El llibre: relatsencatalà.com

marc, molt de gust en conèxer-te!

Ets un fenòmen tanmateix. M'agrada tant com escrius, que et demano permís per publicar aquest relat a la revista literària que portem entre unes vint persones "de bona voluntat".

Si és que sí, ja te l'enviaríem a casa, si així ho vols.

El meu mail és: tserramia@menta.net

Si no et sembla bé, no passa res, esclar!Gràcies igualment! ( ja imagino que deus estar ficat en cinquanta mil coses...)

uoo me quedat sense paraules, molt ben redactat, m'ha agradat moltissim! petons!

xaropdetu

Jo no sé fer les apreciacions, acurades i precises dels estimats relataires que ja t'han comentat, només puc dir-te que és un relat que m'ha agradat, que m'ha divertit, i que m'ha fet somriure. I en especial, el tros aquell que dius que "avui s'ha de lluir", "no es pot permetre perdre's en l'anonimat del metro"... Potser sí que el final pot semblar precipitat, és com si t'haguessis esmerat en tota classe de detalls al principi, i que, després, dona la impressió que tenies pressa per acabar-lo. Però és un relat que convida a seguir llegint, ja des del bon principi.

Un petó Marc, veig, sorpresa, que t'has canviat el nick... i aquest m'agrada, sobretot les tres últimes lletres... és com si me'n sentís una miqueta responsable!

Una abraçada, que tinguis molt bones vacances i un bon estiu!

...el que et vaig comentar. Però a banda dels detallets que potser caldria polir, penso que és un bon relat.

LLIBRE

...amb el canvi d'actitud del prota.

No sé, no sé... el trobo una mica precipitat.

Però a veure: anem a pams.

Tota la primera part descriptiva d'aquest estat anímic joiós està molt ben treballada. Per una banda el petó a la veïna, que fuig esperitada pensant que s'ha tornat mig boig. Després la decisió de no agafar el metro... genial... perquè aquest és un fet que, n'estic segura, més d'un de nosaltres hem viscut en primera persona. Em refereixo a la sensació o la necessitat de fer una cosa diferent de l'habitual, ni que sigui arribar a la feina amb un sistema distint, per tal de preservar un estat anímic d'excepcionalitat. Després també està el quasi atropellament, el xoc frontal amb un fanal i una bústia, el somriure estúpid i de babau...

Tots aquests aspectes són bons, estan ben treballats i ens apropen al protagonista.

Fins i tot el fet de veure el llibre en mans d'un desconegut, és una idea que malgrat no es pugui qualificar d'original, queda encertada, en aquest context. Però el canvi d'actitud, aquest desencís, el trencament de l'eufòria... I només perquè un desconegut llegirà unes paraules que, de sobte, l'autor considera que potser no estaven prou treballades...

No sé, no sé... No em preguntis què hagués fet jo (entre altres coses perquè això no té cap importància: el relat és teu). Però crec que en fer anar la narració cap al final que has escrit, has desaprofitat una ocasió de donar un gir molt més espectacular a la vivència del protagonista.

Ja et dic: és una idea, una manera d'entendre el relat, de llegir-lo... i com sempre apunto: subjectiva i personal. O sigui que no em facis ni cas.

Però, resumint: el relat trobo que funciona en tota la primera part descriptiva, i que després, el final, queda desaprofitat.

Fins la propera,

LLIBRE

PS.- Si alguna de les observacions que he fet et molesten, espero que em sàpigues disculpar. No pretenc ni incordiar ni crear mal rotlle. De veritat. Però tampoc no em sembla bé llegir un relat amb intenció de comentar-lo, i al final no fer-ho perquè algun aspecte d'ell em sembla fluix o poc aprofitat. Crec que és millor una crítica sincera que una alabança per sistema. O així és com jo demano els propis comentaris. Ciao!

Hola Marc!!

Volia donar-te les gracies pel comentari que m'has fet a "criatures" , i de passada t'he llegit aquest relat, per passar cap als seguents, que la cosa promet!! Ara quasi em fan fora de la feina, pero prometo llegir i comentar exhaustivament durant el cap de setmana,

Aquest relat m'ha semblat genial: pel ritme, rapid, amb accio pero alhora descricpio, emocionant, intrigant... i el final... els finals solen ser el mes dificil de resoldre... pero el teu final es el precis.

Felicitats i una abraçadassa,

m

uaaa! si m'hagués passat a mi hagués fet el mateix.... flipant... aquell divendres sí que era feliç... em sembla que hi anàvem tots, amb un somriure d'orella a orella!!!!
petons, marc! (joan)

AnNna

...de pensar que un bocí teu, interior, arribarà a d'altra gent és vibrant, però tenir el goig de poder constatar-ho i sentir-te anònim davant d'aquesta evidència encara ho és més i realment fa bategar el cor amb força. Una sensació semblant l'he tinguda quan he vist pel carrer a algú portant, ben satisfet, una de les meves joies.
M'ha agradat el teu relat, doncs transmets perfectament la impressió d'aquest moment.
Et felicito.

tan de pressa, Marc (Joan), que gairebé m'ha sobtat el final!
M'ha agradat, però!

Et dono el vot i la valoració!

PD
Quan tingui més temps et llegiré la resta de relats, tot i que algun ja te l'he llegit, crec. El que no recordo és que el ritme fos tan ràpid com aquest.

Un petonàs, noi!

M'ha agradat la manera en que vas desenvolupant el caminar del personatge, amb pressa (com la manera d'escriure) però amb alegria (sempre somrient, un relat optimista). El final m'ha trastocat una mica, en el sentit que esdevé una mica complicat el paràgraf en sí. Vols dir que no has volgut acabar-lo tant ràpid com el caminar del protagonista? Potser només m'ho sembla...

Biel.