Un racó per l'esperança Capítol XVI "L'ADÉU"

CAPÍTOL XVI: L'ADÉU

Van passar les setmanes des de la diada en què em vaig convertir en un "Kadiris", de tant en tant pensava en tornar a casa, però no m'aclaparava l'idea de marxar, estava massa bé. Uns dies desprès de la diada en Rao va parlar amb mi i em va donar les gràcies per no haver dit que sabia el que deien els llibres, ell havia estat en el vaixell amb un espanyol i havia pogut veure que els escrits que feia el seu company de navegació eren molt semblants als que estaven escrits en els llibres dels Déus. Li vaig dir que era millor per tothom que tot quedés tal com estava, ell em va tornar a donar les gràcies i no en vam parlar mai més d'aquell assumpte.
Tot seguia anant com de costum, però les coses es van posar més tenses a partir d'un fet que en un principi tenia que ser millor per mi, però que es va tornar en contra meu.
En tots els mesos que havia estat a l'illa, no havia tingut de fer de metge en cap moment, el bruixot sabia el que es feia, més d'una vegada l'havia vist com curava i la seva saviesa sobre les herbes i els cos humà em va fer quedar al marge. Però un dia a mitja nit en Rao em va cridar.
"Vine de pressa en Gingeé està molt malalt "
En Rao sabia que jo era metge, en les nostres xerrades a la vora de la mar l'hi havia explicat, i també l'hi havia dit que en Gingeé era un bon bruixot per la tribu, que sabia el que es feia.
Vaig sortir corrent al costat de Rao, i amb el Singh i dos guerrers més vam recórrer el més ràpid possible els dos quilòmetres que ens separaven del campament central i del temple a on vivia en Gingeé.
Esbufegant del de pressa que havíem corregut, vam entrar a la cambra a on hi havia en Gingeé estirat en el jac, rodejat dels seus fills i la seva dona. Dos ajudants seus estaven cantant tot llançant un mena de encens que atapeïa de fum la cambra. Al entrar en Singh i en Rao la seva família els hi va deixar pas i amb ells també m'hi vaig atansar jo. En Rao em va fer un gest perquè examinés en Gingeé i amb un altre gest de autoritat, va fer que tothom sortís de la cabana, deixant a la porta els dos guerrers que ens havien acompanyat.
M'hi vaig acostar veient que tenia molta febre, el vaig destapar i vaig veure que es posava la mà al costat dret. Li vaig treure la mà i vaig fer una petita pressió a la banda dreta una mica més avall de la cintura i ell es va queixar. Desprès de fer-li algunes proves més, no tenia cap dubte que era una "peritonitis aguda" i que es tenia que operar el més aviat possible, sinó aquell home moriria.
Ho vaig explicar al Rao i al Singh que em va fer una cara estranya, llavors en Rao li va explicar de la seva manera el que passava, cosa que li vaig agrair. Això es el que li va dir al Singh: "En Gingeé ha curat moltes malalties a la gent de la tribu i els mals esperits s'han ficat dintre d'ell per matar-lo, ara en Joan ha d'obrir la panxa d'en Gingeé i treure-li els esperits que li volen fer mal".
Al sentir-ho d'aquella manera en Singh va fer cara d'entendre-ho i fent que sí amb el cap em va donar permís per salvar al Gingeé dels mals esperits. Llavors vaig demanar, dintre de les limitacions, tot el necessari per poder fer la intervenció. Sabia que la possible infecció després de l'operació era el més temible, però no podia fer res més que tirar endavant.
No tenia anestèsia, però amb hipnosi vaig aconseguir calmar-lo i deixar-lo en un estat de relaxació, preparat per no sentir el dolor. Ara ja no es queixava i tenia la cara relaxada. L'operació va durar una hora i mitja, tot el que es podia fer ja estava fet, ara el post - operatori era el més perillós.
Vaig estar al seu costat els deu dies que va estar entre la vida i la mort. La ferida per fi es va cicatritzar i la febre va desaparèixer. Tothom estava meravellat perquè havia aconseguit treure els esperits del cos d'en Gingeé, el més poderós dels bruixots. Ara tots deien que jo era més poderós que en Gingeé, això em podia portar problemes i així va ésser.
Mentre en Gingeé estava malalt anava curant a la gent de les malalties, ferides i altres problemes que anaven tenint ajudat pels deixebles d'en Gingeé, però quan ell va estar bé hi va haver-hi un enfrontament entre nosaltres i això em va donar la excusa per marxar.
Vaig parlar amb el Rao i amb el Singh, els vaig explicar la situació i que com deia la llegenda, ja era l'hora de retornar a on vaig néixer, encara que ells havien sigut un família de veritat per mi. Em van demanar quan voldria marxar, els vaig contestar que el més aviat possible. Era estiu, un moment tan bo com un altre per deixar aquell paradís.
Em vaig fer una mena de motxilla de pell a on amagar els dos collarets, un el que em va regalar la dona d'en Singh i l'altre el que em va donar en Gingeé el dia de la "Rebuda". També vaig fer un sota fons per poder dissimular la caixa a on portava el robí.
La matinada del dia que vaig marxar, em vaig canviar de roba, en un lloc de la cabana tenia el que em quedava de la vestimenta de quan vaig arribar a l'illa. Una samarreta mig estripada i el que em quedava dels meus pantalons.
