ANIVERSARI

A ca l’Escabellat, la festa la festa s’està rematant. Els tovallons jeuen sobre la taula, les estovalles mostren els rodals que ampolles i gots hi ha dibuixat i uns tovallons de paper han xopat l’escuma vessada en destapar el cava. Els cafès, les copes i els xarrupets de licor han contribuït a la desinhibició de llengües i sentiments. Enganxades a les parets han quedat les veus, que ho han sentit tot, però no en diran mai res.
L’Escabellat seu sol al cap de taula. La dona se n’ha anat al llit pressentint l’aparició d’un brot de migranya. El fill seu al sofà i el gendre en una butaca. No es diuen res, tots dos s’ignoren concentrant-se en la pantalla del mòbil. El gendre és un culer fanàtic i el fill, a qui no li agrada el futbol, es fa passar per periquito per agullonar-lo. Estan emmurriats i no es diran res fins d’aquí una estona, per dir-se adéu. La filla petita, que se les dona d’intel•lectual, se n’ha anat al cine; així que ha començat la sobretaula ha dit sense embuts que la pel•lícula més dolenta era millor que aquella xerrameca. Els nets no han vingut: per un, el partit d’hoquei era més important que l’aniversari de l’avi, l’altre és de cap de setmana amb l’esplai. A la cuina, la filla gran i la cunyada renten plats i critiquen la que ha marxat: «que no té modos ni vergonya», «que fa l’enfada per no ajudar...», però qualsevol combinació de les tres hauria servit per criticar la que l’absent.
L’Escabellat es passa una mà per la calba mentre amb l’altra juga fent rodar uns números de cera amb el ble socarrimat: un vuit i un dos. Els torna a moure: un dos i un vuit, i se li escapa una ganyota en forma somriure. Li ve al pensament l’apagada dels llums, l’aparició del pastís amb les espelmes enceses, les cançons: “Que siguis molt feliç...” No, no, aquesta no, ha dit algú, “Anys i anys, per molts anys...” i després les batusses. «Que il•lús que sóc» pensa mentre capeja «i jo que els he fet brindar dient “Que amb salut i alegria hi puguem tornar un altre dia».