04 Styr-Groc * * * Organització -01 -

Un relat de: Xolnir de Groc

04

04 - STYR-GROC

O R G A N I T Z A C I O - 01


Segurament, en Dalroc feia una cara prou divertida. Tenia un ganivet entre els dits, i una forca, per menjar el pastis de verdures, ben aferrada amb la mà. La boca closa, absort i contemplatiu; admirat. El rostre de Mareia era tota felicitat, ho deien els seus ulls, i aquella tensió dels seus punys damunt la taula, tibada, mirant-se'l fixament i amb tendresa, esperant la reacció del noi que tenia assegut davant seu.
Irua va voler tallar subtilment l'aire, i ho va fer amb un fil de seda invisible.
-No sabem si s'han tornat muts, o bé ell ha menjat tant, que la panxa no li permet aixecar-se de la cadira -va deixar la noia.
Dalroc va enretirar-la per fi, i com si aquell fil de seda el tibés enlaire, va anar a fondre's amb Mareia en una tendra abraçada. La mà esquerra del noi s'enredava entre els cabells d'ella, i amb la dreta acariciava suaument el lòbul de l'orella més propera. Els dos estaven ben lligats, l'un a l'altre, sense cedir ni un pam de l'abraçada. Es van separar, lleugerament, per ajuntar les seves mans, i encreuar els dits, sense deixar de mirar-se directament en els ulls. S'aprovaven lentament, cara a cara, la respiració compassada, semblava que sols bategava un cor, un sol cos que s'havia retrobat, després d'una llarga i dolorosa separació. I van unir els llavis, en un petó ple de força i desig, ple de coneixements, d'anhel. El premi desitjat, després d'un llarg i solitari viatge en el temps i l'espai.
Irua i Jhonha, es miraven l'espectacle amb recolliment, agafats l'un amb l'altra. Entre divertits i cansats pel viatge. En Irua també pesava l'esforç que havia realitzat per localitzar a Mareia, en contacte amb un Dalroc adormit.
La parella retrobada se separava lentament, no ho volien, però sabien que estaven obligats a deixar per més tard, altres formes d'expressió de la seva felicitat.
-Encara no ho entenc, tot això -deia Dalroc sense deixar de mirar Mareia a la que seguia unit per una mà. Seguien en contacte allí on els era possible. -No sé com agrair-vos l'esforç, i a tu, Irua, en particular, per l'esforç que t'haurà costat. Tampoc sé com hauria anat sense vosaltres, aquest retrobament, però veig el resultat d'ara, i crec que no sabré ser prou just amb vosaltres, ara que us tinc al meu costat. Però sento que estant els quatre aplegats, tot serà més senzill, més complet. No sé encara què ens oferirà aquesta coneixença que compartim, però ho veig com quan estàs creant una imatge, vivint-la dia a dia, fins que i a la fi trobes l'equilibri entre els colors, les tonalitats, i veus que has creat un paisatge.
Havien pres seient els quatre al voltant de la taula, Mareia i Dalroc encara es tenien els dits entrellaçats. Jhonha i Irua compartien la mateixa cadira, ella estava asseguda sobre de l'homenot. Se'ls veia a tots quatre plens de felicitat, no podia ser menys. I aquella pau del grup, aquella harmonia, era l'aire que es respirava a tota la fonda, aquella nit.
-Ens creiem tot el que dius, jove mestre -va dir en Jhonha -però nosaltres no hem sopat, i també tenim gana, jo, com a mínim!
Va alçar la mà, i va fer un xiulet a la noia de la fonda.
-Ets un barroer -el va recriminar Irua.
-Enllà d'on jo vinc, els cridem així en els cambrers, i cap s'ha molestat mai -va sentir els ulls d'Irua cremant l'espai -...està bé! bella dama, soc un salvatge barroer. I a voltes em torna l'esperit de Sotian.
-Potser sí que caldrà fer un viatge fins Sotian, per comprovar el vostre nivell social.
Els quatre varen riure de valent i en aquell instant d'alegria, arribava la cambrera amb plats i vols de beguda, i amb una olla que treia fum, tot en una gran safata, que semblava impossible que ella sola dugués amb una mà, com feia. Els va servir el menjar i va deixar la beguda, perquè se servissin al seu gust. A Irua li va portar un vol de te aromàtic, beguda molt forta d'un gust peculiar no apte per a paladars llepafils, però d'un aroma fort i agrada¬ble que omplia les vies respiratòries, cosa que ella va agrair amb prou satisfacció. Mareia també tenia gana. En tot el viatge de tornada no havien parat a fer cap àpat. El seu desig també era el d'arribar aquella mateixa nit.
-Sempre va bé saber que ets compresa -va tallar el silenci Irua, en olorar el beuratge aromàtic. -Petits detalls com que em duguin aquest líquid, ajuden a fruir de tots els sentits, sense haver de trobar-te com una estranya.
Durant uns instants va tornar a regnar el silenci, tot eren mirades, volien superar el tràngol alimentari tan aviat com fos possible. Els seus cossos orgànics demanaven noves energies, pel llarg viatge d'uns i també pels esforços realitzats amb la ment per tots ells.
Irua havia obert el parèntesi del silenci, ara l'havia tancat, també, ella.
-Bé família. Vosaltres ja heu recarregat els vostres cossos orgànics, amb aquest suau assortiment d'aliments. Però la meva forma de recarregar és diferent de la vostra. En un altre moment us explicaré el sistema -va mirar en Jhonha per centrar la seva mirada en un punt concret, i va seguir -i si aquest homenot no em posa cap condició, m'agradaria molt deixar, a Mareia i Dalroc, en la vostra immillorable companyia, que jo ja faré amb aquest tros d'home, el que bonament es pugui fer.
Tots varen riure el sermó de la noia menuda. En Jhonha no va oposar cap resistència i es deixava arrossegar, sota les amenaces d'Irua, unes amenaces que no ho eren pas. I l'home es va acomiadar amb una frase normalment lapidària.
-Joves. Que la nit us ensenyi el veritable camí.
Quan Jhonha i Irua havien desaparegut pel corredor que els duia a les cambres, en Dalroc va fer venir a la dispesera, i la dona, que era per allà, els va dir que podien descansar a la vora del foc on els servirien les herbes. -Les noies es faran càrrec dels plats i gots de la taula que heu utilitzat -els va dir amablement.
Mareia amb Dalroc s'estaven acomodant en un costat de la grada a tocar de la llar de foc, on el noi havia passat tot el dia. La noia arraulida sota l'abraçada del noi.
