03 Styr-Groc * * * Retrobament -04 -

Un relat de: Xolnir de Groc

03


03 Styr-Groc

Retrobament - 04



Passaren a l'interior de la fonda, seguint aquella flaire del menjar que se'ls oferia i que Jhonha tant havia celebrat, i com podien observar Irua i Dalroc, ell sabia què tenien a taula. Era un pastís de dos dits de gruix, rodó, ple d'ingredients multicolors, vegetals, espècies i altres productes dels voltants. I com era d'esperar, en seure a la cadira, en Jhonha va escometre el plat sense compassió.
Dalroc va trobar-lo bo, li recordava un menjar que preparava la seva mare, però ella ho deixava reposar, i el menjaven fred, tampoc no era tan especiat com aquest. Irua ni tastava el seu tros, gaudia amb l'aroma càlida del pastís, quedava clar que en tenia prou olorant de tant en tant. També apropava la copa fins a l'olfacte i repetia l'operació, tot tancant els ulls, sens que cap gota del vi enfilés cap a la gola. Va sobtar als dos homes aquell comportament, però sabien prou que no havien conegut a ningú com aquella noia, i ells sabien que mai es pot menystenir l'ajut d'algú que potser els podria ensenyar coses, que desconeixien en aquell moment.
Dalroc començava a qüestionar-se la casualitat d'aquelles dues coneixences del camí. Una ment del tot vulnerable, i una altra en extrem ensinistrada. Eren com dos ales oposades, i ell en mig, un cos que sols pretenia fondre's amb aquella noia dels somnis, la Mareia. Tot devia tenir la seva explicació, i quan a la fi fossin quatre, hauria de retrobar al Vell Xolnir, ell li explicaria tot aquell cúmul de casualitats tan aparentment innocents, li obriria els ulls al significat que tot plegat tenia. Però el Xolnir havia marxat poques llunes abans, desconeixia l'indret on s'estava, però retenia el nom d'algú, i que no havia oblidat; Gruf, un savi dels boscos d'Irinna. Li calia reunir-se amb Mareia per viatjar plegats a cercar aquell misteriós personatge. En Xolnir l'havia anomenat com un mestre, un preceptor que també tenia respostes. Entre tall i tall, seguia observant Irua, no tenia per què ser com ell, i menys per força. Però veient els plats, es demostrava allò que ja havia experimentat amb el Vell després de les seves comunicacions compartides, li venien ferotges ganes d'alimentar-se. Encara tenia fresc a la memòria l'àpat després del darrer aprenentatge en silenci amb el seu mestre. Va ser el mateix dia que marxava, i el dia abans que ho fessin els pares. Ell sabia que els seus paren també ho havien de fer, un viatge molt llarg pels estels, no ho desitjava, però sabia que havia de ser així. No va entendrà la partença del mestre, i menys quan va dir-li que ho feia per aprendre. Va acceptar-ho, però, quan li va dir que sols els badocs creuen que ja ho saben tot, ja que la seva pròpia incompetència els fa creure que no hi ha res més, i que no era aquest el cas d'ells. Ni de cap dels habitants d'aquest planeta. Aquí tothom fa el que més li agrada, i en tot moment tenen present oferir-se per ajudar, sense oblidar que cal viure, fet bàsic per un ser humà, viure és la feina més important, cap altra feina té el mateix nivell d'importància, i qualsevol cosa que ajudi a fer-ho millor, és una bona tasca. Els era de natural saber que respectant als altres pobles vinguts d'altres planetes de tot l'univers conegut, respectant les tradicions, els costums i les maneres de fer, el viure de tots era més planer. Res que pugui semblar estrany serà dolent, sols et cal assimilar-ho, fer-ho propi. Tingui l'altra cara de sargantana, o la pell vermella, sigui amb vestits o bé mig nu. Dins d'aquests paràmetres, es pot trobar a Groc el legítim saber, el coneixement únic i universal. Ja qui d'això en diu el vertader amor.
Imbuït en els pensaments que havia traçat, havia despatxat el pastís sense ni adonar-se'n. Però ara observava que Jhonha havia continuat amb el menjar de Irua; ella estava divertia mirant-los a tots dos, com una criatura mira les seves joguines mecàniques. Prement amb les dues mans la copa del gustós vi que els havien ofert, va sentir nostàlgia d'algun fet que desconeixia, fins que li va revenir el nom de Mareia. Sabia que mai havien estat tant a prop físicament, com aquesta nit. Havia assumit que no seria la nit del rencontre. Sabria esperar una jornada més, el pas de les llunes, i a l'endemà arribar fins Calasora, abans del capvespre, sabria com trobar-la, tot anhelant la seva càlida abraçada. Alguna cosa li deia que no calia patir, que tot seria fàcil i planer.
No havia tastat el vi, agafava la copa amb les dues mans, la tenia a la punta dels llavis, i enganxada al nas. Irua li seguia els pensaments, i va decidir de fer-lo sortir d'aquelles cabòries en solitari.
-Parla'ns d'ella, qui és la famosa Mareia?
-Sols sé que, ara com ara, és un somni.
-Però saps que no sols és això, ens ho has dit, -insistia Irua.
-Quan ha estat això?
-Ara mateix, seguies connectat amb nosaltres, estaves pensant en alta veu, per a nosaltres, sense pensar-hi, però.
-Bé, no tinc gaire cosa més per narrar, de fet, abans ja us he explicat tot allò que jo puc dir-vos. Sols sé que la nostra coneixença ve de les nits de lluna clara, quan la imatge sempre ha estat més tangible, més real, dins la meva cambra, i quant el meu cos descansava, estès en el llit de la cambra, a la torra del vell casalot de Silevir.
-Molt interessant, però no és això el que volem escoltar, ja ho saps. Ensenya'ns com és. Entra dins meu, i fes-me veure els seus ulls, a partir dels teus.
La veu de la noia era dolça, tota confiança, i ell va sentir quelcom ja experimentat en altres ocasions, però amb el seu mestre. Un sentiment que anava més enllà de la mateixa confiança. Sentia una proximitat indescriptible amb aquelles dues persones amb qui compartia la taula, un fet insòlit que no s'apartava del guiatge del Vell Xolnir. Va sentir tot l'escalf amorós que oferien i va sentir amb aquelles dues persones, la facilitat amb que podia compaginar la connexió més íntima. Podia percebre, gairebé físicament, tota la tranquil·litat que Irua li oferia. Dalroc va parlar-li, sense paraules, i ella va viure tots els detalls de Mareia.

