Cada dia agafo el metro

Un relat de: marc (joan petit)

Surto de casa aproximadament cap a les nou del matí, sempre amb aquella sensació de fer tard a tot arreu, com acostuma a ser habitual en mi. Miro a tothom a través d'uns ulls totalment adormits i amb el convenciment de que la gent, que intueixo a través de la mirada entelada, està igualment adormida. Tinc la sensació que totes les coses i persones que vaig veient també conviuen amb aquella lentitud que m'acompanya durant els primers moments del dia.
Quasi sempre fa fred, i una llàgrima a cada ull em cristal·litza encara més la vista, deixant una distorsió al voltant dels objectes que em fa certa gràcia. Dóna volum a uns cossos de per si plans, i també calidesa al meu cos abrigat pel mateix jersei gris de sempre. L'aire fresc, a més, em desperta ràpidament, i em contrau músculs que en cas contrari mai farien res. Tot adquireix un cert aire de pressa. La quietud del món durant un matí glaçat es contraposa a una certa celeritat que els que no estem preparats per a aquestes inclemències tendim a agafar. Existeix una certa atemporalitat. En un paisatge aturat, fred i congelat, hi transcorre un anar i venir silenciós i ràpid. Els meus ulls, impedits per l'horari i per la llàgrima, no poden captar tot aquest moviment ràpid, i la gent apareix com una taca borrosa sense definició. Una espècie de vertigen m'envaeix, i és que una atmosfera freda em posa alerta. No hi estem acostumats, i tot el cos, de sobte, pren consciència de l'exterior. Això fa que, de la mateixa manera, recordem aquelles parts del cos oblidades pel desús. Els ulls s'aprimen fins a quasi desaparèixer darrera les parpelles. El front s'arruga. Una ganyota de preocupació apareix a la cara, i les arrugues ocasionades per la contracció facial sembla que t'abriguin. És patiment, el fred? Crec que no. Té silenci i solitud? A vegades tendeixo a pensar que sí. M'agrada molt la sensació de dilatació i d'haver sobreviscut a un perill que sento quan entro a algun lloc on la temperatura és més càlida. Em bufo les mans, m'estiro una mica i penso "uf! quin plaer".
Ara ja puc respirar tranquil. He arribat al funicular i veig que segueix al seu lloc, igual que el vaig deixar ahir. Donades aquestes sensacions, em meravello de veure que hi ha certes coses que ja funcionen des de fa certa estona, i si fos altrament, res no aniria bé.
El funicular és realment bonic. Evidentment, el fet de que m'aculli en un matí fred com el d'avui fa que me'l miri amb molt bons ulls, però cal dir que en qualsevol cas és un edifici a tenir en compte. Com quasi sempre, m'està esperant. M'hi assec dins i intento fer-ho a primera fila, amb Barcelona tota per a mi, als meus peus. De la ciutat només en puc veure les punxes que sobresurten de la boirina que el fred aixafa als carrers. La catedral, les torres o la Sagrada família. Al fons, i a contrallum, es veu el mar. Tot el paisatge, molt lluminós, es pot dibuixar amb tres colors: el blau del mar i el cel; el groc tirant a marró, càlid, del contrallum; i aquell gris fosc de les ombres que em miren. Si miro a dreta i esquerra, però, apareix el verd preciós de Collserola que viu i fa que visquem.
Un cop sota la protecció i escalfor del niu que el funicular suposa, m'intento refer dels primers cops del dia. És aleshores quan faig un resum ràpid mental del què m'ha envoltat. Coses, personatges i fets que el fred s'ha encarregat de mantenir al marge de la meva persona. Haig de dir que, en molts casos, és millor així.

cotxes,
fums,
ràpid,
clàxons,
semàfors vermells,
cops,
cues,
aglomeracions,
males cares,
molt soroll,
presses
insults,
corre,
targeta,
paga,
JA
!

