EL PONT

Va ser el vint-i-nou de febrer de 1980. Sense ser capaç d’assimilar el que passava, amb l’espatlla repenjada al marc del balcó, els braços plegats sobre el pit i la mirada perduda, ni tan sols era capaç de reconèixer els sentiments que m’amaraven.

A fora, el cel s’estenia com un tendal dens que agrisava els colors. Una pluja fina i ensopida ho havia anat xopant tot, però ja no plovia. El terra moll reflectia la llum dels fars dels cotxes. En un angle del balcó, un test de terrissa s’havia begut amb golosia l’aigua de la pluja i a l’altre angle, un àloe arrelat en un test de plàstic negre lluïa unes gotes que no es decidien a lliscar. Tres degotalls de la llosana del balcó de sobre repicaven cadenciosos sobre la barana, com tres notes tristes d’una composició minimalista.

Si m’hagués girat, hauria vist a través de la porta entreoberta del dormitori com anava omplint la maleta amb la roba. Però no ho mirava. Mirar era com gratar una ferida i feia mal. El soroll de la porta de l’armari en tancar-se i una onada de llum que entrava al menjador i després s’apagava, em va indicar que el procés s’havia acabat. La historia ja estava escrita, del tot, ja només faltava l’epíleg.

Va passar de llarg pel meu costat com una ombra. Un soroll imprecís em va fer saber que havia deixat la maleta a terra, al costat de la porta. Vaig sentir com s’acostaven unes passes a poc a poc, tímides, indecises, tristes. Em vaig girar lentament. Les mirades es van trobar després de bregar per travessar el vel que les emboirava. Em va abraçar i va repenjar el cap sobre el meu pit. Després em va fer un petó, llarg, càlid, humit, com els d’abans. Era la cendra tèbia d’un foc apagat. L’última vinyeta de l’auca.

Vaig tornar a repenjar-me a la vora del balcó mirant com agafava la motxilla, se n’anava cap a la porta i prenia maleta. Em semblava impossible que el que estava passant fos real. La porta va fer aquell grinyol amb el que les frontisses demanaven atenció. El xerric em va esquinçar l’ànima. Esperava sentir que l’ascensor tornava a pujar, però el que vaig sentir va ser el cop de la porta del carrer retrunyint per l’ull de l’escala. La vaig veure aparèixer per sota la llosana del balcó i traspassar el carrer. No es va girar, no va fer adéu amb la mà. En arribar a la cantonada va desaparèixer.
La Glòria ja feia temps que m’havia dit que la nostra relació s’havia desinflat i que el que sentia per mi no era suficient per mantenir el lligam, que aquella etapa s’havia acabat, se li havia acabat, i que un dia se n’aniria. Jo, com un malalt amb mal pronòstic, m’aferrava a l’esperança i maldava per redreçar el destret. Potser ho empitjorava. Fins que el dia va arribar.

Amb l’esquena a la paret vaig anar flexionant els genolls a poc a poc. Em semblava que el món se m’empassava. Vaig seure a terra abraçant-me les cames i reposant el cap sobre els genolls. Em sembla que vaig plorar molt.

No sé quanta estona hi vaig estar. De sobte em va agafar un rampell i com un esperitat vaig sortir al carrer. Fosquejava i l’aire era fred i humit. Quasi no hi havia ningú i passaven pocs cotxes. La lluna, rodona com una taronja, havia començat a fer la volta com per assegurar-se que la pluja no havia malmès el paisatge, tan sols un núvol esprimatxat li posava un vel al davant dels ulls, però era com un joc i de seguida se’n va anar.

Caminava a poc a poc, gairebé arrossegant els peus. Al cap només hi tenia records de la Glòria. Quan vaig tombar la cantonada que em deixà a la carretera, l’aire fresc del riu m’envoltà. Un centenar de metres amb cases a banda i banda em separaven del començament del pont. Els fanals encesos semblaven fogueres enlairades amb un teló negre de fons. Em vaig aturar encarat al pont. Com quan hi ha una apagada i tot s’atura i queda a les fosques, així vaig quedar jo i el món que m’envoltava. Quan em va tornar la llum, estava assegut a la cornisa del pont, amb les cames penjant, i el riu sota els meus peus lliscant com una anguila mansa. La claror de la lluna llambrejant sobre l’aigua tenia un efecte hipnòtic. Si la Glòria era tota la meva vida, sense ella, per què havia de viure. Una decisió, un instant, un impuls i tot s’hauria acabat.