-Sembla mentida -Digué Mareia, incorporant-se i recolzant el cap a l'espatlla de Dalroc -Rena no està tan lluny d'aquí, i no ens calen llars de foc per escalfar les nostres nits. De fet, sempre solem tenir nits molt agradables a Rena.
-A Calasora hi tenen aquesta Duna Freda, això els refresca l'ambient.
-I també hi ha aquests grans cims, que de tan alts, impressionen. Els hem observat tot venint, ens han fet companyia gran part del trajecte. A Rena no hi ha res de semblant, aquelles muntanyes, que ressegueixen la costa, no són ni la meitat d'alts.
-M'agradarà veure'ls amb tu, aquests cims.
-Tenim cap projecte millor? Després de gaudir d'aquesta imatge i d'aquest caliu tan agradable, i després de gaudir de la nostra primera nit plegats? -va picar-li les costelles, ella, amb el colze.
Ell es va fer el dolgut, però reia amb ella. -No tenim cap destí concret, sols algun neguit que m'agradaria compartir amb tu. I parlant del fred i de la llar de foc, tot plegat és sols una il·lusió. La veiem i la sentim, perquè volem que hi sigui, perquè sentim el fred que ens porta la Duna. Però si els nostres cossos trobessin que tenim prou escalfor, sense la llar, aquesta no hi seria.
-Tenim temes ben divertits de conversa, nosaltres -va riure ella, -no sabem encara ben bé qui som, però puc sentir que sempre hem estat junts. Fins i tot, parlem de coses banals, com de l'escalfor d'una llar imaginada. Sembla que la distància que allò que ens tenia separats, mai no hauria existit. -Seguia recolzada a les espatlles de Dalroc amb el coneixement i la seguretat que no la deixaria mai.
-Pot ser que la nostra coneixença vingui de més lluny que no ens pensem. Fa tantes llunes que ens comuniquem per mitja dels somnis. Recordes l'última? fa poques nits. Aquella veu que sorgia de la boira, ens parlava com qui ho fa a una sola persona.
-Potser ens caldria l'ajut d'algun mestre, per escorcollar-nos la ment, i veure quina informació s'amaga en el passat i dir-nos d'on prové aquesta unió que sentim.
-Jo en conec un, de mestre, però ara no sé on és.
Aquells mots varen obrir un curt silenci.
Es van mirar als ulls, feia estona que sols miraven el foc, es parlaven i no els havia calgut mirar-se de cara. Sota un tendre petó, Dalroc encruava els dits de Mareia amb una mà, i amb l'altra li acaronava els cabells, rinxolats, llargs, eterns. Ella, com en un espill, feia el mateix amb els cabells d'ell. Compartien la realitat tangible del contacte, res era cap miratge, un somni, tot els feia sentir-se dins d'una càlida presència, on totes les dimensions eren carnals.
Poc després, la dispesera i una de les filles els portaren un te d'herbes aromàtiques, un te extret d'unes arrels que podien trobar-se a qualsevol lloc de l'escorça planeta, fora dels mars. Veure's aquella infusió d'arrels reforçava la unió de la parella amb l'esperit de Groc, que oferia una part d'ell mateix, barrejat amb les arrels.
La filla duia una tauleta baixa on la mare va dipositar les tasses, una a cada costat de la tauleta, amb uns petits draps plegats per a ells. Dues candeles en els costats de la taula eren ara tota la lluminària del local, tots els altres viatgers que s'estaven a les taules o a les grades, compartirien aquella festa privada, sota la mateixa llum somorta, i en silenci. En el centre de la taula dels joves, un pot de ceràmica que duia les arrels i el líquid calent, presidia l'escenari, també havien dut pots amb espècies, per corregir el sabor amarg el beuratge, a gust del bevedor. Tot paladar demana un gust diferent per una millor recepció de l'esperit de Groc. No era bo entrar en una nova comunió de sentiments amb una ganyota a la cara, no seria just pel company, ni pels testimonis, malgrat que aquestes cerimònies mai acostumaven a ser-hi presents més de dues persones. Després ja vindrien les festes amb els amics i els veïns, amb un seguit de celebracions per compartir aquella felicitat amb la
parella.
En Dalroc va començar sota l'atenta observació de la mare i la filla.
Va agafar el pot amb el drap plegat i va servir el líquid a la tassa de la Mareia, ella va dipositar una mica d'espècies per modificar al gust la beguda. Tot seguit, ella va imitar el mateix ritual amb en Dalroc, que també va modificar el beuratge al seu gust amb diverses espècies. Van alçar fins els llavis les tasses per la part inferior, amb els tovallons, els vols estaven molt calents. I mentre es miraven els ulls, feien petits glops, tot bufant amb suavitat. No s'havia escoltat cap so, ni quan amb els palets havien remenat les especies dins del te.
En acabar deixarien les tasses sobre de la taula. I així ho van fer, els dos alhora, sense cap soroll, ni un sol mot. S'alçaren lentament de la posició de genolls en la que s'estaven, fins que els llavis es varen trobar en un bes tendre i dolç, segellant el vincle d'aquella unió. Van agenollar-se un cop més, un a cada costat de la taula.
Un gran somriure se'ls marcava en els llavis, i no deixaven de mirar-se als ulls, embadalits, com si tot, ara fos nou i agradable. No calien paraules en una cerimònia que no demanava grans discursos, els fets eren ho eren tot.
Les dones de la fonda no sabien dissimular la felicitat, elles si que podien expressar els seus sentiments amb paraules, era el millor regal que podien oferir.
-Moltes felicitats -digué la més gran, -i que l'esperit de Groc us dugui per un camí bo i digne.
El seu rostre deia més coses que no pas els seus llavis.
Ells van retornar a les grades per què retiressin les tasses buides i la resta del te, que com era habitual, tothom a la fonda en prendria, per participar de l'esperit de felicitat que es podia respirar en aquells moments.
La noia va tornar en un sospir.
-D'aquí a uns instants, ja tindreu una cambra llesta.
Els va deixar sols sense oferir-los l'esquena en cap moment. Fins perdre's darrera dels cortinatges, duia un gran somriure brodat en els llavis.
Uns llavis gairebé infantils, van observar ells.


