01 Styr-Groc * * * Grandesa -01-

Un relat de: Xolnir de Groc

* * *


01 STYR-GROC

GRANDESA 01



Aquell era el dia que Dalroc complia els seus vint anys estàndard. Passat ja el migjorn, caminava de retorn a casa en companyia del seu mestre. Dalroc no era natural de Groc, però hi va arribar amb pocs mesos de vida, i en ser l'hora de l'aprenentatge, el vell Xolnir es va creuar en el seu camí. I eren ells dos els que duien una conversa distesa i animada, tot caminant pel camí asfaltat pels antics. En tots aquells anys havia adquirit del Vell gran quantitat de coneixements i visions aportades per diferents cultures. El seu mestre li havia ensenyat la vida de móns llunyans, amb maneres de ser tan peculiars i diverses com la seva ho podia ser per a ells. També li havia parlat del seu món originari, el dels seus pares, tot i no haver-hi estat mai.
Pujaven per la drecera costeruda que venia del bosc proper on havien comentat i après les lliçons d'aquell dia. Si seguien caminant, aviat arribarien a la part posterior de la casa on vivia el jove. Era un agradable casalot que coronava un petit pujol envoltat d'arbres fruiters, i el camí que hi manava estava també guarnit per altres de diverses famílies i molts d'abundant fullatge. Tot ajudava a fer un xic més suportable la calor que aquells dies es vivia a Groc. El mestre se sentia cansat, però no ho feia notar al seu deixeble. Però també sabia que no calia esgotar el seu límit físic.
-Anem fins l'ombra d'aquells arbres, jove, allí hi ha una mica de gespa i ens hi podrem seure, -va dir el Vell.
S'hi varen atansar. Aquell indret tenia una butaca natural feta d'amples arrels que el mestre ja coneixia. Altres tardes de lliçons i aprenentatge ja hi havien fet via, com en aquell moment, que hi anaven per descansar-hi, just abans de l'àpat del migjorn.
-Hem d'agrair la sort que hem tingut fins avui, i per fer-ho, ens caldrà veure una mica d'aigua, -va mirar-se al jove amb un somriure sorneguer i va prosseguir la conversa, un cop ja es trobava ben assegut, -fresca si pogués ser!
Dalroc no va trigar en captar la petició del mestre. Caminava distret mirant les pedres de la riba del camí, però va alçar el cap atent en percebre la petició d'aquell a qui ell tant admirava.
-Hi vaig d'una volada, mestre.
Estaven a tocar del pou que abastia la seva casa i no va trigar gaire en tornar fins a l'ombra de les amples arrels. Duia dues grans gerres d'aigua. Vell i jove les van fer xocar, brindant per aquell fet important que s'esdevenia aquell dia, com si fos el millor vi de la comarca. Gairebé van buidar el contingut d'una llarga glopada.
-Sempre l'he trobada bona l'aigua del teu pou, xicot!- Exclamava complagut.
El noi va seure amb el tronc entre les seves cames, per tenir el vell davant d'ell. En Xolnir va deixar al terra la gerra amb la que havia begut.
-Dalroc, saps que he de marxar, -va començar dient el Vell. -Saps també que no puc esperar més, cal que marxi el més aviat possible. T'he ensenyat moltes coses, sé que tu també esperaves aquest dia, amb tristor continguda.
-Ho sabia. Sé també que no és el viatge de les ànimes.
-No encara, fill meu, no encara. Tu ja ets un jove de personalitat forta i saps prou bé què passa un dia com avui.- va fer una pausa per omplir els pulmons de l'aire fresc que oferia aquell indret.-Sí, ja sé que t'he dit molts cops, que els dies no ens diuen res, que els anys sols son maneres de mesurar, que el temps és una fal·làcia. Sols existeix l'espai, i tots ens traslladem dins d'ell, en una direcció o altre seguint la seva anfractuosa sinuositat, per molt que ens sembli pla i recte. Els anys son un sistema irreal de desplaçament que no ens pot moure d'on som ara. Ras i curt una mida humana, un invent, dins de l'espai el temps no existeix, no s'esdevé res ni va enlloc.
-Però hi ha màquines que el mesuren, tu me n'has parlat.
-Hi ha tantes coses que saps, com tantes que encara desconeixes. Sols et volia recordar petits detalls, com ara mateix, alguns fets que els teus pares es plantegen, -es mirava els ulls del seu deixeble, seriós; tots dos ho estaven. -Tu saps que desitgen tornar a aquell estel, un punt de llum en el firmament, a un lloc anomenat Terra. Ets conscient de la seva problemàtica, tot i que t'entestis en ignorar-la.
