Sota la pell

-Vuit anys de piano-, va dir ell, de sobte, trencant aquell silenci. Em va sorprendre que digués allò: precisament jo tenia la mirada posada en el piano que hi havia en un racó de l'immens saló, enmig del qual, damunt la catifa, jèiem després d'haver-nos-ho fet. Jo mirava el piano i em preguntava si el tocaria algú de la casa, i llavors ell, com si hagués entrat sense permís als meus pensaments, semblava saber per què em mirava el piano.
-Vuit anys, tu?-, vaig demanar. I ell asentia amb el cap, -I abans que jo, el tocava la meva mare, i abans, el meu avi-. Per moments guanyava més i més punts la companyia d'aquell home, que m'havia semblat un fatxenda presumit a la inauguració del restaurant de la nostra amiga en comú Amèlia, la nit que acabàvem de deixar enrera, per després esdevenir un tipus assequible, encara que provist d'aquella mena de misteri natural de qui es mou millor entre les ombres que a la llum del sol.

-Com sabies què estava pensant?-, li vaig demanar, convençuda que em sortiria amb alguna revelació esotèrica. -Una simple associació d'idees-, va dir, amb un ample somriure, proporcional a la meva cara de desencant. -Has repassat tot el saló amb la mirada: les prestatgeries dels llibres, els quadres… Amb la bola del món antiga t'hi has passat uns deu segons, però amb el piano t'hi has estat ben bé un minut. Aquí dins (i s'assenyala el cap) t'has estat fent una primera idea de com passa les estones la gent d'aquesta casa, i el piano era el punt final del trajecte. Era obvi que et demanaves qui el tocaria. I si no t'arribo a interrompre, el curs natural dels pensaments t'hagués portat a buscar a quin racó muntem l'arbre. A aquestes alçades, tindries la vista fixada a la llar de foc, que t'imaginaries amb tot de galindaines i mitjons de nadal penjats amb els noms de la quitxalla de la família-.

Amb aquelles explicacions m'estava deixant bocabadada. Era un gran observador, capaç d'extreure les informacions més inversemblants de les dades que li reportava el fet de parar atenció. I a mi m'havia semblat sobrenatural… I vaig riure per haver-me deixat portar per la ingenuïtat. Ell em mirava, rialler, -Que una cosa que sembla impossible tingui una explicació tan senzilla, oi?-, em deia, mentre em començava a acariciar novament. El vaig mirar fixament i em va semblar que em mirava amb una estranya ombra als ulls, però lluny de sentir por, la curiositat podia amb mi i em deixava fer. Notava un curiós pessigolleig a la pell del braç que m'estava acariciant. En mirar-me'l va ser quan ho vaig veure: els seus dits es desplaçaven per sota la meva pell, tenien la forma de quatre onades que solcaven el meu braç. Així va anar fins a la clavícula, i, tot obrint-se pas a través de camins que ja semblava conèixer, i sembrant-me d'aquelles carícies que augmentaven d'intensitat fins a cotes indescriptibles de plaer, va emprendre el camí de l'estèrnum de baixada fins a l'estómac. Just damunt del ventre li vaig veure la forma de la mà estesa, que, pocs segons després, es fonia com la neu i, tot seguit, tornava a agafar la seva forma per anar a perdre's cap a l'esquena. Me'l vaig mirar sorneguera, com qui li descobreix un truc a un mag, i li vaig etzibar, -Amb allò de l'associació de idees t'estaves quedant amb mi, oi?-.