Trossos

Un relat de: dacar

El meu fill Guillem, de deu anys, té el vici de desmuntar el que té la mala sort de caure a les seves mans. Un dia, mentre jo era a la cuina fent el sopar, vaig sentir els plors de la meva filla Anna, de quatre anys. Venia desfeta, a denunciar l'atemptat que acabava de cometre el seu germà.
-La nina...-, deia entre sanglots, que amb prou feines la podia entendre.
Quan estava a punt de cridar-lo, va aparèixer a la porta de la cuina. Havia vingut corrent pel passadís, amb la nina sencera a les mans.
-Papa!-, s'exclamava mentre s'asseia a la taula i deixava la nina davant seu.
-Per què plores, Anna? La nina no té res-, vaig fer, conciliador, perquè la nena deixés de plorar. L'Anna s'eixugava la cara, mirant la nina.
-Papa: imagina't que la nina sóc jo. Si em treuen un braç...-, deia mentre l'hi treia i el deixava a un costat de la taula, -encara seria jo. Sí?-. Vaig dir que sí, mentre m'asseia davant seu, sense saber quina en portava de cap.
-I si em treuen l'altre braç, em seguiries veient a mi?-, va dir, fent allò mateix a la nina.
-Doncs sí.
-I si em treuen una cama, em seguiries veient a mi?-, i li treia la cama i la deixava al munt que es començava a formar amb els membres de la nina. Vaig assentir.
-I si em treuen l'altra cama, i només em queda el cos, em seguiries veient a mi?-. La nina es va quedar reduïda a un cap enganxat a un cos, però al meu cap tenia lloc aquella esgarrifosa amputació que tan alegrement radiava el Guillem. -Diries que m'he quedat sense braços i sense cames, però jo hi seria-, deia convençut. Vaig fer que sí, amb el cap.
-I si em quedés sense cos? Si només em quedés el cap? Encara diries que sóc jo però sense cos, ni braços, ni cames?-. Va separar el cap de la nina del seu cos. Aquí el meu gest d'assentiment no era tan convençut com els anteriors.
-Què fa que el meu cap sigui jo? Vull dir: on estic exactament?-. Me'l vaig mirar als ulls, que em miraven plens de curiositat. L'Anna, asseguda al meu costat, ja no plorava, només mirava la nina feta trossets, i mirava el seu germà i les seves estranyes preguntes. Com faig sempre que no sé la resposta a una pregunta, vaig demanar:
-Tu què creus?
-És que si em treuen un ull, segueixo sent jo. Perquè no sóc un ull. Si em treuen la llengua i no pogués parlar, també seguiria sent jo.
Un cap mutilat en un llit d'hospital, amb la zona dels ulls embenada, sense possibilitat de parlar... El meu fill seguiria sent allà dins? Què faria que jo l'hi seguís veient? El fet que fos viu? Que reconegués la meva veu? Que jo reconegués el seu somriure?
-I si hagués perdut la memòria?-, em seguia desafiant el Guillem.
Ai, si hagués perdut la memòria... Un cap cec, mut, viu, però sense memòria i, per tant, sense conèixer-me, seguiria sent ell? A quin punt la resposta és "no"?
-I si encara que no tingués memòria, tu em toques el cap i jo somric, em seguiries veient a mi?
Me'l mirava expectant, recreant al meu pensament una escena tan macabra, quan encara hi va donar una altra volta, -què em diferenciaria llavors d'un gosset que t'acabes de trobar al carrer?-
Aquella seqüència de pensaments em revelava la meva condició d'extrema petitesa. Si era capaç de ser jo mateix reduit a una cavitat cranial, privat de sentits, però no de coneixement, on m'amagava fins i tot de mi mateix? I per què me n'amagava? I què feia que fóssim capaços de guardar aquest secret? Vaig agafar el cap de la nina i me'l mirava mentre reposava al palmell de la meva mà. "Ser o no ser... Aquesta és la qüestió".
-On estic, exactament?-, em tornava a preguntar el Guillem.
-Aquí-, va fer l'Anna, incontestable. Com sempre que té gana.

Comentaris

  • És genial!![Ofensiu]
    Unicorn Gris | 09-07-2008 | Valoració: 10

    M'ha deixat molt agradablement sorprès.

    Aquest nen, que pel que m'ha semblat entendre té pinta de ser una mica sàdic, i la seva germaneta, patidora i "filòsofa"...

    És molt original el conte i la reflexió que aquest en fa. Moltes felicitats, dacar.

    Salut!!