Em va semblar que alguna cosa es movia darrere meu. Vaig aturar els pensaments tement que el seu soroll em delatés, però no vaig poder contenir un estossec. Qui hi ha aquí, va dir la veu que venia d’un rostre que s’abocava sobre meu. No vaig contestar. No estarà pensant en fer un disbarat, va preguntar. No n’has de fotre res, vaig respondre. O sí, va dir, em sembla que vull fer el mateix que tu i m’has pres el lloc. Es va enfilar a la barana i va començar a baixar. No t’acostis, que salto, vaig dir cridant. Tot venint cap a mi, agafant-se a la barana va dir: ja tindràs la feina feta, no és el que vols? Era una noia, o dona, era l’únic que podia distingir des d’allà, a aquell costat de la barana les balustres no deixaven passar la claror dels fanals. No t’acostis, vaig avisar. Es va asseure a prop, també amb les cames penjant. Fumes, em va preguntar, me’n dones un? Li’n vaig donar un. I l’encenedor. Amb aquesta enraonia es va acostar a un pam sense que jo me n’adonés. L’encenedor va caure i la lluna es va encarregar d’il•luminar els cercles dibuixats a l’aigua fins que van desaparèixer. Mira, també dibuixarem rodones, nosaltres, i em va donar un cop a l’espatlla que em va fer decantar. No fotis, vaig exclamar i ella es va posar a riure. Que poc decidit et veig. De sobte va dir: jo a tu et conec, tu ets en Pere Serra. Tu anaves a escola amb el meu germà, a la classe de Don Valentín. Soc la Regina Aguiló, la germana d’en Pasqual. Això ens va portar a un intercanvi de preguntes i records. Allà asseguts vam anar desfilant una conversa fins que de cop em va dir, sense embuts: Explica’m per què et vols tirar. Li vaig explicar que la Glòria se n’havia anat, que m’havia deixat. No vaig dir res més, però vaig afegir: i tu, per què et vols tirar?. Es va posar a riure. Jo no em vull tirar. Jo anava a córrer. Estava fent estiraments a la barana quan t’he sentit i mira, ja veus, estem xerrant. Es va fixar en el meu calçat: Quines bambes més xules que portes, són de córrer. Tu corres? Alguna vegada, però es pot dir que no. Va, anem a córrer una mica, que estem agafant fred i mentre correm m’ho expliques bé. Quan un fet és massa insòlit, no t’atreveixes a resistir-t’hi. Posant les dues mans sobre la barana, d’un bot s’hi va encavalcar i em va allargar les mans per ajudar-me a pujar. Em va passar pel cap que se’m volia lligar i en aquell moment va dir: Ah! I no et pensis que t’estic tirant la canya, només et vull donar una empenta, però fora del pont, eh. I va tornar a riure.

Desafiant l’aire fred, em vaig trobar fent estiraments i saltirons arran de la barana. Vam recórrer el pont travessant el riu. La nostra trajectòria lineal contrastava amb el vol erràtic dels ratpenats que solcaven l’espai il•luminat per la llum ataronjada dels fanals. Quan començàvem a resseguir el riu, cara amunt, tornà a demanar: va, ara explica’m què ha passat amb la Glòria. Tan gros és que et volies matar? Corríem a un pas prou lent com per poder parlar, tot i que jo esbufegava. Li vaig explicar la meva vida amb la Glòria, la il•lusió del començament, el plaer de viure junts, l’encaterinament que em cegava i no em deixava veure el que sense paraules m’estava demanant. Ho explicava assaborint les paraules com si la concentració en el relat pogués canviar-ne el final: que ja m’havia dit que se n’aniria i que aquell vespre se n’havia anat. Ho vaig rematar dient que sense ella no em veia capaç de tirar endavant, que la Glòria ho era tot per a mi, però que allò del pont havia sigut un impuls. Vam córrer una estona sense dir res, potser esperava que jo continués donant més detalls. Ja tornàvem a traspassar el riu, ara pel pont de més amunt, quan em va dir: és normal que tinguis aquest desconsol, però aquest sentiment s’anirà afeblint. Mira, el que t’està passant a tu és el mateix que li passa a un nen quan se li fa malbé una joguina. Quan se li trenca plora molt, perquè se li ha desmanegat, els dies següents, més o menys, plora perquè no la té i la troba a faltar. Com que no pot estar plorant sempre i avorrint-se, arriba el moment que troba la manera de distreure’s. Això, per no dir-te que l’amor és egoista: ets capaç de fer el que sigui per veure feliç a la persona que estimes, però en el fons la seva felicitat és la teva satisfacció. Jo també sé de què va. Rumia-ho. Ara anàvem riu avall, amb l’aire a favor. Em va consolar, però no van ser les seves paraules sinó la seva companyia. Quan vam tornar al punt de partida va dir: estàs fort, hem corregut una mica més de quatre quilòmetres, ho tinc calculat. Tens gana? va afegir. Jo estava cansat, però em vaig adonar que sí, que tenia gana. Encara vam trobar un lloc per poder menjar una pizza. Ella em va explicar que sortia a córrer quasi cada dia, que havia corregut quatre maratons i es preparava per la cinquena. Em va animar a córrer. Des d’aquell dia vam sortir a córrer tres cops per setmana. Això sí, va tornar a dir que no m’estava tirant la canya.

Pels volts de Sant Josep vam córrer plegats una marató. Pobre, es devia avorrir anant al meu pas. A l’encarar la recta final em va agafar la mà i la vam recórrer així fins que un moment abans d’arribar a la meta es va deixar anar perquè entrés jo primer.

Tot això li ho vaig explicar a la Glòria un dia que ens vam trobar. Va estar contenta de veure’m i em va felicitar per la meva proesa. La Regina ara és als Estats Units, a Boston, fent un master d’arquitectura i aprofitarà per córrer la marató d’allà. I jo... jo sempre he cregut que els àngels no existeixen.