El dinar

L'altre dia vaig sortir a comprar el diari. Era un matí de diumenge esplèndid de mitjans de maig. Just quan estava pagant sento tot d'exclamacions al meu voltant: acabava d'aparcar una limusina al costat del quiosc. Van baixar una finestreta i em van dir -Eh, tio, puja!-. Em vaig quedar palplantat, sense saber què fer. Llavors la veu de Platon em va arribar nítidament, -que pugis, tio-, em seguia dient. M'hi vaig acostar, encuriosit, i el vaig veure, allà dins, tan fora de lloc en aquell cotxàs, que m'hagués fet riure de no ser perquè anava acompanyat d'un estrany personatge vestit de smoking, inquietant tot ell.

-No puc, que he deixat el dinar al foc-, vaig dir. -Deixa't estar de punyetes, tio. Has de venir-, m'ordenava Platon, impacient. -No es preocupi pel dinar-, em va dir aquell personatge misteriós. En Platon em mirava amb un somriure nerviós. Vaig accedir a anar amb ells: aquell personatge ens convidava a dinar.

-Mira, tio. Et presento a Déu-, em va deixar anar en Platon. Em vaig quedar un moment sense saber com reaccionar. No feia cara de Déu, però en Platon tampoc feia cara d'anar "fumat", així que si Platon deia que aquell subjecte era Déu, és que era Déu. -Tant de gust-, vaig dir, una mica cohibit. Com a resposta, Déu em va fer una lleu inclinació amb el cap, sense perdre aquell somriure misteriós. A Platon li vaig dir amb un fil de veu -A tu m'imagino que t'ha pelat la teva ex, però jo ... com?-. Platon em va mirar amb cara de no creure's que jo fos tan curt. -No som pas morts-, va dir. Em va treure un pes de sobre.

Després de voltar per carrers i carrerons de la Barceloneta, vam anar a un lloc que a primera vista no convidava pas a entrar-hi a dinar, però Déu semblava molt decidit. Un cop a dins, la decoració marinera, austera i nostàlgica, i la gran peixera plena de llagostes i altres animalons aliens al seu destí, i un estrany ambient tranquil, tot i la gent aplegada entorn a les taules, em van confirmar que no era cap guingueta per "guiris". Un cambrer que a mi em va semblar que li faltava ben poc per jubilar-se ens va fer passar sense ni demanar-nos si teníem taula reservada. Nostre Senyor va demanar un arròs caldós amb llamàntol per tots i per anar fent boca, l'aperitiu constava de tota mena de crustacis, peixet fregit, i unes canyes per fer-ho baixar.

Mentre jo disfrutava com un nen amb aquell aperitiu, em vaig fixar en la cara d'aquell personatge. Havent pogut triat l'aparença d'una persona jove i forta, tenia l'aparença d'un home d'uns seixanta anys ben portats, però amb una indefinible sensació de molta vida viscuda a les espatlles, no sé si degut a les infinites arrugues de la seva cara, o al cansament que revelaven els seus ulls, o al posat que feia de qui ha estat vençut. Així i tot, no va passar gaire estona, que a les taules del nostre voltant, la gent es començava a girar cap a nosaltres i comentaven entre ells en veu baixa, divertits i sorpresos.

-Hauria de ser capaç d'entendre-us, a tots plegats, perquè jo us vaig fer. Però no us entenc. I he fet les mil i una per intentar facilitar-vos les coses, però us entesteu a fer la vostra, i la cagueu una vegada, i una altra, i una altra…-, ens explicava l'Altísim. Jo mirava en Platon, que també s'havia adonat que la gent del restaurant ens mirava, però Déu seguia dient: -Us envio un visionari, un líder pacífic, i el claveu a la creu, us envio els Beatles, i li claveu un tret a en John… Sou més distrets que els dinosaures, això no ho nego, però de vegades em penedeixo d'allò del meteorit…-, va fer una pausa per beure vi, i Platon va dir -És el que passa quan s'és jove i inexpert, es fan coses que després…-. No el vaig deixar continuar amb una oportuna puntada a la seva cama. La mirada que Déu li va dedicar també era prou eloqüent. Tot arronsant les espatlles, va prosseguir -però de la mateixa manera que em vau sorprendre amb les coses que heu fet, tinc curiositat per veure amb què em sorprendran les formigues amb el món que heretaran de vosaltres.

Em mirava aquell personatge que semblava distret, amb la mirada perduda, capficat en les seves cabòries. Vaig gosar preguntar-li si sabia perquè la gent el mirava i parlava en veu baixa. -Els recordo a algú, els sono d'alguna cosa, però no saben de què. Com que us vaig fer a la meva imatge i semblança…-. Quan ens van servir el dinar i el veia tancant els ulls a cada cullerada que es portava a la boca, a cada mos de pà, a cada glop de vi, vaig sentir pena per l'estómac d'un déu que havia de baixar a la Barceloneta per sentir vibrar cada fibra de la seva ànima immortal amb un arròs com aquell. -Això no ho saben fer les formigues-, vaig fer, tot assenyalant el seu plat. Em va mirar amb cara de "no em facis parlar" i allargant la panera al nostre cambrer, va demanar si ens en podia portar més.

A l'hora de les postres, l'Altíssim va demanar uns taps de Cadaqués, en Platon una trilogia de la xocolata i jo un valencianet. Es va fer un silenci cerimonial entorn al tast d'aquelles delícies. En acabat, vam demanar els cafès i uns « xupitos ». I per pagar, Déu va treure's una visa or de la cartera i va deixar unes quantes monedes d'euro a la plata on ens havien deixat la nota. Mentre anàvem cap a la porta, en passar Déu per davant d'un fanalet apagat, aquest es va encendre. -Em permeto certes llicències, tot i tenir el dia lliure-, va dir, arronsant les espatlles. Quan sortíem al carrer, ens va dir que quedàvem per la setmana vinent, per tornar a dinar ; que li feia mandra dinar sol i nosaltres no el cosíem a preguntes metafísiques, ens va dir. En Platon i jo vam acceptar de seguida. Déu va entrar a la limusina i aquesta va desaparèixer carrer avall. Encara la seguíem amb la vista quan en Platon va dir : -durant aquestes hores de lleure que Déu s'agafa, qui vigila la resta de l'Univers ?-. Jo també pensava en veu alta, -i si els Reis d'Orient són els pares, ell qui és ?-. Vaig mirar a l'interior del restaurant i vaig veure el fanalet « ressucitat » fent pampallugues i apagant-se definitivament. No sé, em feia cosa pensar que tenia tota l'eternitat per fer experiments...