Amb tota aquella informació compartida, Dalroc va sentir-se més segur, una tranquil·litat que poc abans havia desitjat vers el retrobament amb Mareia, com si algú li hauria de corroborar els seus somnis, per saber que no estava perdent el seny. Veia clar en Irua, la persona que necessitava per equilibrar aquelles mancances que encara vivien dins d'ell, i també tenia clar, que la seva companyia no podia acabar aquella nit, ni la propera. Era quelcom més que un pressentiment, n'estava segur i ja era suficient per obrir-se a ella.

Acabada la connexió, i acabant en Jhonha de sopar, l'homenot els explicava anècdotes del seu món, i Dalroc, calladament, les comparava amb algunes que li explicava l'Armac, quan era més petit, algunes fins i tot, es podrien dir iguals.
Els hi explicava que havia estat mariner a Sotian, el seu planeta, d'on va marxar, després de causar, involuntàriament, la mort d'una persona.
-Ara penso com va ser tot de tràgic. Per accident no mort la gent a Sotian, ni per cap imprudència. Està tot molt ben controlat en aquell planeta, l'edat estàndard d'una persona normal sobrepassa les tres centes estacions, allí ho mesuren cada deu llunes noves, de la Gran Lluna, com una estació estàndard.
-Sembla increïble, doncs, com va passar una cosa així? -s'exclamava Irua.
-Això mateix medito jo ara. Allí és normal l'auto exili, quan una cosa s'esdevé accidental. Ningú gosa mirar la cara dels altres, trobant-se involucrat en una mort; és una deshonra fer morir ningú. Per sort, cap ésser social mata pel plaer de matar a Sotian, com encara passa en algun planeta incivilitzat. Alguns cops penso que és una sort que la tecnologia d'aquests indrets estigui sota control dels Ambaixadors i no se'ls permeti viatjar per les estrelles, serien un perill per a la resta de les civilitzacions.
-La meva mare havia viscut un temps convuls en el seu planeta, em deia que no fa pas tantes llunes, en aquell món encara es mataven entre humans, per afany de poder i de riqueses -deia en Dalroc.
-I quina finalitat positiva pot tenir el poder? -es demanava Irua, confosa. -No és comprensible un comportament similar i dir-se humà. Jo sóc humana, o això penso, no sóc del teu planeta, potser en vinc també, però de fa moltes més estacions que tu, no ho entenc.
-Tot és més senzill, quan les coses es prenen amb tranquil·litat. El poder dels ociosos mai ha estat un favor pel progrés en general.
-Cert -afirmava en Jhonha. -Tens raó Dalroc. Cal tenir present que les coses grans, és millor fer-les a poc a poc. Les presses són males conselleres, recorda la gran desfeta del planeta dels Atlants, o més proper en la història, l'accident de la lluna Daroban, que va obligar a evacuar a quasi tota la població.
-Mareia es Darobana.
-Això encara no ens ho havies dit -va fer Irua.
-Tampoc jo ho sabia, conscientment -va respondre pensarós. I va canviar el tema. -És cert que aquest pastís es típic en el teu món?
Encara sense entendrà gaire el gir de la conversa, en Jhonha va agafar ràpid el fil de la nova direcció, no gosava preguntar el perquè d'aquest canvi tan sobtat. Aquella nit havia après força coses per saber com era en Dalroc, i sabia que el millor era seguir pel camí triat. En qualsevol moment es podria tirar enrere, i reiniciar una nova conversa oblidada, o tan sols aparcada. Anava veient que calia ser pacient.
-Si noi, durant moltes generacions, era un menjar de baixa estofa, malgrat la seva laboriosa confecció, potser per això mateix, no tenia mol bona premsa.
-No sou gaire treballadors, els del vostre poble -reia Dalroc.
-Tant com la gent d'aquí -va replicar.
-Doncs, no és que agradi gaire el treball obligatori -va observar Irua.
-Aquí sols es treballa per pura companyonia, i per la societat. Estar-se sense fer res de res, tampoc es bo - va sentenciar en Dalroc.
