Un racó per l'esperança Capítol XXV: Desengany

CAPÍTOL XXV: DESENGANY

El poble de Balla estava a uns seixanta quilòmetres de distancia per uns camins forestals en mig de la jungla. Encara recordava l'absurd amb el tigre i el fart de corre que ens vam fer amb els cavalls, per poder escapar dels soldats.
Vàrem sortir de la ciutat de Agartala, i mica en mica vam deixar enrera els camps de jute i ens vam endinsar a la jungla. El Jeep anava cobert perquè cap serp ens pogués caure al damunt. Sense la por de l'altra vegada, vaig poder contemplar amb cura el paisatge, els arbres, que immensos s'alçaven fins a perdre'ls de vista, la llum que intentava endinsar-se per l'espessa massa de fulles i troncs per poder arribar a tocar el terra. Semblaven cortines de llum, com raigs de unes llanternes que ens estiguessin buscant des de sobre el arbres. Tot això ho podíem contemplar en deteniment ja que el mal estat del camí feia que el Jeep anés molt a poc a poc.
Varen passar dues hores, plenes de sotracs, esquitxos de fang, fins hi tot vàrem tenir que empènyer el Jeep en una ocasió que va quedar una roda travada. De cop vam sortir de la jungla per topar casi de nassos amb els reixats de filferro de la frontera i vam veure al final de tot el lloc de comandament per on teníem que passar. Per un moment vaig recordar els camions del exercit i els soldats que ens esperaven l'altre vegada. Però aquell cop tot estava quiet. Ens hi vàrem acostat sense pressa i al arribar a la frontera dos guàrdies ens van barrar el pas.
Es van acostar i van saludar en Sorab, van estar parlant una bona estona de la família i altres bestieses, desprès ell els hi va donar dues ampolles de whisky i sense demanar-nos res ens van obrir la barrera. Ara ja havíem passar el control de l'Índia a uns deu metres hi havia el de Bangladesh.
Em va semblar impossible, però va passar el mateix, rialles, copets a l'espatlla uns regals i ja estàvem a dins a Bangladesh sense haver ensenyat cap document.
Al sortir del segon control ja vaig poder veure a d'alt del turó al poble de Balla a on amb una mica de sort la Chitra m'estaria esperat.
Les mans em suaven. I si no m'hagués esperat? I si em deia que no m'estimava i no volia venir amb mi? Havia aguantat moltes coses gràcies al seu record, sinó podia estar amb ella, m'enfonsaria en la misèria.
El Jeep es va enfilar pel camí ple de fang fins arribar a l'entrada del poble. Com sempre un ramat de quitxalla ens va rodejar el cotxe i en Sorab els hi va llençar una grapat de caramels que com boixos es van afanyar a arreplegar-los dels terra.
A poc a poc vam entrar al poble i en Sorab em va dir si sabia a on anàvem. Li vaig dir si coneixia a una noia que es deia Chitra, em va dir que no i jo el vaig guiar per on tenia que anar. Feia més d'un any però el poble estava igual que quan el vaig deixar. No vaig tardar gaire en veure al fons la casa a on ella vivia, el cor se'm accelerava més i més, tan que em semblava que m'hauria de sortir per la boca. Quan vam ser davant li vaig dir al Sorab que parés. Al porxo no hi havia ningú, no gosava baixar, crec que les cames em tremolaven i no em volien obeir. Però el soroll del motor va fer que els pares de la Chitra sortissin a la porta.
A qui busqueu? Ens van demanar
A la Chitra, la seva filla.
Qui la demana?
Llavors vam baixar del Jeep i ens hi vam acostar. Quan vaig ser al seu indret els vaig explicar qui era.
Al sentir-ho vaig pensar que se'm tirarien al coll per matar-me. Van entrar en còlera. Tots els vam intentar tranquil·litzar perquè ens expliquessin el que havia passat. La gent del poble es va acostar per intentar ajudar-los, la tensió era màxima, qualsevol mal entès i podíem caure morts pels garrots, gabinets i aixades que duien els pagesos.
Al anar parlant amb ells, va semblar que es tranquil·litzaven i van accedir explicar el que havia passat. Donant les gràcies a la gent del poble i demanant que tornessin a les seves cases.
Ens van fer seure a la taula del porxo i van començar el trist relat que em duria a altres aventures.
