Titelles

Un relat de: dacar

El Gerard és titellaire. També és pagès els caps de setmana. I cambrer durant la festa major del poble. I encarregat en una fàbrica de pintures, cada dia, de vuit a cinc.

Vaig coincidir amb ell unes setmanes a la fàbrica, perquè en vaig auditar els comptes. Un dia, esmorzant plegats a un bar del poble, aprop de la fàbrica, em va dir que fa de titellaire a la companyia dels seus germans. I em va convidar a veure com assajaven un nou espectacle.

He estat amb ell a l'hort: l'he vist doblegar l'esquena amb l'últim sol de la tarda, regant, entrecavant la terra, collint enciams i mostrant-me, orgullós, galledes de tomàquets acabats de collir.

A la festa major l'he vist darrera de la barra que munten cada any al costat de l'escola, on es fa el ball. A la tarda, omple les neveres amb ampolles de refresc, i a la nit, omple gots de cervesa i serveix "cubates" a vells amics i a noves generacions.

Però el Gerard és titellaire. Als assajos, segueix les instruccions del seu germà Santi, el director de la companyia, i treballa amb ell i la seva germana Mireia els diàlegs, moviments a escena, i munta i desmunta l'escenografia. Però és a les funcions, quan ja està vestit per actuar i espia com està el pati de butaques, i espera que s'obri el teló i s'encengui el primer focus, que es transforma i esdevé titellaire. Tiba els fils i mou un titella. I el fa parlar. I durant la funció camina, s'atura, balla, cau i plora. I els nens es creuen realment que el titella és viu; jo mateixa m'ho crec. És com si, en tibar els fils, l'ànima del Gerard s'escolés fins als peus i el posseís la del personatge de fusta i cartró darrera el qual va tota l'estona, fins al punt que no sé qui mou a l'altre.

No li cal concentrar-se perquè el que està fent ho fa com si de respirar es tractés. Recita el seu paper, salta i riu i s'enfada perquè el titella salti, rigui i s'enfadi. La gamma d'expressions de la seva cara em convenç que està veient tot allò que relata: l'horitzó al final de la sala, la pluja d'estels damunt seu, l'arbre que treu les arrels de la terra i se'n va caminant…

I el titella el deixa fer. Perquè els titelles reconeixen els titellaires. Poden passar temps i més temps tancats en un lloc fosc que, quan senten aquella tibantor dels fils, i que braços i cames es despleguen i es comencen a moure, senten que la vida els retorna. No els cal mirar per damunt del cap per saber qui tiba els fils, ja saben que el titellaire és allà. Serà per això que, quan s'ha acabat la funció, i mentre aplaudim i s'encenen els llums de la sala, a mi m'ha semblat veure la minúscula lluentor delatora d'uns fils transparents tensats damunt del meu canell i del colze, i no em cal mirar cap amunt.

Comentaris

  • Jo també sóc titellaire...[Ofensiu]
    Jaume VINAIXA SOLÁ | 16-01-2011

    ...des de fa un més a la xarxa i des dels 7 anys quan em van regalar el primer titella.
    No sé com anirà l´experiment, però en tenia moltes ganes i, a més a més, és una altra manera de fer literatura. Si ho vols comprobar clica a DESPERTAFERRO TITELLES i mira´t primer: Presentació DESPERTAFERRO i després: EL LLOP CONDEMNAT.
    M´ha agradat el teu conte i m´ha agradat la coincidència que, tot i estar escrit el 2009, l´hagi llegit tot just quan acabo de penjar les dues primeres entregues. El divendres vam començar a gravar la tercera. M´agradaria que t´ho miressis.
    Una abraçada
    Jaume

  • movent els fils[Ofensiu]
    franz appa | 05-09-2009

    Metàfora de les nostres vides, al·legoria de la fictícia llibertat d'albir que ens atribuïm -ingenus, al capdavall-, aquest conte teu explora novament els teixits i entreteixits de la realitat.
    És curiosa la manera que ens presentes els veritables protagonistes del relat (o, millor dit, els ocults protagonistes que mouen els fils visibles de l'argument). Ja l'enumeració de les molt diverses facetes laborals del personatge central -que certament ens fatiga l'ànima només de pensar-hi-, és curiosa, ja que tots començaríem per on acaba: en la seva tasca purament professional.
    Ens el mostres després en alguna d'aquestes tasques, infatigable ell, escampant una potència creadora envejable.
    I fas caure després la llum com un focus sobre l'escena a la sala fosca, perquè les seguretats i certeses del nostre món s'esquerdin amb el tall tan fi d'un cordill que tiba dels nostres pensaments. Que imaginàvem tan nostres i tan propis.
    Un bon narrador, i tu ho ets, maneja igualment les línies del seu relat. Sense que siguin visible els aparells i l'artifici.
    Petons,
    franz

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de dacar

dacar

41 Relats

178 Comentaris

84272 Lectures

Valoració de l'autor: 8.91

Biografia:
Virgo, del setanta-dos.

c.boladeres@gmail.com, pel que considereu oportú.