-També és cert això -va assentir en Jhonha.
-De fet, a Groc hi ha dues cla
sses d'habitants, tots mol vàlids però. Els que hi són de fa moltes generacions, i els que com en Jhonha, han caigut aquí exiliats, o bé, han vingut per descobrir nous planetes, nous paisatges -comentava Irua.
-No és una tesi dolenta, però cal ampliar el ventall, jo mateix, sóc d'una tercera família, que són els fills dels exiliats. Els meus pares no son d'aquí, i jo tampoc hi vaig néixer a Groc.
-Però devies ser un cadell quan vares arribar aquí, segura¬ment no deus conèixer la llengua del teu país.
-La conec, i la puc parlar. La meva mare se'n va cuidar prou perquè així fos, per si un dia volia tornar-hi, no em sentís com un estrany, parlant sols l'estàndard. I per demostrar-vos el que us explico, us diré quatre paraules en aquell llenguatge -els va recitar unes paraules, que evidentment, no varen comprendre -en voleu saber la traducció?
-Està clar -va deixar anar Irua. -Tot i que crec haver captat el missatge.
-És possible, doncs estava pensant la frase en estàndard, i l'he traduïda. Bé doncs era aquesta: Un amic fidel, és una ànima en dos cossos.
-Molt bonica. És collita pròpia? o de la teva mare -demanava Irua.
-No podem afegir-nos l'èxit de la frase, el seu primer, i reconegut autor, va ser un home de la Terra que es deia Aristòtil, era una mena de Vell Xolnir, però és part de la historia vella d'aquell planeta.
-Doncs serà de l'Aristòtil, o com li voldràs dir tu -va intervenir en Jhonha. -Però jo tenia un bon amic, enllà a Sotian, en Berth o, que viu, o vivia, en un indret de pescadors arrecerat en un penya-segat, li deien Veguris al lloc, es trobava a una jornada llarga en cavalcadura, de Baragona, on jo vivia. I en aquell lloc de pescadors, que per cert, és on fan els millors pastissos de verdures de tot Sotian, doncs com et volia dir, ell també deia sempre una frase mol similar, que ara no em ve a la memòria com era, però venia a dir la mateixa cosa, tenia el mateix significat de companyonia.
-Era un bon amic, oi? -Preguntava Irua.
-Amb ell he viscut nits difícils d'oblidar. Era més que un amic, érem dos en un, era jo mateix, en un altre cos -en Jhonha va estirar els braços enlaire, en un gest da fatiga evident.
-I tens més nits per compartir? -Va demanar Irua.
Un silenci va inundar la taula. Fins uns viatjants d'una taula veïna havien aturat el seu sord murmuri de paraules, i tota la cambra va ser còmplice d'aquell instant d'intimitat insinuada.
Per fi, en Dalroc va deixar anar l'aire acumulat en els pulmons, i tot l'ambient va tornar a respirar com sempre, potser va ser un segon, però per Jhonha i Irua, aquell silenci va ser etern, i potser així ho haurien deixat tot, si d'ells podria dependre la decisió. Però sabien que la felicitat que se'ls oferia en aquell instant, no depenia d'una paraula o d'un silenci, tampoc ho deia tot una mirada. Un seguit de fets i de relacions vivien en aquella mirada compartida per tots dos, i amb Dalroc d'espectador privilegiat, com un padrí involuntari d'una unió que no en precisava. De fet, tampoc volia observadors, sols les millors de les intencions, els millors sentiments, que es poden desitjar, quan dues ànimes bessones es troben.
-Be nois -va tallar l'encant Dalroc. -Vaig a fer una mica el ronso, a la vora del foc.
Allò era clarament un engany de bona voluntat. Es va aixecar de la taula per sortir fins el porxo, a contemplar els estels un cop més. Malgrat que després de la conversa amb els seus amics, barrejat amb el pastis, i l'afruitat vi de Renà, li venia més de gust estirar els seus ossos en alguna còmoda llitera. Però sabia que ara no era el moment ideal per pujar fins a l'habitació que hauria de compartir amb aquella parella tan ben avinguda.
Ell sabia que li agrairien d'allò més, que trigués encara una mica en anar a descansar.


