GUST DE MAR

Als volts del migdia el sol cau a plom i ho afeixuga tot. La sorra crema. Amb caminar fatigós deixen un rastre de petjades en diagonal des del final de la passera de fusta en direcció a on estan amuntegades les gandules de lloguer. L’home porta un banyador que li va estret, ulleres de sol i un barret de palla del que en surten uns flocs de cabells blancs i rinxolats. De còrpora rabassuda, té el perfil en forma de P, la panxa li rebot per sobre del banyador per la constància en afartar-se i a dur els pantalons de la talla de quan va fer la mili. A un costat, sota l’aixella, porta l’ombrel•la i a la mà una nevera de plàstic blau. Amb l’altra mà porta dues cadires plegables d’estructura tubular i teixit de polièster. Dues passes més enrere, la seva dona, també refeta, porta un banyador negre de cos sencer. D’una espatlla porta penjada una bossa de la que en surt l’extrem d’una revista cargolada i a l’altra mà un cistell de vímet. Va parlant. És evident que rondina ja que l’home no afluixa el pas ni es gira i tot caminant va fent ganyotes. Tots dos passen de la seixantena.

L’home s’atura quan arriba on ja hi ha la gent aposentada i mira a banda i banda buscant un espai on instal•lar-se. No té temps de repetir el moviment, que la dona ja li indica on és vol posar. S’encongeix d’espatlles i la segueix fins on ella ha decidit. Descarreguen tot el que porten i comencen a muntar la parada. «Primer les cadires». Quan les té posades, ella les fa córrer un pam cap a un costat. Ell no diu res, ja hi està acostumat, però fa petar la llengua. «Va, planta el para-sol, que la nevera s’escalfa». Ell comença a enfonsar la punta... «Aquí no, no veus que el sol corre cap allà i de seguida ens tocarà». «De totes maneres haurem de fer córrer les cadires, tard o d’hora.» diu ell. «Escolta noi, les coses s’han de fer bé. Fes el favor».

Quan ho han situat tot, ella deixa el cistell entre les cadires i la bossa sobre una d’elles. Agafa un tub de protecció solar i comença a untar-se tot el cos. Ell s’espatarra en una de les cadires, furga dins la bossa que té a la cadira del costat, en treu "El mundo deportivo" i passa pàgines fins que troba el comentari que l’interessa. «Posa’m crema a l’esquena» diu ella «Més amunt, més amunt. Aquí.» Ell va fent ganyotes cada vegada que ella obre la boca. Quan ho dona per bo, ell torna a seure i en anar per agafar altra vegada "El mundo" es mira les mans llardoses i se les frega a les cuixes fins que les durícies rasquen. Ella surt de sota l’ombrel•la estén la tovallola a terra i s’estira panxa a terra. «Per això tanta precisió per plantar el para-sol?» pensa ell, però no ho diu. «Les batalles que no es poden guanyar val més no començar-les».

La lluminositat de l’aire fa que llegeixi amb els ulls mig clucs. De mica en mica les parpelles se li van fent pesades i no aconsegueix tenir-les obertes. Les línies es tornen sinuoses i dansen suaument. A cada capcinada intenta seguir el fil de la crònica que està llegint. ...si aquella pilota hagués entrat... Plaf! La pilota d’uns nens que juguen amb pales allà a prop sí que ha anat espetegar enmig de la foto de la porteria. S’aixeca d’una revolada i abans de tornar-los la pilota els fa gestos ostentosos indicant que si la pilota hagués tocat la dona serien morts, l’assenyala i fa el gest de degollament passant-se pel coll el cantell de la mà, i després els diu que se’n vagin a jugar més enllà.
—Què passa —sent al seu darrere. Ella s’ha aixecat.
—Res, dona. Els estava dient que no juguin tan a prop —diu amb el cor encongit per si ella ha vist els gestos que l’al•ludien—. Que et podien fer mal amb la pilota.
—Vaig a remullar-me. Vigila la parada, sobretot la bossa. Quan torni hi podràs anar tu, si vols.
—No, no. Ja saps a mi la platja no em diu res. —Quan acaba la frase ella ja és tres passes enllà.
—Tu vés amb compte —li crida ell— que em sembla que el mar està una mica esvalotat i ja no ets una nena.

Es torna a asseure amb la paraula nena enganxada al pom del calaix de la memòria. La coneix des que eren nens. La nena amb dues trenes nuades amb un llaç, sempre de color rosa, i una bata blau cel amb ratlles blanques. A través de la tela metàl•lica que separava els patis dels nens i les nenes li donava paperets amb frases amoroses per a una amiga. Ella es prenia com un joc el portar els missatges d’ell, però l’amiga en va voler saber-ne mai res. Quan s’hi va conformar, es van acabar els paperets i no es van trobar més.