Comentaris

  • Premi Arc Catarsi [Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 14-08-2011

    Us convidem a participar en el concurs de relats de terror, fantasia i ciència ficció de l'Associació Arc. El tema del mes d'aogst és l'escalfament global.

    http://associaciorelataires.com/2011/02/18/noves-bases-del-concurs-arc-catarsi-2011-relats-de-ciencia-ficcio-fantasia-i-terror-valides-a-partir-de-marc-de-2011-inclos/

    Doneu difusió entre aquells que comparteixen a relats la nostra passió

  • Segueixo la història[Ofensiu]
    Fada del bosc | 19-12-2010 | Valoració: 10

    Segueixo llegint la història i tan sols em queda dir que en cap moment he vist davallar el ritme, tota ella flueix de tal manera que en cada capítol hi trobo el mateix caliu, un caliu que m'absorveix i m'ajuda a viure un món on les coses més irreals són possibles.

    Enhorabona.

  • Bases del “Concurs ARC–Catarsi 2011. Relats de ciència-ficció, fantasia i terror”[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 13-12-2010

    http://associaciorelataires.com/

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Xolnir de Groc

Xolnir de Groc

8 Relats

23 Comentaris

7611 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
Aquest és en Dalroc.



Us saluda un relataire que pretén fer-vos viatjar en l'espai i el temps.
No m'he proposat en aquests escrits una correcció estilística perfecte. Hi ha errades gramaticals per manca de temps de corregir-les, ja que el volum del relat és prou ample, i sols vull mostrar-vos una pinzellada de la història, i saber-ne el vostre parer. Sóc una recreació.

No em tingueu en compte petits detalls, i si veieu res positiu o negatiu, us agrairé un comentari, en el meu mail. xolnir@gmail.com, i gràcies

He esborrat la majoria dels relats que hi tenia penjats, vull posar-m'hi seriosament per acabar el llibre i publicar-lo si cal, això li faria il·lusió a un que corre per casa.

Si us ve de gust seguir el relat abans que no surti, m'aniria molt bé tenir lectors que opinin amb criteri, us agrairé molt la vostra col·laboració. El contacte és en el mateix correu d'abans.

Gràcies per endavant.

Xolnir el Vell, de Groc