Quan jo vaig sortir del poble, la Chitra va dir als seus pares, que m'estimava i que li havia dit que tornaria a buscar-la el més aviat possible. Estava il·lusionada, no l'havien vist mai d'aquella manera. Se li havia il·luminat la cara i estava contenta a més no pogué.
Poc li va durar l'alegria. Van sentir els trets i les explosions darrera del turó i quan es van acabar no van tardar gaire els soldats d'entrar al poble i començar a interrogar a tothom. No sabien com, però algú els havia dit que la Chitra havia estat parlant en secret amb un dels que buscaven i allò va ser la seva perdició. La van agafar, se la van endur a Dacca a la presó per interrogar-la i no n'havien sabut res més d'ella. Tres vegades van intentar anar a visitar al Governador de la regió, per veure si els podia ajudar, però va ser inútil, l'havien condemnat per traïdora i amiga dels rebels a trenta anys de presó, i no podia rebre visites.
Una vegada van haver explicat tota l'historia, tan la mare com el pare es van posar a plorar. El meu cor estava trencat i els vaig jurar que la trauria de la presó, no volia viure sense ella i si era necessari donaria la meva vida per aconseguir-ho. Els vaig explicar que tenia diners suficients per intentar subornar a qui fes falta. Els vaig donar tres mil dòlars perquè poguessin estar una mica millor fins que tornés amb la seva filla i sense pensar-ho dues vegades vaig demanar al Sorab i al Budget que tornéssim a Agartala per idear un pla per treure a la Chitra de la presó.
Quan estàvem sortint del poble vaig veure un home que m'era conegut, semblava impossible, era en Raypur. El vaig cridar i vaig fer que paressin el Jeep. Ell al sentir el seu nom es va girar, vaig saltar del tot terreny anant cap a ell. Primer no em reconeixia però al apropar-me va cridar el meu nom amb incredulitat.
Joan? Però es impossible, no pots ser tu - mentre ens abraçàvem -
T'he de explicar moltes coses Raypur.
Veniu a casa del meu cosí, allí tu i els teus amics podreu prendre un té i em podràs explicar les teves aventures. Quan t'he vist per un moment m'ha semblat veure a una aparició.
Vam pujar tots al cotxe i en Raypur ens va guiar fins a un caseta en mig del poble.
Mentre preníem un té l'hi vaig explicar les aventures que havia passar, des de l'enfonsament del Bengala pels pirates fins a saber que havien empresonat a la Chitra i trobar-lo amb ell.
Una vegada acabada l'historia en Raypur em va demanar que li ensenyés el robi. Vaig treure la caixa i la vaig posar a sobre la taula. A poc a poc la vaig obrir per donar més solemnitat al acte i davant nostre va aparèixer la joia. Tots van posar cara de sorpresa menys en Budget que ja l'havia vist abans. En Raypur em va dir,
si el podia agafar i al accedir el va col·locar en el palmell de la mà. Tan en Sorab com els parents d'en Raypur estaven bocabadats contemplant el robi. El va tornar a posar a la caixa i la vaig guardar a la motxilla. No sabia si havia fet bé d'ensenyar-lo. D'en Raypur podia confiar, m'havia salvat la vida, però dels demés no tenia cap mena de informació per saber si eren de fiar, sobretot d'en Sorab que seria el que ens portaria de volta al Hotel. Però ja estava fet i hauria d'estar alerta.
Desprès li vaig demanar en Raypur si en Jowai ens podria ajudar. Ell tenia contactes en molts llocs, potser en tenia a dins la presó de les dones i podríem saber en quines condicions estava, si encara estava viva.
Em va dir que no hi hauria cap problema, el tenia que veure aquella nit i el més lògic seria que tornéssim a Agartala, ja que des de allí hi havien tan sols setanta cinc quilòmetres fins a Dacca i una bona carretera que travessava la frontera en un pas que no posaven gaires pegues i poques vegades feien escorcolls. D'allí hauríem de passar fins al poble de Bazar a on ens trobaríem amb ells per saber si havien aconseguit saber alguna cosa i si era així mirar quina estratègia es podia fer per treure-la.
Tan en Budget com a mi ens va semblar una bona idea i ens vam separar a la sortida del poble nosaltres anàvem amb el tot terreny i en Raypur a dalt de cavall va agafar la carretera de muntanya per anar-se'n a trobar amb el Jowai.
