El dissolvent

Un relat de: dacar

Donant un volt per la plaça de l'Ajuntament, aquell últim diumenge del mes, passejant per entre les esteses de tota mena d'objectes i andròmines que conformaven la Fira d'Antiguitats, la Cèlia va ensopegar amb una tauleta que semblava tenir un munt d'anys; tenia les potes tornejades, el calaix amb prou feines s'obria, per les capes de pintura que suportava al damunt, però el tirador semblava l'original. Tot i veure's tan atrotinada, li va agradar aquell aire carrincló que tenia i va decidir que quedaria bé al menjador, amb una làmpara i una foto dels nens. Caldria, però, "rentar-li la cara".

Va comprar líquid decapant a la ferreteria del costat de casa. Era una marca diferent del que solia gastar, ja que aquell no el tenien. El dissabte següent a la tarda es va quedar sola a casa; va estendre una espessa catifa de papers de diari a l'estudi i hi va plantar la tauleta al mig. Amb la finestra oberta, els guants de làtex i disposada a treballar amb constància, va començar a mullar la tauleta amb el que li quedava de líquid a casa. La capa de pintura exterior es va començar a estovar i la Cèlia fregava, escampant el líquid, mullant el màxim de superfície perquè la pintura es reblanís i la pogués aixecar amb una espàtula i un fregall metàl.lic. Era una tasca lenta i monòtona, però li servia per pensar. Acabada l'ampolla del decapant, va encetar la nova que havia comprat, la va abocar a raig damunt d'aquell collage de pintura quarterada i hi seguia passant l'espàtula. Llavors li va semblar que entre el soroll del frec d'aquella eina damunt la fusta, se sentia una remor llunyana. Va deixar de fregar i es va aixecar de terra per mirar per la finestra cap al celobert, esperant localitzar el pis des d'on semblava que se sentia una pel.lícula. Però allà fora no se sentia res. La remor era a l'estudi mateix. El líquid seguia menjant-se el color de la tauleta i deixava veure les capes dels colors que l'havien vestida abans. I la remor venia de la tauleta: la veu d'una dona donava pas a uns nens que xiuxiuejaven coses inintel.ligibles i esclataven a riallades. La Cèlia es va acostar a la tauleta i hi va abocar més líquid: com més pintura aixecava, més veus i més nítides li arribaven. Podia seguir una conversa, després una agra discussió, després el xivarri d'una celebració familiar, després unes amargues confidències. Seguia fregant i escoltant perplexa, fins arribar a la fusta. Llavors va seguir pels laterals i les potes, i aquell estrany fenòmen continuava. Hi havia noms que es repetien i en va identificar els membres d'una mateixa família. Es mirava el fregall i la pintura desfeta enredada entre les fibres, buscant algun rastre físic d'aquelles paraules que se'n desprenien, el canviava per un altre i continuava amb aquell insòlit ritual, fregant cada racó que calia despullar de pintura i memòria i escoltant aquell prodigi.

La tauleta va callar quan, al cap d'unes hores, el fregall es va emportar l'última traça de pintura. I aquell silenci sobtat se li feia estrany. Llavors es va començar a fer una idea de les possibilitats que se li obrien al davant. Li quedava poc més de mitja ampolla, així que hauria de triar bé la superfície d'on arrencar-ne records de la seva vida. Va tornar a la ferreteria i es va emportar les quinze ampolles de líquid que hi havia al prestatge. -Que potser vols decapar un vaixell?-, va fer burleta l'home de la caixa. -Se m'ha girat feina-, va dir la Cèlia.

Els dies següents, mentre feia la compra, o conduïa cap a la feina, o feia el sopar, anava fent un inventari exhaustiu dels llocs on aniria per provar d'alliberar-ne els records. Tenia el convenciment que les millors rialles i les paraules més importants s'havien quedat enganxades a les parets, mobles, portes i finestres dels escenaris on havien tingut lloc. A casa dels pares, les portes i finestres de totes les habitacions parlarien de jocs i celebracions, discussions i conflictes; a l'institut, de les classes per on havia passat, dels radiadors, de les baranes, de la porta del bar i de la sala d'actes, volarien els records més divertits i els més estimats, i també d'altres que no ho eren tant. Aquell líquid no semblava poder triar-ne els bons dels dolents, els feia saltar tots.

