La cova

Feia dies que se'l vigilava; havia començat amb una petita esquerda que s'obria pas des de l'orella dreta cap a dalt. Un bon dia, en mig de l'esquerda hi va aparèixer un petit forat que, des de llavors, no havia deixat de fer-se més gran, i més profund, i que semblava ser la causa d'aquella inexplicable sensació de buit que tenia. Anava pel carrer amb la convicció que tothom ho veia. Caminava mirant a terra, amb els cabells caient-li davant de la cara i amagant-ho. Caminava preocupada cap a l'autobús. Caminava preocupada pel supermercat. I al vespre, un cop a casa, després del tràfec del dia i amb la calma còmplice de la nit, davant del mirall, s'apartava els cabells i s'examinava amb atenció.

Un dia va ser com abocar-se a un pou. Es va espantar: no es pensava que s'hagués fet tan profund. Va fregar la paret interior amb un dit i va notar sorra seca que se'n desprenia. Hauria de vigilar, a partir de llavors. Li va semblar sentir una fuita de sorra dins seu, molt minsa, però el senyal inequívoc que calia apuntalar alguna cosa de manera urgent si no volia exposar-se a que tota l'estructura anés avall. Només els déus són fets de marbre i viuen tranquils als museus. Els pobres mortals com ella es desgasten i s'erosionen, la diferència de pressions malmet fonaments que semblaven indestructibles i una rutina que cada dia passa pel mateix lloc acaba fent un solc profund com el llit d'un riu.

Aquell matí no es va poder llevar per anar treballar. Es va témer que el pou que s'obria al seu cap s'hagués escampat i hagués excavat galeries per tot arreu, per on se li escolaven les forces; només així s'explicava aquella freda buidor que sentia dins seu, i l'estrany eco que li repetia al seu cap "no puc... no puc... no puc...".