De cognom, Lleonard

Vicent Lleonard Tonellet era pintor. Habitualment pintava flors, nature mortes i, de vegades, algun paisatge. No en venia quasi cap; no tenia èxit. Va ser precisament en bufar les espelmes del seu quaranta-cinc aniversari que una ràfega clarivident es va encendre al seu cap i tingué la idea clara del què anava a ser el seu futur pictòric. Seria famós mundialment.

“El primer que faré serà una sèrie de llenços no massa grans, utilitzant tota la gamma cromàtica possible dels grocs, amb pinzellada agressiva. Gira-sols, per exemple. Després assatjaré el format mitjà, amb temàtica religiosa. Sí, el darrer sopar de Crist, aniria bé. Jesús al centre, ple de majestad, i al seu voltant, dreta i esquerre, els deixebles agrupats de tres en tres, en posicions diferents,tots atenent el missatge. Per aquest, de ben segur que em donen la Creu del Gran Pintor. Caldrà afegir-hi algun detall casolà i potser uns fons clàssic. Veurem. I ja immers en pur classicisme i les grans dimensions, el tercer serà una Venus candorosa i púdica, amb una llarga cabellera rossa, sortint de les ones, nua. Imitaré l'estatuària grega, recolzant-la sobre la cama esquerre, al temps que una figura vestida de flors farà de contrapès per la dreta i un alat Cèfir amb la seua esposa Cloris bufaran a l'esquerre del llenç. Tot simbolisme, tot classicisme greco-romà. Quedarà collonut! I per aquest, ja em veig al grans museus del món! El següent, per variar, de xicoteta mida, serà un retrat de dona. Un somriure enigmàtic amb les mans creuades, suavitzant els contrastos, difuminats. Als fons, un riu i unes muntanyes. De ben segur, també, que es farà molt, molt famós al llarg dels temps.”

No arribà, però, a fer el retrat. Després de la sèrie de gira-sols, es tallà l'orella; una vegada acabat el quadre religiós, el trobaren intentant cruxificar-se. A l'hospital on el dugueren per guarir les ferides es passejava nu amb una llarga perruca rossa.

Ja no pintà més. Fou ingressat a un psiquiàtric.