En Dalroc n'era conscient. N'era dels seus anys estàndards, dels neguits del Vell i el seu afany per esbrinar un misteri que plana per Groc. Coneix el desig de la seva mare per abandonar aquest planeta, tot i l'acollida tan favorable que va tenir en arribar-hi. Ella mai no ho sentiria com casa seva. Res podia ser com aquell llunyà planeta anomenat Terra. El mateix indret d'on venia també el seu pare. Aquell home a qui deia pare, conscient que és el company de la seva mare en aquest món, un home bo i treballador com pocs. Mai havia sabut qui era el seu pare biològic, i de fet, mai li havia importat.
El Vell seguia parlant.
-Ets conscient de no ser fill d'aquest planeta, però ell t'accepta com a legítim. No és el mateix pels teus pares, sempre seran estrangers en aquest món. Ets prou adult per entendre que no trigaran en comunicar-te que volen fer el retorn, anar fins on és casa seva,- el Vell seguia mirant dins dels ulls del jove, -i ets conscient que tu no vols anar amb ells.
Dalroc, en un gest expressiu i greu ho confirmava en silenci. S'escoltava en Xolnir com si en alguna altra ocasió, algú ja li hauria parlat d'aquelles coses, utilitzant les mateixes paraules i en el mateix ordre.
-Pel que a mi respecta- seguia parlant en Xolnir -he de cercar una resposta per a qüestions que se'm plantegen.
-No puc imaginar, quin son els teus dubtes!
-No pateixis jove, abans que el nostre satèl·lit Styr no torni a ser rodó del tot, ens retrobarem. Serà aleshores que ja tindré les respostes, que ens han de fer servei al seu moment. Altres dies t'havia parlat de coses que estan passant en aquest planeta, coses a les que no tenen lògica. Però conec un poble, una gent, ells tenen les respostes. Em cal trobar-los, som amics i m'esperen. Sé que ho entens i respectes i que voldries venir amb mi. Però també sé que pots escollir el camí correcte que ens farà retrobar-nos lluny d'ací. Tens un mot gravat en el cor, que dorm en els teus somnis. El despertaràs, perquè el teu somni no viu lluny d'ací, -va somriure a la fi. -Ara vine, atansat i escolta'm l'últim missatge de la teva infantesa, serà el primer de la teva grandesa.
Xolnir va posar les mans en les espatlles del jove, va mirar-lo fixament dins dels ulls, fins que tots dos els van tenir tancats. Quiets i en silenci, el Vell parlava sense paraules fent-li seus tots els dubtes i coneixements, tot allò que no té dies l'any per ensenyar, totes aquelles coses que les paraules fan que es perdin en l'oblit, entre el silenci de les converses.
Un aire fresc corria per l'arbreda i els reconfortava en aquell mut diàleg.
"Dalroc rebia la imatge d'un jove Xolnir que duia a les mans alguna cosa similar a una espasa de foc, que en tocar d'altres persones els feia volar l'ànima, caient per terra la buida carcassa de carn i ossos, com un full de paper mullat per la pluja. Va observar la por de les seves víctimes, i el mal que a ell li feia. Tot seguit va sentir la por del vell, quan era perseguit pels seus mateixos companys, desarmat i confús, viatjant per l'espai, temut i odiat, fins que va arribar a aquest món, on el varen deixar de seguir. Sentia que era un lloc on retrobar la força i l'esperit de llibertat per ensenyar a la gent com sortir de la foscor. Varen passar vespres i matins i va retrobar-se amb un Dalroc petit, baixant d'una nau estel·lar en braços de la seva mare; Iriha, més jove. En aquell instant va percebre tot l'amor que el vell va sentir per ella, en un altre moment en un temps indeterminat com si mai no havia acabat aquell instant, i ara es repetís. En Xolnir no feia res per amagar-li, potser perquè tot tenia un altre sentit, en aquest estat de conversa. Era inútil simular.
Potser ni ell mateix ho entenia tot allò, i pretenia en explicar-li que algun dia li ho faria veure. Somnis, imatges, sentiments, ideals que bullien en el cor del Vell i que volia compartir amb algú més, una manera de no morir mai.
Tota la resta va ser ell i un seguit de persones desconegudes, de les que coneixia el nom, ara els coneixia, abans no. Però cap altre record, cap altre instant va ser com el de la seva arribada a Groc.