Assegut a l’ombra del para-sol, acluca els ulls per localitzar-la. La veu perquè allà al davant només n’hi ha un, de banyador negre. Mentre la mira passa per davant una noia que a ell li sembla una model. En realitat totes les jovenetes li semblen models. Tanca els ulls i la model es converteix en la seva dona als vint anys. Somieja.
Els records el fan córrer desenes d’anys enrere. Era maca, per a ell, molt maca. Va ser en aquell ball de dematí de la Festa Major. N’hi va haver prou amb demanar-li un ball per ballar-los tots. Es va encendre la foguera: aquella ànsia per estar junts tot el temps possible, el pensament segrestat, tot eren qualitats, res de defectes. Sense ella el temps s’arrossegava mandrós. Què se’n va fer de llarga, la mili a Saragossa!
Anaven a la platja, tot i que a ell no li agradava, però qui li diu que no a una preciositat com era? Jugaven entre onades i, lluny de coneguts, els cossos es trenaven amb refrecs en aquells temps mal vistos. El somriure als ulls, els cors esvalotats i els llavis àvids d’altres llavis. A vegades ella se n’anava sola a l’aigua, com avui, i ell es quedava sol a la sorra mirant com el mar s’embellia amb ella jugant amb l’escuma. Quan tornava, s’estirava al seu costat, els cossos ben junts. De tant en tant, amb les mans juganeres li recorria la pell, encara poc coneguda, i els llavis es feien petons amb gust de sal, mentre el sol li eixugava la pell de sirena. El món desapareixia i el temps s’aturava.

Quan temps ha passat. La noia maca ja no ho és, ni noia ni tan maca. Les qualitats s’han agrisat i els defectes han tret el nas. Ja era així, i no ho va saber veure, o s’hi ha tornat? És ell que ha canviat i ara ella no l’estima i només l’aguanta? I ell, se l’estima encara? El diari li llisca de les mans i el torna a la realitat. Aixeca el cap i la busca. De primer no la veu, ara es banya més gent. Mira més enllà, a dreta i esquerra. «On dimonis s’ha fotut?». Llavors la veu. Surt de sota l’aigua. Ha anat una mica endins, amb aigua fins la cintura. Una onada la tomba i per uns moments no la veu. «És salada l’aigua...» pensa amb somriure foteta als llavis. Quan veu que es redreça, una altra onada la torna a tombar i l’amaga. El somriure d’en Pasqual s’esborra. La veu que torna a sortir i camina cap a la vora, però les onades venen una al darrere l’altra, la fan trontollar i cau. A prop hi ha força gent, però sembla que ningú s’adoni del que li està passant. S’aixeca de la cadira tan de pressa com pot i corre, amb la panxa rebotant-li a cada camada.

Entra corrents a l’aigua sense adonar-se que està molt freda i l’ajuda a aixecar-se. Li passa un braç per darrere la cintura i amb l’altre l’agafa pel canell. Amb passes curtes surten de l’aigua. Regalimant i espolsant sorra, avancen fins les cadires per entre tovalloles i cossos estirats. En arribar sota el para-sol la ella fa una ullada a les cadires.
—La bossa! On és? Ja m’han pres la bossa! Només se t’acut a tu, deixar la bossa sola? —Enfurismada, amb les mans al cap no para de moure’s sense saber què ha de fer.
—Tingui senyora —diu una veu al seu darrere—. He vist que el seu marit corria a ajudar-la i he pensat en guardar-la. Mai no se sap què pot passar amb tanta gent.
Ella dona les gràcies al senyor que ha estat previsor i tot seguit fa una mirada de retret al seu home, que s’arronsa d’espatlles, però no li diu que ella és més important que la bossa.

D’esquena al senyor, ella obre discretament la bossa i fa un cop d’ull desconfiat a dins. Després de penjar-la del braç de la cadira, estén bé la tovallola i amb la lleugeresa justa que li permet el cos s’hi comença a estirar. Ell li dona les mans per alleujar la transició. Potser involuntàriament, ella mou els llavis en un esbós de somriure que dura com la visió d’un estel fugaç. Se la mira estirada bocaterrosa i una onada de tendresa li embolcalla el cos. S’agenolla i amb moviments feixucs s’estira al seu costat, mig sobre la vora de la tovallola, mig a sobre la sorra. Una mica de costat, amb el cap repenjat sobre la mà, se la mira i li passa l’altre braç per sobre la cintura. Ella gira la cara i se’l mira amb una expressió sorpresa i complaença. Ell abaixa el cap i el braç li queda en una postura incòmoda, però li és igual. La cara li ha quedat arran de la d’ella. Estira el coll i la besa. Ella se’l mira «Caram, noi, caram!» i li torna la besada. Es besen.

Encara fa olor de mar i torna a sentir gust de sal.