Tot contraposat a aquella calma que el fred m'ha deixat sentir. Podria semblar que res del què m'envolta durant els primers moments del dia m'és plaent, però no és exactament així. En aquesta lenta parsimònia que m'acompanya, hi puc assaborir aquells petits moviments i sensacions que, cap al final del dia, el cansament fa que et passin per alt. Crec, més aviat, que el meu cos intenta evitar l'entrada al dia corrent. A la rutina que em portarà, sense fre, al cap del dia. És per això que tot allò que, d'una manera o altra, em treu de la meva letargia inicial ho associo amb el soroll. A interferència.
Des de l'abric del funicular fins a l'entrada a la feina, hi ha un temps preciós. Un temps associat, sempre, a la llibertat.
Qualsevol dia consta de diferents parts clarament diferenciables. Sempre iguals a través del temps, però molt diferents entre elles. És aquella típica imatge de les agendes setmanals. Cada franja horitzontal d'un mateix color que creua tota la pàgina de d'esquerra a dreta identifica la mateixa franja horària a través dels dies. S'acostuma a fer servir uns colors una mica pastels. Gens estridents, a excepció d'allò tan important i imprescindible que s'ha de fer peti qui peti. Ara bé, aquesta estridència és una excepció i com a tal només remarca un trosset del paper que ens ocupa. Són, segurament, els moments més empipadors de la setmana.
El més curiós d'aquest mapa temporal, però, és que els colors acostumen a tocar-se. Entre el vermellós i aquell blauet tan poc personal no hi ha pràcticament cap distància física i, per tant, cap distància temporal. Això últim no suposa cap contratemps ni contrasentit, si no fos per què les dues tasques, marcades amb el vermellós i el blauet, s'han de realitzar a dos llocs físicament diferents. És aleshores quan me n'adono dels espais buits de llibertat. Espais perduts que en cap moment s'han de deixar escapar. Les presses del metro per a escurçar aquests moments, l'estrès induït pels deures, la finalitat del destí o la pròpia existència del final de color pastel, no impedeixen que existeixin aquests buits plens de pau. Malgrat tot, i per sort, existeixen.
Avui encara no he entrat al metro. Fa fred, i amb un pas prou accelerat he anat fins a l'andana del ferrocarril per a agafar el primer tren que passi per anar al centre, com cada dia. La meva setmana és bastant homogènia, amb poca diferència de colors entre franges horàries. Com acostuma a passar, el tren que va en sentit contrari ha arribat abans. Ha obert les portes i n'ha sortit un home vestit de manera polida. Americana i pantalons grisos clars, corbata de colors suaus, etiqueta visible per a ensenyar que es passegen calés, sabates noves i enllustrades i un pentinat perfecte. És un home alt, amb un posat de presses i d'impermeabilitat que passeja sempre segur de que va en el sentit correcte. Porta a la mà dreta un maletí amb papers importants i una agenda o palmpilot que indiquen clarament que la seva setmana està plena de colors estridents i diversos. Fa cara de concentrat. Ho té tot previst. No té, però, buits plens de llibertat. A la seva agenda els colors s'hi acaben barrejant fins a fer un color uniformement gris. Tot junt. No hi ha espai entre ells. A mi encara em queda una eternitat fins al punt d'arribada. Seré dins d'un d'aquests moments buits. I l'ompliré, de ben segur, de felicitat.


Comentaris

  • Caram![Ofensiu]
    brideshead | 19-05-2006

    Quan de temps fa, que no et veiem per aqui, oi? Sigui com sigui, i sigui el que sigui, recorda que som per aquí, rellegint els teus relats i evocant el teu bon humor i la teva simpatia.

    Aquest, per cert, tal com et vaig dir en el seu dia. és un gran relat.

    Una abraçada, Gus. M'agradaria reveure't, rellegir-te, ben aviat.