Va passar uns dies en què vivia més en el seu passat que en el seu present: pensava en el que li faria gràcia tornar a escoltar, s'imaginava la impressió de tornar a sentir veus que ja no ha tornat a sentir. L'omplia d'una alegria indescriptible la perspectiva de tornar a reviure d'una manera tan nítida uns records tan estimats.

Després de planificar com s'ho faria perquè per allà on ella passés no semblés que la seguís un núvol de pluja àcida, va decidir que començaria per casa dels seus pares. Les portes del balcó de la seva habitació li va semblar un bon lloc. L'havien reconvertit en un despatx, i res no semblava indicar que havia estat on ella havia crescut. La confortava pensar que els bastiments del balcó guardaven la seva memòria. Va aprofitar que havien sortit i va començar a mullar i fregar un racó amagat d'una de les portes. Fregava i la pintura es desfeia i saltava, però no es va sentir res. Fregava impacient però no en va treure res. "No pot ser", es deia. Va repetir el procés al radiador, i el resultat va ser el mateix. I uns tamborets i una bicicleta vella del magatzem també van ser fregats a consciència, però el geni no en sortia: es guardaven els secrets per a si mateixos. Es va mirar l'ampolla del dissolvent, tota decebuda. La desil.lusió va fer-li qüestionar si allò de la tauleta va passar realment, si no havia estat una suggestió, l'efecte d'inhalar els gasos d'aquelles substàncies… L'únic que li quedava plantejar-se era que la tauleta fos l'únic objecte d'aquest món capaç de, sota l'encanteri adequat, revelar el que ha sentit.

"És absurd…", però va decidir lacar-la de blanc i posar-la a l'habitació dels nens. Si era tal com ella pensava, d'aquí a trenta anys els faria gràcia agafar aquell decapant, que ella havia de guardar gelosament fins llavors, i escoltar fragments de la seva vida, sentir-se els primers jocs i les primeres converses còmplices entre germans. I que l'últim que li sentissin fos la veu de la seva mare dient el que va dir quan, un cop seca la pintura, la va col.locar al seu lloc: -Apa, tota per vosaltres-.

Comentaris

  • Vols enviar-ho a tribuna@guimera.info ?[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 07-11-2008 | Valoració: 10

    El relat amb lletra arial 12 en un arxiu annex a l'email adreçat a tribuna@guimera.info

    I qian a la imatge, potser una botrellade dissolvent , oi ?. També com annex a l'email

    Gràcies per endavant

  • molt bonica![Ofensiu]
    llacuna | 09-06-2008 | Valoració: 8

    Una història molt maca per pensar en altres coses lluny de la quotidianitat. Potser m'hagués agradat saber més de les converses que se sentien, però tal com l'has presentada dona més marge al lector i es fa amena i de lectura ràpida.

    Enhorabona!

    Llacuna

  • Brutal![Ofensiu]
    perunforat | 16-01-2008 | Valoració: 10

    M'ha encantat de principi a fi!
    Sóc de reciclar belleses d'antany i imaginar, sense veus, tot el que ha viscut al voltant d'aquell objecte. El títol m'ha cridat l'atenció i l'escrit m'ha agradat moltíssim!
    Arreveure!

    Perunforat

  • Recordava aquest relat[Ofensiu]
    franz appa | 17-10-2007

    un dels primers que havia llegit a RC, abans d'inscriure'm. Ara el trobo entre els destacats i veig amb sorpresa que no té comentaris.
    Em sembla molt enginyós i molt ben construït.
    La biografia, molt divertida. Està clar que tindries tot el permís per plagiar-me, si t'interessés.
    Salutacions.

Valoració mitja: 9.33

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de dacar

dacar

41 Relats

178 Comentaris

84272 Lectures

Valoració de l'autor: 8.91

Biografia:
Virgo, del setanta-dos.

c.boladeres@gmail.com, pel que considereu oportú.