Només amics

Un relat de: dacar

El pitjor que li pot passar a una, si no li agraden les emocions fortes, és que l'home que té al davant tingui el do de la paraula. Però a l'Amèlia li agradaven les emocions fortes. L'Amèlia tenia un amic, el Ramon, que tenia aquest do. I li agradava quedar-hi: anaven al cine, de copes, a fer un cafè; s'explicaven les seves coses, perquè hi havia confiança. Però, tot i que eren només amics i sabien que dels dos petons de salutació no passarien, l'Amèlia havia d'admetre que hi quedava perquè, entre altres coses, el Ramon era capaç de despertar-li la més obscura de les curiositats. Si havien quedat per sopar, i els déus li eren propicis, ell podia tenir la nit "inspirada" i llavors era capaç de fer-li l'amor sense ni acostar-s'hi.

Precisament perquè hi havia confiança, l'Amèlia portava la conversa cap a les darreres "conquestes" del Ramon. Li agradava com s'explicava. Era especialment bo per les descripcions: li feia retrats tan acurats de paisatges femenins, textures i itineraris, que gairebé ella els podia veure, tocar i sentir. La mirava directa als ulls, amb una mirada tan expressiva que li semblava cosa de bruixes que un home fos capaç de carregar els seus ulls amb aquella munició. Aquella mirada, quan baixava cap al seu coll, la sentia igual d'incisiva, com si l'acariciés amb el tall d'una navalla. Es començava a sentir cremar la pell i s'encenia com la pòlvora pel fet de pensar què es podia estar imaginant. A mesura que ell s'anava explicant, no li costava imaginar-lo traçant camins de foc amb els dits pel seu cos.

"Quan sóc a dins i les miro, elles, a sota meu, semblen tan lluny… Sospiren, gemeguen -perquè el Ramon era un home tranquil i no hi havia res que l'horroritzés més que follar amb crits-, i amb els ulls tancats, les cares contretes, i les cames obertes, s'ofereixen a mi, però semblen molt lluny d'allà. ¿Què penseu llavors?", li demanava. A l'Amèlia li sorprenia que ell fos capaç de fer aquella reflexió en aquells moments. Però li contestava que només podia parlar per ella, "les altres dones no sé què poden pensar". "Doncs tu què penses, en aquell moment?", insistia, encuriosit. "No ho sé, però intentaré recordar-ho la propera vegada", li deia sorneguera, "per què t'intriga tant?". "Us hauríeu de veure la cara", li deixava anar, amb un fil de veu, admirat. Ella va estar a punt de dir-li que no tots els homes tenien aquest efecte, però no ho va fer. I per un moment va sentir enveja. Llavors, sorprenentment, com si ell li llegís el pensament, canviava d'actitut, "són bones estones que passo, però no m'omplen". I s'acabava el joc. I tornaven a ser els amics que només s'expliquen coses. Perquè hi havia confiança.

Comentaris

  • quantes vegades[Ofensiu]
    Noia de vidre | 17-08-2009 | Valoració: 10

    s'haurà sentit:
    "No, no amics i prou".

    Penso que el teu relat podria recollir molts fragments de vida de diverses persones que han sentit el mateix i d'això se'n diu barrejar vides, sentir i transmetre.

    una abraçada de vidre

  • Desde l' amistat a l'amor.[Ofensiu]
    Avet_blau | 01-08-2008 | Valoració: 10

    En l' escala entre amistat i amor,
    hi molts graons a pujar,
    i cal fer-ho,d'un en un, poc a poc.

    Com diu el proverbi xines : casat amb
    qui t' agradi conversar, la resta de coses aniran desapareixen ...
    La presència de la persona estimada,
    potser sembli que no omple prou,
    però l' absencia pot aniquilar.

    Avet

  • Quina gran frase![Ofensiu]
    Biel Martí | 22-11-2007

    "Només amics" és una de les grans frases que els homes (i suposo que les dones) hem hagut de sentir algunes vegades. El que planteja el teu relat, suposo, és: on està el limit? La noia sembla gaudir molt (massa) de l'amistat del noi, només cal veure la frase en que expliques que ell li fa l'amor sense tocar-la. El relat està ben escrit (com ens tens acostumats, ehem), sense estridències ni grans descripcions ni eternes introduccions. És àgil i, encara que potser es podria aprofundir una mica més, força complet.

  • Per la boca[Ofensiu]
    franz appa | 22-11-2007

    Per la boca ve l'emoció, i també es dilueix, en aquest relat. Una curiositat "obscura" que aboca a l'emoció realment forta ("era capaç de fer-li l'amor sense ni acostar-s'hi. ").
    Però encara no sembla prou, ell ho diu: "Quan sóc a dins i les miro, elles, a sota meu, semblen tan lluny…". Ell vol estar més a dins. I ella calla, o potser realment no té res a dir.
    Certament, cada dona és un paisatge -crec jo, modestament-, i a més un paisatge movedís i canviant, com un fals desert que en realitat conté un riu de lava, amalgama de multitud de materials.
    Per la boca arriben les descripcions, o millor dit, per l'orella de qui escolta: no hi ha cap bon relatarire sense un bon oient, sense un bon lector.
    T'agraeixo sincerament aquest relat, una mica d'strip-tease d'aquest material magmàtic que venia a dir jo...
    Una abraçada,

    franz

  • Una confiança...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 22-11-2007 | Valoració: 10

    ...que dóna gust, la confiança de l'home que no estima la dona amb la que parla o que l'estima massa fins al fet de no voler posseïr-la per no trencar l'encís de la seua relació, o això supose com a home que veu molt enlluernadora la imatge d'un home parlant amb una dona que estima de certes coses, has descrit un món molt abellible en el que el desig entra a formar part de tota la relació encara que no hi haja res.
    Bé, salutacions de Vicent.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de dacar

dacar

41 Relats

178 Comentaris

84272 Lectures

Valoració de l'autor: 8.91

Biografia:
Virgo, del setanta-dos.

c.boladeres@gmail.com, pel que considereu oportú.