Trossos

M'ha deixat molt agradablement sorprès.

Aquest nen, que pel que m'ha semblat entendre té pinta de ser una mica sàdic, i la seva germaneta, patidora i "filòsofa"...

És molt original el conte i la reflexió que aquest en fa. Moltes felicitats, dacar.

Salut!!

molt... bonic, dolç, un ambient familiar molt ben transmès... :)

els dubtes dels nens son dolços... fins que, com el teu fill, s'adonen que hi ha coses més enllà de que poden abraçar amb les seves mans...

m'ha agradat molt!

Yas

i els millors mestres, si els pares sabem aprendre d'ells, no més llavors es possible ensenyar-li's alguna cosa de profit.

Una bona percepció de la "consciència". Dintre, fora, o arreu del cos.

Com sempre, el que mou es la pregunta. Personalment m'ha faltat al començament del diàleg una petita identificació per tal de tenir clar si el que parlava era el nen o la nena.

Els filòsofs no poden oblidar de cap manera la filosofia dels nens.

A rellegir.

Un començament curiós... m'ha enganxat el principi, i he hagut de seguir llegint fins al final per veure com es resolia la qüestió.

Realment és una bona reflexió, però sobretot m'agrada que està ben trobada l'estructura de tot el text.

Una mica, el que t'estàs preguntant en el text és: on radica la consciència? On està la persona?

Una abraçada!

Però un esser estimat es on tu vols que sigui, i normalment es a dintre del nostre cor, veritat que els nostres morts també els estimem i els recordem? L'amor d'uns pares no tenen limit i arriba on les preguntes dels nens ens porten... Com em veuries si em faltes això...? Jo fill meu et veuria com el fill que he estimat mes i mes en aquest mon i en els que puguin venir!!! Salut company!

Hola onatge!

Bon relat. Fa posar la pell de gallina, quan t'imagines a tu mateix contestant tot això a un nen de deu anys.

Fa dies que no e t trobo per la xarxa. Has rebut la proposta de roda poètic a a Personatge s itinerants? M'agradaria que hi participessis. Una abraçada.

...d'infants per a persones grans. Amb tota la càrrega psicològica i filosòfica que comporta l'afirmació anterior.
Molt bo! Salut i rebolica!

No es tracta de què som sinó d'on som, d'on resideix la nostra personalitat única i intransferible. ¿Som al cap? ¿Som al cor? ¿Seguim essent si del cos només ens queda el cap i el tronc? ¿Seguim essent nosaltres si, en un cas extrem, no podem moure'ns ni comunicar-nos de cap de les maneres? ¿Som mentre existim, mentre tenim vida? ¿O som mentre tenim consciència de la nostra existència? ¿O fins i tot, seguim essent després de morts mentre algú ens recorda o parla de nosaltres?

Ai! aquesta pressumpta pregunta infantil... Tan lògica, tan òbvia i, tanmateix, que obre tants interrogants en el camp filosòfic i que planteja tantíssims dubtes concrets a l'hora de valorar què és una vida humana i quan és lícit -o èticament acceptable- aplicar casos extrems, com per exemple l'eutanàsia.

Deliciós relat. Deliciós, de veritat.

Una abraçada,

Roger

La pregunta que reprodueixo parcialment al títol del comentari acaba amb una mena d'errada tipogràfica, crec, ja que la coma rera el guionet queda estranya. estranyament feliç, ja que reprodueix així l'emoticó curiós que vindria a resumir perfectament aquest saborossíssim conte. Una narració que descriu amb versemblança absoluta la inquisitiva mirada infantil quan esdevé filosòfica usant la seva inexorable lògica.
I que contrasta amb la pre-lògica visió de qui, al cap i a la fi, sap que els molins són molins i tenen aspes i no braços... Encara que... si els treus les aspes, els molins continuen sent molins?
Caldrà preguntar a la nena.
Petons,
franz