  • El silenci i la solitud del fred[Ofensiu]
    jacobè | 11-10-2005

    Hola Marc, Joan Petit, Gus,...Em va agradar posar una cara a aquests tres personatges! Jo sí que t'havia llegit tots els teus relats i en canvi em sembla que no t'he comentat mai...Aquests dies he tingut el plaer de rellegir-te. Em costa analitzar la part formal de la narrativa i acostumo a fer una petita referència al contingut del què s'explica o a alguna idea o frase que m'ha cridat.
    M'encanta la descripció que fas de la mirada distorsionada de cada matí per la llagrimeta de fred i de son.
    Moments buits per a la felicitat, quan el cos intenta evitar l'entrada al dia corrent.

  • Aquest relat...[Ofensiu]
    Llibre | 26-07-2005

    ...ja te l'havia comentat.

    O sigui que només dir-te que espero llegir-te més, i que espero més relats.

    Una abraçada,

    LLIBRE

  • Una imatge[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 22-06-2005 | Valoració: 10

    Una imatge, un viatge, en el temps, que es perllonga mentre ens permetem somniar, veien la ciutat des de el funicular als nostres peus. Hi ha gent incapaç de tenir aquest moments, com l'home de gris, massa apressat per asaborit el seu propi dia, els seus colors són tots grisos, jo la veritat acostumo a tenir el dia de molts colors, sóc massa activa per quedar-me nomès amb els gris.

    Amb una prosa lànguida i acurada ens mostras una sèrie d'imatges i ens permets adentrar-nos en els somnis i els viatges mentals del protagonista del relat d'una forma curiosa i admirable.

    M'agradat molt. Fa temps que el tenia pendent de llegir, imprimit, sempre amb presses... però al final he trobat l'instant al peu del funicular per donar-te la oportunitat de mostrar-me un altre món... el dels colors que pot tenir un instant.

  • M'has recordat....[Ofensiu]
    Ze Pequeño | 03-06-2005

    M'has recordat aquells anys en què cada matí anava, en l'estat que tu descrius, a buscar els ferrocarrils per anar a l'autònoma. M'ha semblat reviure aquell sensació que es podria resumir en fred i son i mandra.

    M'has fet recordar tota la gent que anava amb mí, al mateix vagó i als altres, portats per alguna força estranya que fa que arribem allà on hem d'anar.

    M'has recordat aquella sensació estranya de veure miles de figuretes amb presses, amunt i avall, enmig d'una quietud glaçada.

    M'has recordat l'estrés de l'agenda, amb tots el colors barrejats, i la por de pensar si no tindré cap moment per respirar.

    M'has recordat que sempre, si ho volem, podem trobar un moment per respirar i omplir-lo de felicitat, amb les coses més simples i sezilles. Gràcies.

    Molt ben escrit. Me l'emporto amb els meus preferits.

    Una Abraçada.

  • "A l'agenda del home vestit de manera polida...[Ofensiu]
    brideshead | 27-05-2005

    ... els colors s'hi acaben barrejant fins a fer un color uniformement gris..."

    i en canvi, a la teva agenda, els colors no es toquen mai, ni es difuminen, no existeix el gris, perquè tens un color especial per a cada instant, per a cada sensació, per a cada persona que es creua en el teu camí..... el camí del metro que fas cada dia....

    Renoi, Marc Petit (m'agrada el teu nom!).... fins i tot m'has transportat als temps en què jo anava al PTV (Parc Tecnològic del Vallès) de Cerdanyola.... i sentia aquest fred que has sabut descriure tan bé.... i jo odiava el viatge i tot era gris.... encara que aquests moments de felicitat que tu dius, també els tenia, observava la gent al tren, des de Sants fins a Cerdanyola, i omplien tots ells la buidor del trajecte, la buidor de saber que anava a un lloc que no m'agradava, que més aviat em fastiguejava....

    Peró el teu relat m'ha deixat veure que mai no hi ha moments buits.... sinó moments plens de felicitat... de la felicitat amb què tu els vulguis omplir....

    oooooh! perdona que m'hagi esplaiat tant... però és que és un bon relat el teu, sensible, detallista, amb una mirada cap a tu mateix, cap el teu interior, però feta des de la perspectiva que et dona tot el que hi ha al teu voltant....

