DEXTROMATALASA

Juste Cerveaucourt, bioquímic, aspira obtenir el Premi Nobel. És molt supersticiós, el terroritza un paraigua obert dins de casa, les tisores obertes, un gat negre... però sobretot, el número tretze, fins al punt que camina sempre per la vorera dels números parells per no passar per davant número acabat en tretze.
Ha sintetitzat un enzim —dextromatalasa— que inhibeix l’adenosina i manté despert les 24 hores, tots els dies, com un supermercat. Pensa que les hores de dormir es poden aprofitar i dedicar-les al lleure, tot i que tem que algú ho aprofiti per fer treballar més hores.
El va provar en ratolins, esquirols, gossos, monos, ases... No dormien i estaven sans. Però hi havia un problema: tots es van tornar guenyos. Va creure inadmissible que es pogués tenir el dubte de saber si qui t’està parlant t’està mirant a tu o mira una altra cosa. Va donar la culpa a la cadena de tretze àtoms de carboni de la molècula i se’n va sortir afegint-ne un més.
El primer pas és la presentació en un acte solemne al Congrés Internacional d’Investigacions Científiques. Arriba al Palau de Congressos i saluda el president, la junta i altres col•legues, entre ells el que ha quedat ressagat en una investigació semblant. En una xerrada distesa, de bones paraules i copets a l’esquena, li diuen que la presentació es farà a la sala tretze. Empal•lideix de cop. Demana de canviar de sala, però no potser, l’edifici està en obres i les altres sales estan ocupades.. No sap quina mena de fracàs li espera, però el pressent. El cap li roda, el cor se li accelera i cau sense sentits.
Després de deu dies a l’hospital i tres setmanes de repòs, ha tornat al laboratori. Al mig de la sala, els col•laboradors polemitzen en veu baixa sobre si el número tretze porta mala sort o és el creure-ho, que en porta. A través de la porta entreoberta del despatx se’l veu assegut amb els colzes sobre la taula, agafant-se la cara amb les mans i amb ulls fixes a la portada del diari que anuncia l’èxit del competidor.