UN ARBRE NU

La "Madre" seia en una cadira que amb prou feines recollia el seu volum, les cames no li arribaven a terra. Després de dinar tocava "labor". Ens repartia un petit drap, agulla i fil i ens explicava el que havíem de fer. Punt de creu, calats, brodats, quin suplici! Però el pitjor venia després. Era l'hora de l'adoctrinament, el particular de la Madre, mentre les nenes cosien i algunes ho intentàvem. Històries de santes mortes en la pau de Déu, miracles de curació, estigmes de monges que levitaven gràcies a la seva fe, i sobretot la història de Santa Teresa de Jesús i el seu amic San Juan de la Cruz. Caminaven parlant del bé i del mal, s'aturaven davant una figuera i tot compartint els seus dubtes arribàvem a l'èxtasi gràcies a Déu. De fet la Madre no ho explicava ben bé així, però a mi em despertava molts dubtes això de l'èxtasi i "vivo sin vivir en mi". No ho vaig preguntar mai. Era qüestió de fe, ens deien.
Ja m'havia resignat a l'infern sota els meus peus, i a la confessió quasi diària, no fos cas que tinguéssim un accident i anéssim directes amb Satanàs. La Madre s'encarregava sovint de recordar-nos que Déu no tindria en compte si havíem estat sempre bones nenes, si no confessàvem un pecat, aniríem l'infern. Tot era molt edificant. I la meva sensació d'injustícia va començar a néixer.
Un dia vaig gosar dir-li a la Madre que jo no entenia el misteri de la "Santíssima Trinitat", "tres persones en una en un solo Dios". I trobava molt injust tants deures com ens posava Déu i tan poca comprensió amb els nostres errors. Ella, que ja dormia tranquil·lament tot esperant que sonés el timbre de canvi de classes, va aixecar el cap i amb una mirada complaent em va dir: "cuando llegues al cielo lo entenderás".
Ja va estar! La meva fe va anar caient com les fulles dels arbres a la tardor. I em vaig quedar com un arbre nu que s'anava vestint a poc a poc amb brots nous, sense pors ni càstigs. I vaig anar entenent els grans misteris que ens explicava la Madre.