Styr - groc - 00

Styr - Groc

-00-

Un cel blau i brillant es dibuixava més enllà del fred vidre del vell casalot. El paisatge li retornava a la retina imatges d'altres dies, quan el cos feia allò que manava el cap. Ara els records ocupen molt lloc, deixant poc espai als projectes. No es veia com una persona estèril, sí, però, començava a sentir-se gran.
Li havia costat decidir-se pel regrés, però sempre havia dit que preferia morir on havia nascut. Durant el viatge de retorn valorava com les coses podien haver canviat, sols alguns petits detalls feien pensar que el camí era el correcte, el camí d'un futur ple de llum. Tota la informació rebuda en el darrer segle per aquest planeta feia viure els seus habitants dins d'una ressaca de coneixements que els costava pair, encara. Vivien en les il·lusions d'una nova renaixença, en pau i equilibri.
Ella no havia compartit tots aquests anys. Havia estat mare en un món amb excés de població i mal dirigit, i aquella havia estat la causa del seu exili, en podríem dir voluntari, però aquesta és una altra història. El fet és que havia marxat per decisió pròpia d'aquest seu blau planeta. Un planeta de prats i arbres verds, de cel clar dominador i brillant, picat d'ocells que el fan la seva llar i el seu joc.
La casa on ara es troba Iriha s'està en un turó que ella considera fantàstic, envoltada per una immensa vall i sota l'altiva silueta de tres carenes enigmàtiques, el Montseny. La muntanya del seny. Aquell que havia tingut ella, anys enrere, malgrat els seus pares li giraren l'esquena, però ella no els guarda cap retret. Tenia prou confiança envers els seu destí. I avui mateix, dia en el que esperava retrobar el seu fill en aquest món que ell no coneixia, seguia mantenint aquella esperança vital, tot i que el seu cor li parlava d'alguna absència.
El moment no devia estar lluny, sentia com Armac, el seu company, la cridava des del jardí, a l'hora que observava un aparell volador que, silenciós, feia camí del turó. Iriha l'havia vist sortir per darrera de l'antiga torre de comunicacions, ara ja deixada d'utilitzar, però que durant més d'un segle, en el començament d'aquest mil·lenni, va ser de gran utilitat per la gent d'aquestes comarques. En aquest racó del planeta que està banyat per un mar ple d'històries, de llegendes, de cultures antigues, molta filosofia, bressol de mares llegendàries i de pares històrics.
També va ser la llar de les darreres grans revolucions, una, la més esperada, l'altre, un fet impensable, fins i tot, per molts fills d'aquells que les van viure en la seva presència: la contrarevolució. Aquell luctuós fet va assolir tirar enrere alguns dels avenços més prodigiosos que la raça humana podia haver somiat que mai acabaria per succeir, ni dins d'aquest mil·lenni. Els viatges per la galàxia. Varen arribar, fins i tot, a fer pensar en la por de noves guerres entre humans del planeta.
Molts, però, van fer cas a aquells que eren coneguts amb el nom d'ambaixadors galàctics, aparentment idèntics als altres habitants del planeta, fora de la seva concepció de la vida, i les destreses físiques i psíquiques, a tots ulls visibles quan ells ho volien. Eren gent pacifica i havien assolit convèncer a la major part de la població.
Les seves idees i ensenyances havien assolit abolir el comerç d'aliments orgànics, o el de matèries bàsiques. Varen foragitar la idea del no intervencionisme mal entès. Tots els països, petits i grans, tenien el mateix poder de decisió en el concert mundial. Van ensenyar als vuit grans, com racionalitzar els sobrants, no oferint ajudes a canvi d'alguna cosa, donant l'ajuda directament. El pensament principal era; "Viuràs feliç, quan el teu veí ho sigui".
Ningú no ha volgut descobrir com van sorgir els altres humans, que de mica en mica es van anar assentant en els principals punts del planeta. Es varen convertir en governants, esportistes, actors, en veïns normals i corrents, ja que de fet eren això mateix, gent del carrer. Venien tant de famílies humils, com de ben estants, fills de pescadors, i de banquers. D'altres mai van descobrir els seus orígens, es limitaven a dir que no sabien si eren originaris de la Terra, que els havien enviat per despertar en els seus germans adormits. Aquests últims eren els cabdills, a qui seguien els altres, anomenats germans desvetllats. Creences mil·lenàries havien acabat per acceptar la realitat que els oferien, amb noves visions de l'Univers, noves formes de vida fins aleshores sols somiades, però mai cregudes.
Alguns països no van admetre el seu govern, d'entrada. I aquells que si van fer-ho varen viure i experimentar les èpoques de pau i progrés més importants en l'historia de Terra. Avenços increïbles eren quotidians, descobertes que podien semblar miraculoses, eren fets tan naturals com trobar-se tots els matins un sol rogent, o sentir l'aigua de pluja caient dels núvols.
I aquells que no ho varen acceptar el conviure amb els altres éssers humans, varen anar observant els seus vells imperis "econòmics" caient fets miques. Es desfeien entre les seves mans, així com l'aigua s'esmuny entre els dits. A tots aquells que es creien posseïdors de la veritat absoluta, els va ser difícil de reconèixer l'error en el que es trobaven, en no seguir els nous paràmetres proposats per aquella força, aquella voluntat que dominava el planeta, dominat per l'evidencia. Era prou obvi que, si uns països passaven gana, era perquè als altres els hi anava bé que així fos. Podria semblar difícil de creure, però ajudar-los solia ser car.
Els nous coneixements, i els avenços tècnics que això acompanyava, amb l'historia de la humanitat per teló de fons, creaven la irreal imatge d'un món idíl·lic. Però res estava més allunyat de la realitat. Aquells, els altres humans, no van contar amb l'orgull d'alguns habitants d'aquest planeta. Es van crear moviments en defensa de la Terra. Personatges amb afany de poder que deien lluitar per alliberar el món d'aquells que havien vingut de fora, amb el fi de dominar-la i fer-la captiva. La seva raó més cruel va ser la sang. Els ambaixadors van desaparèixer del mapa, noves lleis terràqüies dominaven un món fal·laçment nou. Una pau de farsa dominava el planeta. Aquells curts anys de coneixements estel·lars varen acabar. Tornava a ser un món incomunicat amb els corrents de saber que els havien arribat d'altres indrets de la galàxia. Però era un món preparat per sortir a viatjar per l'espai.