Comentaris

  • Per fi la continuació!!!![Ofensiu]
    Fada del bosc | 09-11-2010 | Valoració: 10

    Avui i per casualitat he vist que la història s'havia tornat a reprendre, quan he arribat a casa m'ha faltat temps per posar-me al dia dels capítols anteriors. Estic atrapada per aquesta història, de fet m'agrada tant la manera com ho narres... jo diria que els personatges s'expressen d'una manera especial, és a dir no tan sols per el que diuen sinó com ho diuen. Admiro el domini que tens per mantenir sempre durant la narració aquest ambient especial, un ambient que et transporta a un món on tot és possible.

    Espero amb ànsies els pròxims capítols.

    La Fada

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Xolnir de Groc

Xolnir de Groc

8 Relats

23 Comentaris

7611 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
Aquest és en Dalroc.



Us saluda un relataire que pretén fer-vos viatjar en l'espai i el temps.
No m'he proposat en aquests escrits una correcció estilística perfecte. Hi ha errades gramaticals per manca de temps de corregir-les, ja que el volum del relat és prou ample, i sols vull mostrar-vos una pinzellada de la història, i saber-ne el vostre parer. Sóc una recreació.

No em tingueu en compte petits detalls, i si veieu res positiu o negatiu, us agrairé un comentari, en el meu mail. xolnir@gmail.com, i gràcies

He esborrat la majoria dels relats que hi tenia penjats, vull posar-m'hi seriosament per acabar el llibre i publicar-lo si cal, això li faria il·lusió a un que corre per casa.

Si us ve de gust seguir el relat abans que no surti, m'aniria molt bé tenir lectors que opinin amb criteri, us agrairé molt la vostra col·laboració. El contacte és en el mateix correu d'abans.

Gràcies per endavant.

Xolnir el Vell, de Groc