Pel camí mirava de reüll al Sorab per intentar saber quines eren les seves intencions, hauria donat qualsevol cos per saber-les. Ara teníem que passar per dues fronteres, si ell volia ens podia denunciar i potser cobrar una part del benefici de la venda del robi. No vàrem tardar gaire en arribar-hi, en Sorab va xerrar com l'altre cop amb els sentinelles i vam passar sense cap problema. Ara tan sols ens quedava la segona frontera cap a l'Índia, seria llavors quan potser en trairia?
Quan hi vam arribar els sentinelles tot saludant-nos van obri la barrera i quan ja havíem passar i s'havia baixat darrera nostra, en Sorab va parar el tot terreny i tot donant l'excusa de tenir que parlar amb un dels sentinelles, va baixar i va entrar a la barraca dels guàrdies.
Li vaig dir al Budget, - Aquest ens trairà -
Ell em va dir que estigués tranquil que portava la pistola i si tenia que tirar uns quants trets per desfer-nos d'ells, no tindria cap problema en fer-ho.
Un dels sentinelles es va acostar a nosaltres per parlar-nos. A mi les mans em suaven, jo estava assegut a la part del darrera, i es va posar a parlar amb el Budget, que seia al costat del conductor. D'on veníem? Si érem britànics? De quina part d'Anglaterra érem? Sort en vaig tenir de Budget que es va enrotllar amb ell i en broma li va anar contestant totes les preguntes, mentre que jo mirava a la porta de la barraca dels guàrdies per si sortien per empresonar-nos. De sobte va sortir en Sorab amb una cistella plena de verdures. Vaig mirar en Budget i vaig veure que guardava la pistola a la motxilla. Havia estat a punt de fer-la servir.
En Sorab va deixar la cistella darrera del maleter del tot terreny i va entrar al cotxe. Ens va explicar que en aquell lloc collien les millors verdures de tota la regió i els sentinelles p
er guanyar-se alguns diners extres, les venien a bon preu. Em va semblar que deia la veritat, però havia tingut temps d'explicar al guàrdies el que portàvem. Com si sabés el que pensava en Budget em va mirar i va somriure.
Mentre anàvem pel camí cap a Agartala es va anar fent fosc, eren quasi les nou del vespre i arribaríem a la ciutat un hora més tard. No les tenia totes amb mi, en Sorab ens la podia fuma en qualsevol moment , ell es sabia molt bé tots els camins, però nosaltres si ens portava a un parany no ens tindríem si idea.
Vaig respirar quan vam veure les llums de la ciutat en mig de la foscor, al menys li hauria de donar al Sorab un vot de confiança, podia haver-nos fet caure en un parany i no ho havia fet. Quan vam arribar al Hotel el vam invitar a sopar i mentre menjàvem vam tancar una altre tracte. Ell seria el que ens acompanyaria fins a Bazar i a Dacca per aconseguir poder alliberar a la Chitra. El preu va ser raonable i ell va quedar satisfet del tracte, tancant-lo amb una bona copa de champany francès.
L'endemà vàrem passar per la tenda del Hotel i vam comprar un parell de maletes i roba adequada per anar a on fos necessari, tan per mi con pel Budget. Desprès vam liquidar la compte del Hotel i a les deu estàvem al carrer esperant al Sorab. No va tardar gaire en venir, jo estava impacient per arribar al poble de Bazar i saber si tenien notícies de la Chitra. La marxa va ser lenta ja que a mida que ens acostàvem a la frontera hi havia més cua. En Sorab ens va dir que era molt estranya aquella cua, hauria passat alguna cosa perquè anéssim tan a poc a poc.
A mida que ens anàvem acostant vam veure que a banda i banda de la carretera hi havien soldats armats. En Budget i jo ens vam mirar, allò podia posar-se molt negra. Però ara no podíem fer res, teníem que seguir endavant. En Sorab en un moment que els cotxes que anaven en sentit contrari es van aturar, en va escridassar a un i li va demanar que havia passat. El del camió li va contestar que hi havia hagut un atemptat a Imphal i estaven escorcollant i vigilant a tots els que sortien del país.
