedora. però no he trobat equilibrat el conjunt de veus dels personatges. Entenc el que expreses, però em sembla embolicat, costa seguir les diverses històries.

Bé, el final genial, la realitat supera sempre a la ficció. Molt bon gir final. excel.lent....

Lliçó magistral des de les golfes amb tocs de nostàlgia. Escriptors jugant a detectius clandestins. Enfoques molt bé el procés creatiu, on cadascú, segons les seves característiques, tendeix a escriure una història o una altra, a partir dels mateixos fets.

Una petita crítica. En el primer paràgraf hi ha un "Ni" que precedeix una frase sense verb actiu. M'ha costat molt veure que estava lligat a una frase anterior.

He llegit la teua història amb fruïcció. A mi em passa el mateix. Sempre pose paraules de més, i després a garbellar.
Per cert, el mestre és el Bruixot, no?
Una forta abraçada!... i
BON NADAL!

Francesc

et van fer profit aquestes classes, encara que sospito que vas treure més ensenyances dels sostenidors florits que del vestit de dol!

molt dinàmic i fresc, m'agrada.