  • Baiasca | 08-07-2008

    molt... bonic, dolç, un ambient familiar molt ben transmès... :)

    els dubtes dels nens son dolços... fins que, com el teu fill, s'adonen que hi ha coses més enllà de que poden abraçar amb les seves mans...

    m'ha agradat molt!

    Yas

  • Els nens son bons filòsofs[Ofensiu]
    Epicuri | 06-07-2008

    i els millors mestres, si els pares sabem aprendre d'ells, no més llavors es possible ensenyar-li's alguna cosa de profit.

    Una bona percepció de la "consciència". Dintre, fora, o arreu del cos.

    Com sempre, el que mou es la pregunta. Personalment m'ha faltat al començament del diàleg una petita identificació per tal de tenir clar si el que parlava era el nen o la nena.

    Els filòsofs no poden oblidar de cap manera la filosofia dels nens.

    A rellegir.

  • Curiós...[Ofensiu]
    drocera | 06-07-2008 | Valoració: 8

    Un començament curiós... m'ha enganxat el principi, i he hagut de seguir llegint fins al final per veure com es resolia la qüestió.

    Realment és una bona reflexió, però sobretot m'agrada que està ben trobada l'estructura de tot el text.

    Una mica, el que t'estàs preguntant en el text és: on radica la consciència? On està la persona?

    Una abraçada!

  • HOME, UNA PREGUNTA DIFICIL...[Ofensiu]
    EULALIA MOLINS ARAGALL | 02-07-2008 | Valoració: 9

    Però un esser estimat es on tu vols que sigui, i normalment es a dintre del nostre cor, veritat que els nostres morts també els estimem i els recordem? L'amor d'uns pares no tenen limit i arriba on les preguntes dels nens ens porten... Com em veuries si em faltes això...? Jo fill meu et veuria com el fill que he estimat mes i mes en aquest mon i en els que puguin venir!!! Salut company!

  • escruixidor![Ofensiu]
    carmerosanas | 02-07-2008

    Hola onatge!

    Bon relat. Fa posar la pell de gallina, quan t'imagines a tu mateix contestant tot això a un nen de deu anys.

    Fa dies que no e t trobo per la xarxa. Has rebut la proposta de roda poètic a a Personatge s itinerants? M'agradaria que hi participessis. Una abraçada.

  • Un relat...[Ofensiu]
    rnbonet | 01-07-2008

    ...d'infants per a persones grans. Amb tota la càrrega psicològica i filosòfica que comporta l'afirmació anterior.
    Molt bo! Salut i rebolica!

  • Ai!, les preguntes dels nanos...[Ofensiu]
    Vallespir | 19-06-2008

    No es tracta de què som sinó d'on som, d'on resideix la nostra personalitat única i intransferible. ¿Som al cap? ¿Som al cor? ¿Seguim essent si del cos només ens queda el cap i el tronc? ¿Seguim essent nosaltres si, en un cas extrem, no podem moure'ns ni comunicar-nos de cap de les maneres? ¿Som mentre existim, mentre tenim vida? ¿O som mentre tenim consciència de la nostra existència? ¿O fins i tot, seguim essent després de morts mentre algú ens recorda o parla de nosaltres?

    Ai! aquesta pressumpta pregunta infantil... Tan lògica, tan òbvia i, tanmateix, que obre tants interrogants en el camp filosòfic i que planteja tantíssims dubtes concrets a l'hora de valorar què és una vida humana i quan és lícit -o èticament acceptable- aplicar casos extrems, com per exemple l'eutanàsia.

    Deliciós relat. Deliciós, de veritat.

    Una abraçada,

    Roger

  • exactament?-, [Ofensiu]
    franz appa | 19-06-2008

    La pregunta que reprodueixo parcialment al títol del comentari acaba amb una mena d'errada tipogràfica, crec, ja que la coma rera el guionet queda estranya. estranyament feliç, ja que reprodueix així l'emoticó curiós que vindria a resumir perfectament aquest saborossíssim conte. Una narració que descriu amb versemblança absoluta la inquisitiva mirada infantil quan esdevé filosòfica usant la seva inexorable lògica.
    I que contrasta amb la pre-lògica visió de qui, al cap i a la fi, sap que els molins són molins i tenen aspes i no braços... Encara que... si els treus les aspes, els molins continuen sent molins?
    Caldrà preguntar a la nena.
    Petons,
    franz

Valoració mitja: 9

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de dacar

dacar

41 Relats

178 Comentaris

81830 Lectures

Valoració de l'autor: 8.91

Biografia:
Virgo, del setanta-dos.

c.boladeres@gmail.com, pel que considereu oportú.