Cercador
EL GLOBUS
Un relat de: Ravegal- Compartir:
La mare se n’ha anat al cel. Amb aquestes paraules el pare pretenia que en Magí entengués que ja no la veuria més. Així va començar el període més trist de la seva, llavors, curta vida. On, del cel? Va preguntar. El pare va mirar el cel. Hi havia uns quants núvols petits que el vent empenyia. Segurament en un d’aquests nuvolets que semblen de cotó fluix. No se li va ocórrer res més. Des de llavors, en Magí, quan es lleva, mira el cel per la finestra i diu bon dia a la mare. Els dies rasos i els rúfols l’entristeixen.
El pare també estava trist. Sovint s’encarava al retrat de la seva dona posat en un prestatge de la llibreria i quan s’adonava de la presència del nen, anava cap a ell i li feia magarrufes o el rebolcava simulant una lluita, però amb els ulls vermells i aiguosos.
Per acompanyar-lo i recollir-lo a l’escola, el pare havia buscat una noia. Això abans ho feia la mare i, de tornada cap a casa, s’aturaven al parc de gespa on en Magí jugava amb els companys d’escola mentre la mare enraonava amb altres mares. A vegades se la mirava i trobava que era la més bonica de totes. La noia el deixava a casa de la tieta. Jugava amb el gat, però quan aquest se’n cansava i desapareixia, ja no sabia què fer fins que el pare passava a buscar-lo. No li agradava el dinar de l’escola i trobava a faltar aquells menjars que la mare li feia perquè sabia que li agradaven. La bicicleta, el tren i la pilota rodaven amb la mateixa desesma que el seu ànim.
Alguns dies el pare arribava tard, més que quan hi havia la mare. De mica en mica va anar arribant més tard i més sovint, però se’l veia molt content; fins i tot podia somriure després de mirar-se aquella fotografia de la seva dona. Els diumenges solien fer alguna activitat tots dos, però un dia no van fer res especial. Aquesta tarda anirem al parc, li va dir. Gairebé no hi havia nens i en Magí jugava sol fent córrer el cotxe dirigit. El pare estava neguitós i mirava el rellotge molt sovint. Una senyora, maca i elegant, es va apropar. En veure-la, al pare se li va il•luminar la cara i es va avançar a rebre-la i li va fer un petó, curt, com els que feia al nen. Magí, et presento una amiga meva, es diu Marta. Vols que et faci un petó o t’estimes més que et doni la mà? Li va dir ella. El nen es va arronsar d’espatlles i ella es va ajupir per fer-li un petó a la galta.
Els dies de festa, sempre feien alguna cosa tots tres. En Magí la trobava encantadora i li agradava que fos amiga del pare perquè amb ell també es portava molt bé. El feia riure, li deia coses boniques, l’abraçava i després li feia pessigolles o li feia pessigolles i després l’abraçava. També sabia fer els seus dinars preferits. Les coses anaven bé: el pare tornava a estar content i en Magí esperava amb delit que arribés el cap de setmana. Estava bé amb la Marta, però totes les seves atencions, que li agradaven, eren diferents de les de la mare i la trobava a faltar.
Quan el pare li va dir que la Marta vindria a viure a casa, amb ells, un cop passada la Festa Major, va quedar parat. I si la mare torna, on es posarà? El pare va voler desenganyar-lo. Li encantava estar amb la Marta, però no volia que prengués el lloc de la mare, perquè mai no seria com la mare. Va estar trist uns quants dies, però la Marta va xuclar-li la tristesa, no tota. Li sabia greu per ella, perquè potser ja l’estimava una mica. Havia de fer alguna cosa perquè la mare tornés i el seu cap es va posar a treballar. En un full arrancat d’un bloc del pare, posant atenció a fer lletra de pal perquè la mare veiés que ja sabia escriure, traient una punta de llengua per entre els llavis i prement fort el llapis, va escriure una carta, la va plegar i la va guardar a l’estoig dels retoladors de colors.
El primer dia de la Festa Major van sortir tots tres a passejar. En Magí estava segur que anirien a les atraccions i allà trobaria el que necessitava, però mentre hi anaven mirava a banda i banda, no fos cas que passessin de llarg. Sí, hi era. El venedor de globus s’estava palplantat amb tot un raïm de globus que maldava per fugir-li de les mans. En veure’l va sentir com el cor li feia fer un bot. Pare, vull un globus. La resposta va ser que el comprarien de tornada cap a casa, però ell va insistir fins aconseguir-ho. Caminava fen estrebades al cordill del globus i aquest baixava i es tornava a enfilar fins tibar el cordill. Era fantàstic; ben bé el que volia. Es van aturar a parlar amb una parella, l’home era company de feina del pare. En Magí es va posar d’esquena al grup, es va treure la carta de la butxaca i la va tornar a llegir: MARA TASTIMO TORNA ABIAT OLA MARTA ESCADARA AL TEU LLOC. La va tornar a plegar i, fent contorsions perquè el globus no s’escapés, la va lligar al cordill i quan va estar va obrir la mà. Mirava embadalit com el globus s’enlairava fent giragonses amb la carta lligada a la cua. Oh! Se t’ha escapat, pobre... Era la veu de la Marta, però ell continuava mirant com el globus s’anava fent petit sense adonar-se que la Marta l’abraçava ni quan el va deixar anar. Se sentia esvalotat per dins pensant en el moment que la mare llegiria la carta. La Marta va tornar amb un globus bufat lligat a una vareta de plàstic. Té, agafa aquest. Aquest no se t’escaparà. El cos de la Marta li privava de seguir l’ascens de la carta i amb el globus bufat a la mà, en Magí va fer una passa al costat.