Havíem quedat amb el Rao i el Singh que sortiria de matinada quan tothom encara dormia, em donarien una canoa lleugera, perquè no tingués de fer grans esforços per poder arribar a la Gran Illa a on hi havia la capital de les Illes Andaman, Port Blair. Encara que el més segur seria que alguna patrulla del govern em parés pel camí. En Rao em va dir que em deixés portar per la corrent i que ella em duria cap el Sud, tan sols tenia que anar vorejant el reguitzell d'illes que s'estenien de Nord a Sud fins arribar a la capital. Ell era l'únic que sabia cap on era Port Blair, la resta de "Kadiris" no havien sortit mai de la seva zona de pesca, ni havien tingut contacte amb altres tribus.
Ja estava vestit i amb la meva estranya motxilla penjada a l'esquena, quan van entrar en Rao i en Singh. Em van dir si estava preparat, i al dir'ls-hi que si van sortir davant meu i jo al seu darrera. El campament estava en silenci, no hi havia ningú, tothom dormia ja que el Sol estava a punt de sortir i ja es podien veure els seus raigs lliscar per sobre la selva.
Sense dir-nos res ens vam anar cap a la platja, la meva canoa estava preparada per marxar i vaig veure que m'hi havien posat menjar i aigua pel viatge. Ells es van parar, es van girar i em van mirar. "Aquesta es la que et portarà lluny de nosaltres, però més a prop del teu destí" em va dir en Singh. Vaig deixar la motxilla a la canoa i els vaig abraçar. No vaig poder contenir dues llàgrimes que em van rodolar cara avall. Però de cop vaig sentir sonar els tambors…
Què et pensaves, em va dir en Rao, que a un germà, a un Kadiris no l'acomiadaríem com cal.
En un moment van aparèixer de la selva gent i més gent tot tocant tambors i cantant una cançó que parlava de la unió dels germans Kadiris i dels Déus de la mar. Em van venir esgarrifances per tot el cos. La gent va anar acostant-se fins que ens van haver rodejat. En Singh va alçar el bastó de comandament i tothom va callar. Tan sols se sentien les onades que picaven al costat de la canoa i lliscaven sobre la sorra suaument. Llavors en Rao va començar a parlar : Avui es un dia trist i un dia d'alegria, en Joan "Cheyur Kavali" marxarà del nostre costat, tornarà a la terra a on va néixer. Potser ell ens oblidi o potser no, però sempre el portarem en el nostre cor. La tristesa és de que marxi i l'alegria és que torni a casa seva. Has sigut un bon Kadiris, ves en pau.
Va acabar de parlar i va seguir el silenci, allí davant meu tenia a tota la tribu, però faltava algú, en Gingeé. Llavors molt suaument es va comença a escoltar un tambor i un cant que venia de darrera del tot. La gent es va començar a apartar per deixar pas a algú. Poc a poc vaig poder veure que en Gingeé s'atansava cantant molt fluixet cap a on jo era, en mig de la gent que li deixava pas. Darrera seu el seguien els seus deixebles. La cançó parlava de l'amor entre germans, de que no pot haver-hi odi entre Kadiris, que l'amistat, la generositat i l'agraïment estant per sobre que qualsevol cosa. De mica en mica la resta de gent de la tribu va començar a cantar amb ell i el cant va ressonar com una sola veu per tota la illa. En Gingeé va arribar davant meu, es va treure el seu vestit de plomes de colors i es va quedar nu de cintura amunt. Els cants van parar de cop. En Gingeé va fer un gest i un dels seus deixebles li va atansar un punyal. Jo no sabia el que estava passant, hauríem de lluitar?. Ell va agafar el punyal per la fulla i va fer el gest de que l'agafés. Sense saber perquè, el vaig agafar. Llavors ell va parlar: "Joan, t'he de demanar perdó, soc un malagraït, tu m'has salvat la vida i t'ho he pagat amb menyspreu. Ara a la teva mà tens un arma, tu m'has tornat la vida i si vols pots prendre-me-la, es teva"
No se quina cara deuria posar jo, però en Gingeé va obrir el braços en creu per rebre la punyalada mortal, mentre em mirava fixament amb aquells ulls tan negres i sense cap mena de temor. No sabia què fer, però em va sortir de dins llençar el punyal a la mar i abraçar-lo tot dient "Germà meu". Ell va tancar els braços i ens vam fondre en una abraçada, mentre tota la tribu va explotar en càntics i sons de tambors. En Singh i en Rao també es van acostar i ens van abraçar als dos, com reconeixement de la nostra amistat.
Sense esperar més vaig empènyer la canoa cap a la mar. Els cants eren dolços com petons de comiat. La gent havia tret fulles de palmera que sacsejaven mentre cantaven. Una vegada vaig estar una mica endins vaig pujar a la canoa i vaig començar a remar. Vaig mirar enrera i vaig veure que d'entre la gent sortien canoes que es posaven a la mar i em seguien. Al ser dos a cada canoa no van tardar gaire en atrapar-me. Llavors sense avançar-me em van anar seguint tot cantant. Vaig tornar a mirar enrera i la platja estava ja molt lluny casi no es veia la gent. Llavors las canoes es van aturar i sense parar de cantar van deixar que m'allunyés poc a poc. No vaig vol
gué mirar més enrera per no penedir-me de marxar. Els cants cada cop eren més llunyans fins que es van confondre amb el soroll de la mar i van desaparèixer.
L'acomiadament havia sigut meravellós, enrera quedava una gent que m'estimava, davant tan sols tenia la mar i no sabia el que m'esperava.

(Continuarà)