Al final el missatge s'esvaïa, com la boira baixa del riu Borgei. Sense saber amb certesa, que era el que havia passat. Sols hi restava la sensació suau del seu tacte, el regust salat de les paraules emocionades. I els ulls van retrobar de nou la llum del dia."
El Vell feia un posat cansat. -Devia esgotar molt,- pensava en Dalroc. I amb una mirada d'assentiment del Vell que sabia escoltar les paraules que no es pronunciaven. Ara estava preparat per comportar-se com un adult conscient que sap respectar tot el que és bo, i sap reconèixer tot allò que no ho és. Ara, tot just, començaria a viure i a valer-se per ell mateix en un món que encara reservava misteris que ni el mateix Vell coneixia. Era la millor manera de finalitzar un aprenentatge, obrint una porta a la més amplia ignorància on investigar. Duia un ferm bagatge per evitar endur-se cap sorpresa. Era conscient que tenia a l'abast el millor camp de treball; un món on tan sols es podia aprendre.
-Mira si queda aigua a la gerra,- demanava el Vell
-Sí, encara n'hi ha.
En Dalroc va reaccionar com si acabes de despertar d'un somni plàcid i tranquil, així com profund.
-Recorda una cosa jove. T'he dit que marxaria lluny, i que més tard o més d'hora em vindries a cercar. Quan això s'esdevingui i no sabessis on cercar-me. Sols cal que trobis en Gruf, a Zule, no et costarà pas gaire, ja l'has vist dins meu. Ell sabrà dir-te on soc, et farà arribar fins el cau on m'estigui; probablement, en algun casalot a la vora del mar. El to de veu emprat pel Vell era gairebé confidencial, com si cap més persona hauria de sentir aquelles paraules, com
sabent que hi hauria d'haver algú per allí que podria escoltar-les i malbaratar algun pla secret.
-No oblidaré mai aquest nom, mestre.- d'una manera convençuda, va respondre en Dalroc.
-Prou que ho sé, xicot,- el vell va fer un glop més fins a fer buidar la gerra.- I escolta'm bé, tu seràs el príncep de la nit, ho dus escrit en els teus ulls.
El noi es va quedar pensarós, i el vell se'l mirava complagut. Va demanar-li el braç per aixecar-se i anar a seure en la suau catifa de gespa que s'oferia a l'ombra d'un altre gran arbre a tocar del barranc proper. Va convidar el jove que l'acompanyés. Del penya-segat estant, s'observa un gran i bell paisatge presidit per l'estuari del Riu Silena. Una mica més endins, on el riu ja era força més estret, es podia veure Silevir. Sota d'ells i encarat al mar de Vilulit, es trobava la petita vila de pescadors amb qui la seva família compartia el veïnat, on l'Armac, el pare d'en Dalroc, hi passa la major part del dia.
Dalroc Meditava les darreres paraules del Vell.
Com podria ser el Príncep de la Nit en un món sense càrrecs de superioritat. Se sentia lleugerament confós, intentant esbrinar quina utilitat podria tenir aquell càrrec ofert, en la incògnita de la possibilitat d'ésser cert, mal que mai no havia dubtat de la paraula del seu mestre. Ara tampoc hi dubtava, de fet, meditava les conseqüències que li podien recaure, de ser el cap visible d'algun fet per venir. En aquest món sense càrrecs, sols hi viuen els "servidors", tothom era servent de tothom, i mai ningú demanava res a canvi, fora de la més senzilla gratitud compartida, del qui ho fa, i de qui ho rep.
Dalroc recordava l'origen mitològic del mot; príncep. S'hauria de refiar de les histories que la seva mare li explicava a la vora del foc, en les nits que la son es feia difícil. Ella li parlava de magnífics cavallers, que en aquest món no han existit mai. Històries del seu planeta original. Valents personatges que rescataven princeses captives, encantades, o bé encantadores; i ells sempre se'n sortien, encara que els seus contraris fossin la mateixa pell del diable, qui semblava ser la pitjor de les vesties esfereïdores d'aquells contes, plens de gent malvada i cruel. I les princeses feien feliços als seus prínceps salvadors, guaridors de dracs i bruixes. Això encara feia més confós el seu enteniment, com es podien fer un seguit tan gran d'imprudències, per arribar a ser feliços. Què més es podria tenir, si ja tenien una casa, un petit nucli familiar, i un poble ple de gent preparada per ajudar-te i compartir-te.
Potser, totes aquelles eren les respostes que l'esperaven en la nit i que li estaven reservades per ser descobertes, o be tan sols calia desxifrar un enigma. El seu mestre ja n'hi havia posat d'altres.
L'aire havia canviat a marinada. La seva família, malgrat viure a tocar del mar, no vivien de la caça de bèsties marines. El seu pare feia de reparador. Com últimament, marxava molt aviat per tornar al migjorn, feia un àpat lleuger i tot seguit, tornava a la vila dels pescadors. Algun cop feia via fins a Silevir, quan per la costa no el cridaven per feina.
La seva mare es dedicava a fer pastissos per la gent de les rodalies, les seves galetes eren molt apreciades entre les cases del veïnat, fins i tot eren conegudes en d'altres poblacions no tan properes de l'estuari.
Ells eren feliços així, i fins aquell moment, sense oblidar els seus estudis amb en Xolnir, ajudava tant a la seva mare, com al seu pare, en les tasques de la llar. Estava segur de tenir del bo, el millor. I el mateix sentia pel seu mestre.
Aquest darrer pensament, el va recollir el Vell.
-Gràcies pel teu reconeixement jove. Però el dia està una mica avançat i voldria encabir, en el farcell, els quatre parracs que duc pel viatge.
Es van llevar del terra, encara fresc i humit.
-No pensarà marxar sense passar per casa. S'ha d'acomiadar dels meus pares, i ara és l'hora de l'àpat de mig jorn, en Armac no trigarà en arribar, podem fer-ho plegats.
-Entraré al molí, sols per acomiadar-me dels teus pares.
En Xolnir no va donar opció a cap més rèplica, per part del jove. Caminaren en silenci fins a la casa, que s'estava unes passes més enllà del pou d'aigua fresca, just a tocar d'un gran arbre d'ombra airejada, des d'on s'observa, perfectament, l'esplanada davant del casalot, i un bon tros del camí que hi pujava, tot venint de la vila.
Era un molí on vivia el jove, de planta quadrada i amb un petit cobert en el costat de ponent, i afegit, un tancat amb gallines i rosegadors per a la cura dels sembrats destinats al rostoll. Tothom per aquells paratges tenia un petit hort, que era destinat a l'alimentació bàsica de les famílies. L'alçada de tres pisos. Una planta baixa, és on fan la vida de diari, i les dues plantes superiors on s'estaven els dormitoris. A la segona planta hi dormien els pares, i en la tercera ho feia en Dalroc. La primera planta tenia un gran finestral, per on hi entrava tota la claror que oferien els sols, amb el seu joc d'ombres impossibles, i amb una gran terrassa, que per la part de sota, es convertia en un gran porxo, fresc i ventilat en les postes dels sols al capvespre. La planta alta, on hi dormia el jove, no tenia cap gran finestral, però tenia un seguit de finestres, grans, formant una fila d'arcades, que donaven un aire romàntic al molí. La teulada era inclinada, i oberta als quatre cantons de la casa. La planta baixa era l'única que tenia dos apartats, o cambres, separats de la resta per portes. La cambra més gran tenia una gran llar de foc aparent, en el centre, d'on partia una barra, -a la que Iriha en deia "barra americana", -on es trobava la cuina, fent un petit apartat de la resta de l'espai i en front de la barra, una gran taula de fusta artificial i cadires del mateix material, on tenien costum de menjar-hi tot plegats. A l'altre costat de la llar de foc, que s'estava en el centre de la sala, tenien una gran tros ple de coixins i butaques per descansar, i la resta era una gran prestatgeria, plena de llibres, vinguts de Terra, o d'altres planetes que utilitzessin l'escriptura en llengua estàndard. Ho dominava tot un escriptori on s'estava la consola de comunicació i direcció de la casa; tot funcionava de meravella, si era dirigit per aquella maquineta. Dins de l'altra habitació, molt més petita, hi tenia Iriha un obrador per confeccionar les seves pastes, era on hi passava una bona part del dia.
Les escales que pujaven a les plantes més altes s'estava en el cantó de ponent de la casa, on el menjador, i el seu forat deixava veure la teulada, per la part interior de la casa.

En Dalroc i el mestre van entrar a la casa, que tenia les portes obertes. Iriha s'estava a l'obrador, i el seu fill allí la va cercar.
- Mare, ja som aquí,- va fer una pausa, esperant resposta. -Xolnir, el Vell, ha vingut per saludar-te.
Anava per obrir la porta, però la seva mare va fer-ho abans que no pas ell. Va sortir eixugant-se les mans amb el davantal.
-Bon dia mestre,- avia sonat un bon dia feliç i jovial. -Veniu per menjar alguna cosa? Em plauria un dia com avui.
-Res pot fer-me tant feliç, com la teva invitació.
La resposta del mestre va deixar bocabadat en Dalroc. La veritat és que Iriha encara servava aquell aire de noia entremaliada i assenyada que el Vell havia descobert en ella, a l'arribar en aquella nau estel·lar. Sols algun plec, indiscret, del seu rostre, feia notar que no havia estat ahir mateix, i que el seu cadell, si en aquell moment no feia ni mig metre, ara ja gratava els dos d'alçada.
-Encara que- seguia el mestre, -no m'hauria de quedar molta estona. He de fer un llarg viatge, així que els sols bessons tornin a venir demà.
-Doncs, més a favor meu, -insistia Iriha. -Armac no pot trigar en arribar, i no em negarà que ja fa moltes llunes que em diu de quedar-se a menjar, i encara l'espero.
-Crec que no em queden arguments,- va dir mirant-se en Dalroc encongint les espatlles. -La teva mare em trenca tots els esquemes. Em deixa indefens com un cadell, - es tornava a mirar Iriha. -Accepto de bon grat la gentil invitació, més tenint en compte que trigarem en tornar-nos a veure, bella Iriha,- es varen agafar de les mans, en silenci.
Dalroc, que s'havia assegut en una de les butaques, va sentir tot un seguit de sensacions, entre complicitat en els pensaments i en els actes de tots dos, o dels tres, fins i tot, li agradava la manera que tenia el mestre de demostrar el seu amor envers la seva mare, que no el feia sentir-se incomodat, ni hostil.
Iriha es va mirar el seu fill, encara entre les mans del mestre, ella sempre s'havia mostrat escèptica en tot allò que es refereix a la transmissió de pensaments. Sempre, però, havia cregut en la força de la ment. I ara ella havia sentit alguna cosa, una incerta comunicació compartida entre tots tres, i va veure que el seu fill somreia lleugerament. Tenia un posat de dolça felicitat, ple de bones sensacions, que dels seus ulls i llavis, sortien a l'exterior del seu cos.
-Podries explicar-me els motius de tanta felicitat, Dalroc?- va interrogar dolçament Iriha.
-M'han passat pel cap tots aquells contes de prínceps i de princeses encantades, de quan jo era petit i tu me'ls explicaves.
-Saps tan bé com jo que la cortesia és una de les actituds més humanes, - replicava en Xolnir. -I quan s'esdevé sincera, és realment afalagadora. Tota aquella cortesia hipòcrita, que alguns móns practiquen encara, no els dignifica gens.- El to de veu, un cop més era confidencial, no volia alliçonar. Era com una bufada a la parpella, per espantar alguna brossa molesta.
Ell així ho veia i entenia. Qualsevol cosa que sortís dels llavis del mestre, podia ser una nova lliçó que calia retenir en la memòria.
-Així, mestre, serà bo que compartim la taula. Com Armac triga en arribar, vol dir que no pujarà de la vila dels pescadors per dinar amb nosaltres. -Afirmava Iriha, assenyalant l'apartat per menjar.
-Així sia, però no voldria allargar el comiat, ja sabem com son les tertúlies am
b unes herbes. Sol fer-se fosc, i voldria arribar amb prou llum a la vila, tot i que no està gaire lluny d'aquí.
-No pateixi mestre. Jo l'acompanyaré un bon tros del camí,- oferia en Dalroc, tot alçant-se de les butaques amb coixins.
-Això és el que esperava de tu.- li va respondre.
En Dalroc hauria preferit que Armac estigués amb ells a l'hora del dinar, i més aquell dia assenyalat.
Voldria haver estat amb els tres alhora, per Armac, que era el seu pare de creixença, aquell que li havia fet costat en tots els moments difícils del seu desenvolupament, des de cadell fins a les portes de ser un home adult, que avui, justament, s'obrien davant d'ell.

