SORT DE LA SORT

És jove. Vesteix pantalons texans i una brusa estampada amb trèvols de quatre fulles i ferradures de set forats. Va maquillada com una nina i els cabells rinxolats s’estarrufen al voltat del cap. Porta un collaret farcit de petits amulets. Es mira la gent de la plaça, buscant algú.

En un altre angle hi ha una senyora alta i molt prima, d’una edat imprecisa, però gran. Porta un vestit jaqueta negre de màniga tres quarts i al canell un rellotge massa gran. Duu un barret, també negre. Te la pell de color blanc malaltís i no va maquillada; els llavis, sí, de color morat, perfilats amb una fina línia negra. Els ulls semblen de peix estantís, una mica ensorrats i ombrejats amb un to blau fosc. Tot plegat li dona un aspecte cadavèric. També busca algú.

Totes dues s’han fixat en una dona gran que seu en un banc de la plaça. D’una bossa treu engrunes de pa i les tira als coloms, que li fan rotllana. La noia somriu, ja ha trobat el que buscava i s’hi dirigeix.

La senyora també s’ha fixat en la dona dels coloms i comença a caminar en línia recta cap a la víctima. Quan s’adona que la noia també hi va, fa un ganyota de disgust, ja la coneix. La noia camina amb aire despreocupat i el pas esvalotat: hi arribarà abans.

És al costat de la dona asseguda quan arriba la senyora de negre.

—Una altra vegada m’has passat davant. Sembla que ho facis expressament.
—No, expressament no. L’he vist poca cosa i l’he triada —li respon la noia—. M’agrada portar la sort als que en necessiten.
—Però ja saps que jo podria actuar igualment, encara que hi siguis tu. La teva sort no pot amb mi.
—Va, Mort, no sigui així. Deixi que tingui una alegria, si al capdavall se’ls emportarà a tots.

La Mort fa petar la llengua i es gira per mirar la gent la gent de la plaça.

—Ja te la pots quedar, Sort. Ja tornaré un altre dia. —I s’encamina cap a l’altre costat de la plaça, prou a poc a poc com per sentir que la Sort s’ofereix a la dona per acompanyar-la a comprar un número de la rifa.