Threshold.

Tot va començar enmig de la nit de Sant Joan del 1996, a l'una de la matinada. Estava a casa, cansat, sol, i amb ganes d'anar a dormir. Acabava d'arribar de revetlla, però no estava gens satisfet. "Ha estat una ximpleria per part meva, això de sortir" - vaig pensar. "Me n'he vist obligat per les circumstàncies". En aquell moment només tenia ganes d'anar al llit a dormir.

-Digui?
-Hola, aquí hi viu algun familiar del Sr. Pere Robirosa?
-No, ... qui el demana?
-Res, res. Bona nit tingui.

En Pere Robirosa és el meu oncle. És professor, i la veritat és que no em va fer cap gràcia que demanessin per ell, un dia de revetlla, en aquelles hores, i per telèfon. Mai se sap si algun alumne ressentit, envoltat d'un núvol d'alcohol, és capaç d'agafar el llistat de telèfons i anar trucant a tots els que es diuen Robirosa.

-Digui? (qui coi torna a trucar?)
-Hola, sou parents del Sr. Pere Robirosa?
-No… per?
-Disculpi…

Altre cop? Ara ja no el cerquen a ell, sinó a qualsevol parent seu. És fàcil, fer certes bromes. De totes maneres, no em quadra res. Tot fa un tuf extrany, i segurament no és conya. Ara, quan ho recordo, em fa certa basarda reconèixer la prudència, i la ximpleria que em va envair en aquell moment. No sé bé perquè vaig seguir aquesta corrent estúpida, però així va ser.

-Digui?
-Hola, sou parents del Sr. Pere Robirosa, que viu al carrer Casp, 5?
-Sí, sóc el seu nebot. Per? - Ara és segur que no és conya. En què estaria jo pensant?
-Sóc la veïna del teu oncle, i la policia m'ha estat trucant. Hauries de trucar a l'hospital de la Vall d'hebron, ja que sembla que hi ha hagut un accident. El fill de la Marta (dona del meu oncle) ha patit un accident.
-Ostres! Gràcies…

No sabia què fer. Mai estem preparats per a sentir certes notícies. No sabia si trucar a l'hospital o no fer-ho. Els meus pares no estaven localitzables, ja que durant les revetlles la gent està als patis, i els telèfons acostumen a viure als pisos. (els mòbils pràcticament no existien) I la resta de familiars? La meva família no és molt nombrosa, i els altres oncles tampoc eren a casa. Estava sol. I alguna cosa havia de fer. Per una banda, havia de trucar a l'hospital, però per l'altra havia d'avisar algú. Potser sense alarmar, o potser amb la veritat per davant. L'angoixa no parava de créixer i els nervis començaven a aparèixer. Amunt i avall pel pis, en pijama, i sol com un mussol. Pensant en el meu cosí, en com deuria estar. Aquells pocs minuts encara em ballen pel cap. Vaig descobrir què era l'eternitat. I el patiment etern.

-Hospital de la Vall d'Hebron, digui.
-Hola, m'han dit que haig de trucar, ja que hi ha hagut un accident i hi ha un ferit, en Marc.
-Si, un moment, aniria bé que vingués algú de la familia. Em pot deixar el telèfon? És per si li haig de trucar.
-Però… està bé?
-Hi ha un mort, en Marc, i un ferit greu. El seu company.

Merda.
I mil vegades merda. No cal dir res més.
Les llàgrimes i l'indredulitat es van apoderar de la meva persona. Una meitat marxava cap a l'hospital, mentre que l'altra meitat es quedava telefonant a qui fos. No trobava ningú. I la cosa no es podia allargar més.
No podia ser. En Marc, no.
Ja no es podia demorar més: havia de marxar cap a l'hospital. Segur que tot plegat era un malentès i s'havien equivocat.