El pare també estava trist. Sovint s’encarava al retrat de la seva dona posat en un prestatge de la llibreria i quan s’adonava de la presència del nen, anava cap a ell i li feia magarrufes o el rebolcava simulant una lluita, però amb els ulls vermells i aiguosos.
Per acompanyar-lo i recollir-lo a l’escola, el pare havia buscat una noia. Això abans ho feia la mare i, de tornada cap a casa, s’aturaven al parc de gespa on en Magí jugava amb els companys d’escola mentre la mare enraonava amb altres mares. A vegades se la mirava i trobava que era la més bonica de totes. La noia el deixava a casa de la tieta. Jugava amb el gat, però quan aquest se’n cansava i desapareixia, ja no sabia què fer fins que el pare passava a buscar-lo. No li agradava el dinar de l’escola i trobava a faltar aquells menjars que la mare li feia perquè sabia que li agradaven. La bicicleta, el tren i la pilota rodaven amb la mateixa desesma que el seu ànim.
Alguns dies el pare arribava tard, més que quan hi havia la mare. De mica en mica va anar arribant més tard i més sovint, però se’l veia molt content; fins i tot podia somriure després de mirar-se aquella fotografia de la seva dona. Els diumenges solien fer alguna activitat tots dos, però un dia no van fer res especial. Aquesta tarda anirem al parc, li va dir. Gairebé no hi havia nens i en Magí jugava sol fent córrer el cotxe dirigit. El pare estava neguitós i mirava el rellotge molt sovint. Una senyora, maca i elegant, es va apropar. En veure-la, al pare se li va il•luminar la cara i es va avançar a rebre-la i li va fer un petó, curt, com els que feia al nen. Magí, et presento una amiga meva, es diu Marta. Vols que et faci un petó o t’estimes més que et doni la mà? Li va dir ella. El nen es va arronsar d’espatlles i ella es va ajupir per fer-li un petó a la galta.
Els dies de festa, sempre feien alguna cosa tots tres. En Magí la trobava encantadora i li agradava que fos amiga del pare perquè amb ell també es portava molt bé. El feia riure, li deia coses boniques, l’abraçava i després li feia pessigolles o li feia pessigolles i després l’abraçava. També sabia fer els seus dinars preferits. Les coses anaven bé: el pare tornava a estar content i en Magí esperava amb delit que arribés el cap de setmana. Estava bé amb la Marta, però totes les seves atencions, que li agradaven, eren diferents de les de la mare i la trobava a faltar.
Quan el pare li va dir que la Marta vindria a viure a casa, amb ells, un cop passada la Festa Major, va quedar parat. I si la mare torna, on es posarà? El pare va voler desenganyar-lo. Li encantava estar amb la Marta, però no volia que prengués el lloc de la mare, perquè mai no seria com la mare. Va estar trist uns quants dies, però la Marta va xuclar-li la tristesa, no tota. Li sabia greu per ella, perquè potser ja l’estimava una mica. Havia de fer alguna cosa perquè la mare tornés i el seu cap es va posar a treballar. En un full arrancat d’un bloc del pare, posant atenció a fer lletra de pal perquè la mare veiés que ja sabia escriure, traient una punta de llengua per entre els llavis i prement fort el llapis, va escriure una carta, la va plegar i la va guardar a l’estoig dels retoladors de colors.
El primer dia de la Festa Major van sortir tots tres a passejar. En Magí estava segur que anirien a les atraccions i allà trobaria el que necessitava, però mentre hi anaven mirava a banda i banda, no fos cas que passessin de llarg. Sí, hi era. El venedor de globus s’estava palplantat amb tot un raïm de globus que maldava per fugir-li de les mans. En veure’l va sentir com el cor li feia fer un bot. Pare, vull un globus. La resposta va ser que el comprarien de tornada cap a casa, però ell va insistir fins aconseguir-ho. Caminava fen estrebades al cordill del globus i aquest baixava i es tornava a enfilar fins tibar el cordill. Era fantàstic; ben bé el que volia. Es van aturar a parlar amb una parella, l’home era company de feina del pare. En Magí es va posar d’esquena al grup, es va treure la carta de la butxaca i la va tornar a llegir: MARA TASTIMO TORNA ABIAT OLA MARTA ESCADARA AL TEU LLOC. La va tornar a plegar i, fent contorsions perquè el globus no s’escapés, la va lligar al cordill i quan va estar va obrir la mà. Mirava embadalit com el globus s’enlairava fent giragonses amb la carta lligada a la cua. Oh! Se t’ha escapat, pobre... Era la veu de la Marta, però ell continuava mirant com el globus s’anava fent petit sense adonar-se que la Marta l’abraçava ni quan el va deixar anar. Se sentia esvalotat per dins pensant en el moment que la mare llegiria la carta. La Marta va tornar amb un globus bufat lligat a una vareta de plàstic. Té, agafa aquest. Aquest no se t’escaparà. El cos de la Marta li privava de seguir l’ascens de la carta i amb el globus bufat a la mà, en Magí va fer una passa al costat.