I malgrat Iriha no era amant dels viatges estel·lars, va decidir deixar aquest planeta. Ella va tenir sort de poder triar un punt concret, una nova llar on iniciar una nova vida.
El planeta escollit era Groc, un món habitable als afores de la Via Làctia, més enllà de la lluna Daroban. Va decidir, aleshores, de no tornar fins a la majoria d'edat del seu fill, establerta dins els termes estàndards de la Galàxia. A Terra eren els vint anys. També podria tornar per un canvi de governament en ell seu món originari, com fora la destitució d'aquells governadors que manaven per la força de la sang.
Avui, però, ja havien passat tantes coses com anys, i aquell vehicle volador ara li feia recordar aquelles valls, que de petita havia recorregut amb la seva ala delta, llençada des d'una terrassa alta del Montseny. I aquell vidre fred li recordava el de l'habitació on va restar confinada fins el dia del seu exili. Ja no recordava si feia fred aquell dia, però avui la fredor li venia de l'angoixa de saber que retrobaria el seu fill, aquell que va deixar en aquell altre planeta perdut.
El vehicle va aterrar en un prat a menys de cent metres de la masia. En Armac ja no cridava a la seva dona Iriha. Ara ella el veia córrer pel camí, que entre arbres, duia fins la clariana on s'estava posant l'aparell volador, silenciós.
Iriha volia veure, no de lluny, el seu fill. Però tampoc es veia amb forces per baixar el tros de camí. Sols va assolir de recórrer l'escala que la separava de la seva espaiosa cambra, fins a la sala contigua del menjador. Va seure entre els amplis coixins que adornaven els sofàs, disposats de la millor manera per a una tertúlia a la vora de la llar de foc, que estava en un extrem de la cambra, també de grans finestrals.

En els darrers cinc anys a la Terra, després de marxar de Groc, moltes nits havia somiat aquest dia gloriós del retorn del seu únic i estimat fill. No era encara una persona vella. Encara no tenia els seixanta anys, i bé en podria viure uns quaranta més, si tingués una mica més de cura d'ella mateixa. Malgrat tot, retenia aquella esplèndida bellesa que la maduresa li permetia retenir. Moltes persones podien gaudir d'una salut més agradosa, degut a un sistema de vida més equilibrat, cua d'estel d'una ensenyança que ja mai quedaria en l'oblit, i més ara, quan els ambaixadors tornaven a viure a la Terra, amb el vist i plau de la Comunitat Humana de la Galàxia. Per sort, moltes coses tornaven a ser com quan ella havia estat un cadell humà, aprenent coses noves tots els dies de la seva existència.
I ara avui en seguia aprenent de noves.

El que no sabia ella, era allò que encara li quedava per aprendre, i una d'aquelles coses, se li acostava pel camí, pas a pas, al costat del seu company Armac.
Potser havien passat cinc minuts d'ençà que s'havia assegut en el sofà, que ja dormia, o be tan sols estava en un entreson, perquè en sentir el seu nom, sortint de la dolça veu del seu company, va obrir els ulls amb rapidesa.
Davant d'ella tenia una noia alta, de llargs cabells arrissats fins a la cintura, amb un senzill vestit clar cenyit per un cinturó, que semblava vellut, de color vermell. De la mà duia un xicotet d'ulls vius i que era el retrat del seu fill a la seva edat. No podia ser ningú més que el seu net, i ella era Mareia, amb tota seguretat. No calia que ningú li ho digués, ja ho sabia, ho sentia. Mai no l'havia vista, però era com si en Dalroc, el pare absent, continués amb ella.
No hi era, però sentia la seva presència. Sabia que estava allí mateix, i frisava per saber coses, per veure'l.

Armac, estava un pas per darrera dels nouvinguts, sense mostrar cap símptoma d'alegria o de tristor, simplement, era allí, per fer arribar a Iriha aquella gent que els hi eren família.
-Ell es diu Dalroc, com el seu pare genètic, i porta el cognom de la seva avia, d'Argós, perquè és sang de la teva sang, -va presentar-se Mareia.
-Teniu esquirols al teu món? -Va demanar Armac al nen.
-No, -va dir, simplement, amb grans ulls oberts.
-Doncs vine, jo t'ensenyaré com són.
El nen va mirar la mare, mentre la deixava de la mà. -Ves fill, el teu avi t'ha d'ensenyar moltes coses noves, -va dir Mareia al nen.
-Vine filla, fes meus, els teus records. Seu al meu costat, -va dir Iriha, tot picant amb el palmell de la mà, al costat d'ella, en el gran sofà ple de llum.
Mareia així ho va fer, i li va obrir el cor.
-És una llarga historia mare. Vull ensenyar-te tot el que no saps de Dalroc, apart del nostre fill. Et vull mostrar tot el que duc d'ell, dins meu.- Digué, donant el to més afectuós i sincer.
-Ningú no ens espera, filla.
-Farem del temps el nostre aliat.
I en silenci van començar a parlar.