    Marc Petit, Joan Gran, felicitats!

    (PD. Veus la màgia del fòrum? descobriments a cada instant...)

  • Bonic...[Ofensiu]
    rnbonet | 19-05-2005 | Valoració: 9

    ... i sentit exercici descriptiu, al qual pràcticament intervenen el cinc sentits... a més de ràpides comunicacions neuronals!
    Salut i rebolica, xicot. Endavant!

  • Bona descripció però no m'hi sento reflectida...[Ofensiu]
    Pink Panther | 12-05-2005 | Valoració: 8

    És una bona descripció d'un moment del dia que vivim el 90% de nosaltres. Potser me l'hauria d'agafar com expliques en el teu relat, perque jo a part dels dies que aconsegueixo un seient al tren i puc llegir una mica, la resta es força estressant!!!
    Prendré nota...

  • Una extensa descripció...[Ofensiu]
    Llibre | 09-05-2005

    ...d'un moment que comparat amb la resta del dia, és breu, però que si el sabem viure, pot esdevenir llarg i ple.

    M'ha agradat perquè has marcat aspectes que en alguna ocasió he comentat amb companys. Aquest deixar lliscar el temps al teu voltant i sentir-te, per un instant, el centre de l'univers. Gaudir de l'estranya sensació de creure't que captes tot el que t'envolta.

    Fer-te amb les olors i les formes, amb els colors i el fred... Percebre les coses, i les persones.

    Saber que és el teu breu instant de pau, de llibertat i de felicitat abans d'entrar al circ de la quotidianitat.

    De totes formes, jo sempre m'he plantejat si la gent amb qui em creuava, malgrat semblar-me d'aspecte avorrit, no sentien el seu entorn amb la mateixa força que també sentia jo. Vull dir que, davant la seva mirada, potser jo esdevenia un ésser anònim i avorrit, llençat al món laboral de bon matí, que no sabia gaudir de l'entorn.

    No sé. És una idea que sempre em balla pel cap quan toca creuar mirades intemporals amb altres viatgers del metro.

    Ens veiem=ens llegim!

    LLIBRE

  • Lavínia | 16-03-2005 | Valoració: 9

    Sento el mateix que tu, el trajecte cap a la feina (i la meva, a fe que és distreta) em proporciona una distracció, un embadaliment cap coses petites que em fa sentir "curiosa2 per les coses de l'entorn i això m'agradada força.

    Petons. (ja sé que hi ha gent que no llegeix poesia, així que gràcies pel comentari)

  • Microespais[Ofensiu]
    BlauFosc | 10-03-2005

    Aquests moments que tu descrius com a moments de llibertat, jo me'ls prenc igual. Perque certament permeten la llibertat de pensament. En un despatx hem de concentrar-nos en el que fem. A casa, ocupem el coco amb coses concretes, encara que sigui de forma voluntària. Però al metro o caminant la ment pot vagarejar.

    M'agrada com escrius, té un punt de crònica periodística intemporal que m'agrada molt.

  • Original i verdader[Ofensiu]
    mistika | 23-12-2004 | Valoració: 8

    Hola Joan Petit!
    Doncs bé.... m'ha agradat força el teu relat i reflexa molt bé la realitat, a mi sempre em ploren els ulls i amb el fred és encara pitjor jejeje.És la 1a vegada que et comento i....
    si vols em pots llegir eh jeje ;)
    Ah x cert! m'agrada el teu pseudonim (Joan/a és un nom que sempre m'ha agradat)
    Mistika

  • un relat record de cada dia[Ofensiu]
    salvatore vinyatti | 03-07-2004 | Valoració: 9

    M'has fet recordar els matins anant al treball. La descroció es molt acertada, i certament veus el mosaic de cares i d'expressions pròpies de l'hora del transport on les cares semblen cristal.lines.... he seguit el teu relat m'ha agradat. Espe seguir llegint-los.
    Una abraçada.

Valoració mitja: 8.83

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: