03 Styr-Groc * * * Retrobament -01- Jhonha

Un relat de: Xolnir de Groc

03


03 Styr - Groc

R e t r o b a m e n t - 01 - Jhonha




Dalroc havia descavalcat feia estona per no fer tant feixuc el camí per a la seva cavalcadura. Ho havia fet quan els sols encara governaven els colors del camí. Ara ja no restava tant per que deixessin pas a les llunes i els estels que ràpidament ompli¬rien la nit del planeta.
Va mirar enrere, el trajecte fet era llarg, ja no es sentia l'olor del seu mar. Va sentir un principi de desesperació, no sabia perquè caminava per aquelles conrades. Però no va durar gaire el neguit, de fet, sí que ho sabia que hi feia, prou bé que ho sabia. Però ni la persistent imatge de Mareia assolia donar li la tranquil·litat desitjada. Aque¬lla noia de llargs cabells caoba, arrissats i caient fins a la cintura; ulls negres com la nit més fosca, i de pell lleugerament bruna. Certament era ella, justa apreciació, qui li feia sentir aquell neguit en el seu pit. Veia en tot moment aquella imatge, sentia el seu caràcter; valenta, astuta, càlida, subtil. La veia com una dona d'extrema finor. Sabia que en aquells sentiments per ella, en aquell bategar del cor per tenir-la a l'abast, no hi havia el neguit que hagués pogut sentir per cap altre noia del poble, n'estava segur. També sabia, era un coneixement cert, una sensació superior al seu enteniment, que li deia que ella pensava el mateix. Aquelles intuïcions certes l'ajudaven a seguir.
Malgrat la evident distància dels seus pobles, seguia sense veure prou clara la relació de Mareia i ell amb la nit. Anava més enllà de la necessitat d'un coneixement carnal, no podia ser tan banal, tan bàsic, això ho tenia prou clar. Però li voltava un dubte raonable. Sabia que no la coneixia, però alguna cosa el feia sentir que aquella persona era qui havia de compartir els bons i els mals moments del futur que viurien plegats. Una sensació de la que no en tenia cap dubte, ni volia dubtar-ne. El fet del viatge fins a Calasora, era prou. Sortir a cercar-la era el pas que el seu mestre li havia indicat com el més assenyat, l'última lliçó que havien compartit. El record del mestre no l'havia deixat més tranquil, seguia el neguit inquiet, i decidit a tirar endavant aquella aventura. Res el feia pensar en cap altre desenllaç millor, previsible.
Previsible havia estat la marxa del seus pares. Ara els pensaments volaven fins al punt en que ells marxaven de Groc, i ho feien per retornar a aquell planeta distant i blau. Com sempre li havia dit la mare, és el color que mostra quan hi arribes de l'espai. El món on havia nascut, però del que no guardava cap record conscient. Un cop havia promès a la seva mare, Iriha, que algun dia volaria fins aquell llunyà planeta, de nom Terra, per retrobar-se junts, sense cap compromís de quedar s'hi a viure. Faria el viatge per observar aquells grans oceans de que li havia parlat, i els petits mars, les carenes del seu poble en una terra de pas. Observaria els diferents colors, i els diferents perfums, de les flors i de les muntanyes. Però sabia que malgrat aquell altre casal li pogués agradar, retornaria a Groc. -Això es casa meva, -els pensaments fluïen en veu baixa, però en un to prou audible.
Estava tan capficat en els pensaments interiors, que no va parar atenció en una persona que l'encalçava pel darrera.
-Tens una casa ben gran i estranya, jove! -rigué el perseguidor.
La veu greu i forta d'aquell home, el va fer tornar a la realitat que l'envoltava.
Dalroc va observar que era un home grandiós qui li parlava, un home robust, d'abundosa barba i llargs cabells negres. Cavalcava a lloms d'un preciós Unicoal de corna daurada, un dels pocs exemplars que quedaven, i difícil d'assolir fet que insinuava un cert rang dins el món dels intercanviadors de productes i grans dots persuasives, els Unicoals de corna daurada no es lliuraven a qualsevol que el volgués cavalcar. L'home duia un barret blaumarí amb visera, i per sobre d'ella una insígnia daurada -a joc amb el Unicoal va pensar ell, -i una amplia capa cobria el seu ampli cos. Tot aquell parament del personatge anava adobat amb un ample somriure d'orella a orella, del que gairebé es podia deduir la quanti¬tat de dents que tenia, blancs i perfectes. Aquella disposició higiènica donava també entendre un cert nivell cultural i de coneixement, si més no, un seny especial en la cura de la pròpia aparença. Ben mirat, res no estava fora de context. Podria pensar que oferia un cert aire folklòric, tota aquella personalitat, però havia observat l'home per dins, hi havia trobat bondat per tots els porus. El que també va notar ràpid va ser la força d'ell, quan després que haguessin descavalcat per fer-se conèixer a preu dret, rebés en la seva espatlla una forta i afectuosa salu¬tació de to amistós.
-Sols eren pensaments, bon home, -va estossegar pel cop en Dalroc.
-Dispensi jove, sempre oblido que soc més fort que la gent de per aquí.
-No sou de Calasora, doncs? -encara se'n sentia del cop a l'espatlla.
-Ni de Calasora, ni de Zule, ni de cap recó d'aquest planeta.
-No serà un esperit encarnat.
-No jove! -va fer un ampli somriure, -no encara. Sóc viu, i ben viu, esperant donar molta brega a qui em demani comptes.
-Espero que no sia per aquí a prop, això de la brega.
L'home encara va riure amb més ganes.
-Potser si que li he picat una mica fort, jove!
-No ho dubti, me'n sentiré una bona estona.
L'home va passar el braç per l'espatlla de Dalroc, i li va oferir una ampolla que havia tret de dins de la seva capa.
-Teniu, jove cavalcador, el millor vi d'aquest recó de món, vi de Rena.
Dalroc va acceptar l'oferta i en va tastar -qualsevol altre actitud podria haver estat una ofensa, -feia estona que no bevia res, i una mica de vi no podia fer-li cap mal, tot al contrari. Va fer-ne un bon glop, i va tornar l'ampolla, tot picant-se en el pit i exclamant-se pel fort gust d'aquell vi especiat.
-Em diuen Jhonha -va deixar l'home, tot oferint li el braç, -i faig camí a Calasora.
-Dalroc, al vostre servei, -digué tot acceptant la salutació. -També faig via a Calasora, així que podríem compartir la nostra cavalcada, i fer-la plegats.
-Sia, teniu un nou company de camí, i un amic fidel al vostre servei. No es bo viatjar sol, i menys amb una ampolla de vi com a única companya.
-No es bo, i a l'hora, es perillós, -deia sense intenció d'adoctrinar el Dalroc.
-Sí senyor, -va fer un moviment com si volgués fer una nova palmellada, però va aturar-se poc abans de tocar li l'espatlla, fràgil al seu entendre, segons li havia mostrat amb la salutació anterior. Tots dos varen riure. -Ja ho crec que ens podrem entendre, -va afegir l'home.
Varen tornar a pujar a les cavalcadures i les esperonaren per seguir el camí. Calasora era el destí momentani de tots dos, i ara com ara no eren conscients de que acabarien per anar junts més enllà d'aquell punt concret.
La llum del dia ja era bastant minsa, tot i que als bessons encara els hi quedava una estona per amagar se. La tènue i distant llum del tercer planeta, més allunyat del centre del sistema solar que compartien, també oferia una certa claredat que els permetia avançar en aquell camí compartit. Es trobaven, gairebé, als peus dels cims que amagaven la Duna Gelada, duia el mateix nom de Calasora.
Malgrat que en els camins de ferradura les indicacions no son tantes com en els camins negres de vehicles mecànics, aquestes poques impedien perdre's. En totes les cruïlles les indicacions de la direcció correcta per on es volia encaminar els passos, eren ben explicites i clares, cosa que ajudava força els viatgers com ara ells. Durant el trajecte, també hi havia tot un seguit de casalots que oferien aixopluc quan encara no havies arribat a destí. Era un camí molt transitat aquell. Sempre se'n podia trobar un de casalot ben servit, on es podia menjar, descansar, o fins i tot dormir. Allò que calgués, en el moment precís. I en gairebé tots els cassos, sempre es podia compartir una tertúlia, que de sort, seria un pou d'històries increïbles. Tal com sembla¬va ser en Jhonha, aquell tros d'home que havia conegut, o que més ben dit, de qui havia sofert l'abordament.
Si Dalroc encara no tenia clar el destí final del seu llarg viatge, tampoc en Jhonha mostrava tenir un punt concret on dirigir-se. Tot cavalcant, encetaran una conversa de coneixença, inici ideal d'una relació més arrelada, punts on assentar una idea de qui eren ells dos, i com es veien ells mateixos, de cara a l'exterior o bé, com els agradaria ser observats. Les tres preguntes bàsiques de tot viatjant." Qui ets, d'on vens, on vas". La tercera ja la tenien contestada, encara que sols fos a curt termini. Una qüestió momentània com que s'haguessin trobat en el camí, dins d'un fet accidental que podia haver succeït amb dues persones diferents, fora d'ells mateixos, o això era el que ells volien creure. Certament cap dels dos s'havia plantejat res, més enllà de compartir un tros del seu camí, fent tot plegats el trajecte a recórrer. Tampoc es negaven a la possibilitat de fer mes drecera junts, si es donava el cas coincident, o de repetir el destí que determinessin, més enllà de la pròxima jornada. Els destí encara no els havia mostrat les cartes que jugarien, no eren conscients que encara en quedava alguna per repartir, d'aquella baralla dels naips que algú havia decidit fer entrar en joc, i de la que ells no n'eren conscients, encara. Però la propera carta es trobava en un revolt pròxim del trajecte.


Comentaris

  • Fantasia i veritats...[Ofensiu]
    Fada del bosc | 13-03-2010

    He començat a llegir i ja no he pogut parar... de fet no sé massa que dir...
    Una trama que enganxa, ( almenys a mi que m'agrada aquest gènera) uns personatges molt ben construïts, el to (em sembla que es diu així) adient per el tipus de narració.

    Només tinc una cosa a dir.... tardaràs gaire a publicar la resta? Estic ansiosa per seguir la lectura.

    La fada

l´Autor

Foto de perfil de Xolnir de Groc

Xolnir de Groc

8 Relats

22 Comentaris

9738 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
Aquest és en Dalroc.



Us saluda un relataire que pretén fer-vos viatjar en l'espai i el temps.
No m'he proposat en aquests escrits una correcció estilística perfecte. Hi ha errades gramaticals per manca de temps de corregir-les, ja que el volum del relat és prou ample, i sols vull mostrar-vos una pinzellada de la història, i saber-ne el vostre parer. Sóc una recreació.

No em tingueu en compte petits detalls, i si veieu res positiu o negatiu, us agrairé un comentari, en el meu mail. xolnir@gmail.com, i gràcies

He esborrat la majoria dels relats que hi tenia penjats, vull posar-m'hi seriosament per acabar el llibre i publicar-lo si cal, això li faria il·lusió a un que corre per casa.

Si us ve de gust seguir el relat abans que no surti, m'aniria molt bé tenir lectors que opinin amb criteri, us agrairé molt la vostra col·laboració. El contacte és en el mateix correu d'abans.

Gràcies per endavant.

Xolnir el Vell, de Groc

Passat el temps, veig aquestes paraules que vaig escriure fa més de deu anys, i observant l'escassa resposta de ningú, segurament acabaré esborrant aquests relats, tots. Jo mateix soc conscient que la novella ha quedat oblidada en un calaix i dubto molt que mai tregui el cap pel món editorial.
Gràcies als qui heu donat una opinió sincera i amb finalitat d'ajudar. A la resta de comentaris idiotes, que el karma els tingui a les seves mans.