Vam tardar una hora en arribar al pas fronterer, davant nostre hi portàvem un camió i el van escorcollar de d'alt a baix. Jo vaig agafar la caixa amb el robi i la vaig amagar a sota el seient. Si ho escorcollaven tot segurament la trobarien, però portar-la a sobre era una temeritat.
Una vegada van fer passar el camió ens tocava a nosaltres. Al voltant del tot terreny hi haurien al menys deu soldats amb cara de pocs amics. Quan es van dirigir al Sorab se'm va obrir una escletxa d'esperança. Dos d'ells el coneixen i li van demanar a on anàvem. Ell amb aire despectiu va explicar que portava a aquests dos anglesos podrits de diners a donar un tom per Bangladesh. Tot semblava que s'acabaria bé, quan va aparèixer un comandant que va fer posar a tot el món firmes i va escridassar als soldats perquè no ens havien fet passar al control de passaports. Llavors em va semblar que el cel em queia al damunt. Tot podia passar, suaríem, ja ho crec que suaríem.
Quan vam baixar del tot terreny en Budget em va dir a cau d'orella, "pensa que ets un britànic, ells tan sols son un pobres indis, mira'ls amb menyspreu" Ell així ho va fer, però jo no sabia com es tenia que mirar amb menyspreu, em vaig posar seriós amb cara d'emprenyat i vaig entrar, mentre veia de reüll com escorcollaven les maletes, esperava que no trobessin la caixa amb el robí. Vam arribar a on hi havia l'oficial que comprovava els documents i al seu costat es va col·locar el comandant mirant-nos fixament.
En Budget semblava talment un anglès, amb la seva flema no va parar de mirar-li als ulls al comandant mentre l'altre oficial li timbrava el passaport amb un visat. Ara em tocava a mi. Li vaig donar el passaport, com se'n adonés de que era fals estava perdut. Volia fer el mateix que en Budget, mirar fixament al comandant, però vaig veure una cosa que em va fer tremolar per dins. A la paret de darrera hi havia entre molts més, un pòster mig groguenc i trencat amb la meva foto i deia "MISSING" Em vaig oblidar del pòster i vaig mirar fixament al comandant amb cara de pocs amics, ell va mirar el passaport i li va demanar al oficial que li deixés. En aquell moment em pensava que ja estava perdut. Va aixecar el passaport fins a posar-lo al costat de la meva cara per comparar la foto, va fer un gest d'aprovació, el va donar al oficial que me'l va segellar i vaig poder sortir d'allí, no sense abans i per poc em costa molt car, mirar per última vegada el pòster amb la meva foto. El comandant al veure que mirava a la paret va fer un gest de intentar veure que es el que jo mirava, però entremig de tants papers no va encertar a veure el que m'hauria portat a la misèria.
Vam sortir del control i vam pujar al tot terreny. Ràpidament vaig mirar a sota el seient a veure si encara hi havia la caixa i per sort no l'havien trobat, la vaig obrir i la pedra seguia al seu lloc, desprès la vaig guardar a la motxilla. L'altre lloc fronterer ni ens van aturar, ja estàvem a Bangladesh de camí cap a Bazar.
La carretera estava força bé i en Sorab se'n reia de la cara que havíem posat al sortir. Deia que semblava que ens haguessin pres la cartera. Li vam dir que no li veiem la gràcia i ell en va comentar que ja hi estava acostumat, tot sovint hi havia algun que altre atemptat. Els rebels per aquella zona feien de les seves. Volien independitzar-se de l'Índia igual que Bangladesh, ja que en una banda tenien Birmània, l'altre Bangladesh i tan sols una fina franja de terra els unia a la resta de l'Índia. Segons deien males llengües el govern de Bangladesh els ajudava perquè passés, per això aquells controls a la frontera.
Vam passar per una ciutat força important que es deia Branmabariya i mig hora desprès veiem el poble de Bazar. En Sorab em va dir si havíem quedat en algun lloc i al dir-li que no, ens va dir que la ciutat tenia uns quaranta mil habitants i seria una mica difícil trobar-se. Però no va ser així donat que al arribar a la ciutat ens esperaven a l'entrada. En Raypur ens va fer senyals i en Jowai el vaig veure repenjat a un cotxe amb els braços creuats, com sempre impassible.


(Ja estem a la recta final) Continuarà.