-Hola? - Per fi, algú em va contestar. Per fi.
-Hola, tieta, sóc en Marc.
-Marc? Quina sorpresa! Hola, com va?
-Acabo de trucar a l'hospital. En Marc ha tingut un accident i m'han dit que és mort. El seu company està molt greu.
-Ostres! Ara mateix li ho dic al teu oncle Joan i ens hi acostarem. Mentrestant intentaré trucar a en Pere, que s'està al poble. No té telèfon, però la guàrdia civil el localitzarà. Ves tu també a l'hospital, si ho creus necessari, i jo m'encarrego d'anar perseguint a la familia.
-Ens trobem a l'hospital.

Em vaig vestir en un tres i no res. Temia haver d'agafar el cotxe. Durant aquesta nit, la de Sant Joan, no és gaire aconsellable agafar el cotxe, ja que està ple d'inconscients. A més, tant els nervis com l'estat en què em trobava no feien preveure un viatge còmode. Curiosament, però, mantens sempre aquell to extranyament calmat. I en Marc no podia ser mort. No m'ho creia. Segur que era un error.

-Digui?
-Hola, li truco de l'hospital.
-Si?
-M'havia equivocat. En Marc és viu, però molt greu. L'altre noi és mort.
-I… no hi ha ningú?
-Cap familiar. Haurien de venir vostès. Hi ha algun company.
-Me'l pot passar?
-Hola?
-Hola, sóc el cosí d'en Marc.
-Vine ràpid, en Marc no està bé..

Després de deixar el cotxe mal aparcat, vaig anar corrents cap a l'entrada d'urgències. Tenia molta pressa i una suor freda impregnava el meu cos. Estava espantat. No sabia què m'hi trobaria. En Marc estava greu. Molt greu. Hi tenia els amics, però van insistir molt en que hi havíem de ser els familiar. Per què?
Dos minuts més tard va arribar el meu oncle Joan.

-Anem-hi.

Qualsevol hospital és sinistre, ja ho sabeu. Sobretot de nit. Si està plovent i si a sobre hi has d'anar per una notícia d'aquestes, pitjor.

-Hola, som els familiars d'en Marc.
-Passin. Hem de parlar amb vostès.
-Gràcies.
-En Marc és clínicament mort. No hi ha cap esperança. Necessitem que algun familiar el reconegui. Volen passar? Els haig d'advertir de que seran moments molt durs.

Sempre més recordaré en Marc estirat al llit de l'hospital. Sense ànima. Només amb l'ajuda de la màquina que el feia respirar rítmicament, falsament.
No vaig poder dir res. Ni plorar.

-És ell?
-Sí. L'és. - No hi havia equívoc, malgrat la negativa del cervell per reconèixer-lo.

No recordo, tampoc, la sortida de l'hospital. Només recordo les llàgrimes que se'm barrejaven amb la pluja. No m'ho podia creure, però senzillament la vida et fa aquests regals. Cal acceptar-ho. Per ells.


Marc:

Als teus vint-i-tres anys, ets una de les persones que més has viscut. Sempre he admirat la teva vitalitat, les teves ganes de viure i la manera que has tractat el teu temps.
Hi ha persones que senten el pas del temps, i n'hi ha d'altres que el marquen. Tu eres d'aquests. Marcaves el pas del temps. Eres amo del temps, sense pensar que aquest s'acaba. No importava. L'eternitat significa la vivència, el moment, l'ara. El demà no existeix.
Aquell cotxe, en aquella corva, anant a aquella velocitat, era impossible que no patinés. Es va estampar contra el cotxe que circulava en sentit contrari, i des d'aleshores et trobem a faltar. Infinitament.

Sempre que passo per la plaça dels voluntaris miro el monument que et va dedicar el teu pare. Miro com aguantes la porta i com fas una passa endavant per creuar el llindar que et canvia de món. I recordo el teu riure, i com et brillaven els ulls. I la teva mata de cabell negre.

I et demano l'ajuda més sincera. Per a que m'ensenyis a viure.

Fins sempre, el teu cosí Marc.