El piano

Un relat de: dacar

Hi ha arts que criden i no s'hi pot fer res. I hi ha instruments molt agraïts. Ella tocava el piano perquè sempre l'havia sentit tocar a casa. L'avi n'havia ensenyat a la seva mare, després a ella, i poc abans de morir encara va tocar alguna peça tranquil.la amb el seu fill Ivan a la falda. El nen tenia quatre anys i aquell home gran i afable li ensenyava amb una paciència infinita alguns acords senzills que sonaven perfectes a les seves mans, i desafinats i descompassats quan els feia l'Ivan. Però quan l'avi ja no hi va ser per seure a la seva falda i seguir les seves indicacions, l'Ivan hi seia tot sol, enfrontant-se a aquell teclat inert i mut. Al cap d'uns instants es podia sentir des del fons del passadís que els acords desafinats i descompassats ràpidament agafaven el ritme adequat i sonaven cada cop més i més bé. Quan ella s'hi acostava l'Ivan reia com si tingués a les mans la joguina més divertida del món.
Li agradava veure la cara de felicitat del nen quan tocava. Reia i gaudia tant que va pensar que aquella passió tan precoç podia ser el seu camí a a la vida: l'Ivan havia d'estudiar música, era evident que tenia qualitats. Però alguna cosa no anava bé quan, passant pel costat d'altres pianos, a la botiga, o a casa d'uns amics, el nen ni s'immutava.
-Que no el vols tocar?-, li preguntava ella. Però ell mirava el piano amb una indiferència impròpia de la seva edat, i decidia que allò no anava amb ell. En canvi, era arribar a casa i córrer a asseure's al teclat, i tornar a gaudir de la música que n'arrencava. Allò deixava la seva mare sempre desconcertada.
Un dia ensenyava a l'Ivan una nova cançó que acabava de composar. Li feia gràcia que el nen fos el primer a tocar-la. L'Ivan mirava les mans de la seva mare amb molta atenció i seguia les seves indicacions. Quan li va tocar a ell, l'havia après amb una facilitat insòlita. Va ser quan l'Ivan tocava una estrofa lenta que ella es va fixar en les tecles. I el que va veure li va glaçar la sang. Com que ja sabia quines tecles calia polsar abans no les toqués, va poder comprovar com, d'una manera gairebé imperceptible, les tecles s'enfonsaven abans que els ditets del nen les toquéssin, i atreien els seus dits com si els haguéssin imantat. I els feien córrer amunt i avall del teclat sorgint-ne la seva composició completa, afinada i impecable. I l'Ivan reia com si tingués a les mans la joguina més divertida del món. Perquè hi ha arts que criden i no s'hi pot fer res. I instruments molt agraïts.

Comentaris

  • I no s'hi pot fer res[Ofensiu]
    franz appa | 05-04-2010

    Circular conte que comença amb una sentència i acaba en la mateixa, per introduir i concloure un conte perfecte que, amb molts pocs elements, atrapa l'essència d'aquest art que protagonitza la sentència. Potser podria explicar, jo, el comentarista, que és admirable com l'escriptora, tu, ens la fa pair de bon principi com un breu text filosòfic, amb una certa caladura però en definitiva quasi trivial -l'intent enèsim de donar una simple explicació de la complicadíssima arquitectura de l'art, aquesta difícil matèria de tan difícil i elusiva definició-, per capgirar-la -la mateixa sentència- en el seu significat, tot i reproduir-la exactament en les mateixes paraules, pel sol efecte del conte que entre una lectura i l'altra hem reocrregut.
    També podríem analitzar el significat ocult que ara prenen les paraules, aquesta dimensió que els contes que juguen amb la màgia, quan resulten reeixits, a penes ofereixen en una mena de beslum, potser l'aparició quasi imperceptible d'una presència d'un ordre diferent en què la realitat s'obre a paratges desconeguts.
    Podríem fer tot això, però de vegades és millor deixar que soni l'instrument per si sol, deixar-lo que ens embriagui, ens condueixi i ens dipositi en les lluminoses zones ambigües de la felicitat, com ho van fer les joguines quan érem infants i -tal vegada- innocents.
    Una abraçada,
    franz

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de dacar

dacar

41 Relats

178 Comentaris

84272 Lectures

Valoració de l'autor: 8.91

Biografia:
Virgo, del setanta-dos.

c.boladeres@gmail.com, pel que considereu oportú.