Portes inexistents, una frontera estèril i mai pintada en el terra de cap país. Sabia valorar l'esforç d'aquell home, qui oferia la seva vida a una dona que no li podia donar cap més fill, ja que l'operació que van realitzar a Iriha, a Terra abans de partir, no tenia retorn en aquest món, si però en aquell. Armac era un home conegut i apreciat per tots els veïns de les rodalies. Alt i espigat, amagava la seva cara pigada, darrera d'una agomboladora i negra barba.




Comentaris

  • Crec [Ofensiu]
    Nonna_Carme | 17-07-2009

    que tens una imaginació prodigiosa i que escrius mot bé però reconec que no t'havia llegit encara perquè em decanto més per la poesia i els relats no massa llargs i que no siguin de ficció. No vull , però, deixar d'agrair-te que recordessis el meu sant. Gràcies de debó, xolnir.
    Una abraçada.
    Nonna_Carme

  • Ambició[Ofensiu]
    Igor Kutuzov | 08-11-2008 | Valoració: 9

    Deia en Picasso, quan li van preguntar quin consell donaria a un artista"sed atrevidos". Aquest text que planteges, aquesta novel.la em sembla, ho és molt d'atrevida. Ciència ficcó. I d'entrada sembla complexe. Felicitats per l'atreviment. Aniré seguint la història del futur príncep, en aquesta història on m'ha deixat bocabadat trobar-hi paisatges, barregats amb els d'altres mons, d'aquesta Catalunya que tant estimo.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Xolnir de Groc

Xolnir de Groc

8 Relats

23 Comentaris

7611 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
Aquest és en Dalroc.



Us saluda un relataire que pretén fer-vos viatjar en l'espai i el temps.
No m'he proposat en aquests escrits una correcció estilística perfecte. Hi ha errades gramaticals per manca de temps de corregir-les, ja que el volum del relat és prou ample, i sols vull mostrar-vos una pinzellada de la història, i saber-ne el vostre parer. Sóc una recreació.

No em tingueu en compte petits detalls, i si veieu res positiu o negatiu, us agrairé un comentari, en el meu mail. xolnir@gmail.com, i gràcies

He esborrat la majoria dels relats que hi tenia penjats, vull posar-m'hi seriosament per acabar el llibre i publicar-lo si cal, això li faria il·lusió a un que corre per casa.

Si us ve de gust seguir el relat abans que no surti, m'aniria molt bé tenir lectors que opinin amb criteri, us agrairé molt la vostra col·laboració. El contacte és en el mateix correu d'abans.

Gràcies per endavant.

Xolnir el Vell, de Groc