Sola al bosc

Uau! realment, deu ser fantàstic! Jo l'he observada impressionada molts cops, però diria que mai he arribat a despullar-me davant seu... si que ho he fet en sentiments, en pensaments... he arribat a quedar nua de sentits davant seu... Però deu ser una experiéncia màgica...

A vegades és necessari sortir a fer un tomb sol@. Escoltar bé el què t'envolta, palpar cada racó, mirar la immensitat de la nit i observar la claror de la foscor...
Són moments d'aquells en que la melancolia resorgeix... (almenys en mi...).

[ Aps! ja sé qui és RR! N'he rebut algun comentari seu també en el meu espai i n'he llegit alguns dels seus relats! (tot i que no fa massa que l'he descobert d'entre aquestes pàgines...!). M'alegra que tingueu tan bona relació i amistat! ]

Bé noia, ens veiem per aquí! (Merci per la visita al meu espai! i per la molèstia de respondre'm el dubte sobre el significat d'RR! )

Que vagi molt bé!
Gemm@

Ostres noia que bonic es.
Jo es que tots el que tenen a veure amb la natura els trobo preciosos.
Per se el primer poeme te es ensortit força be.
Una abraçada.

M'ha encantat sobretot la última estrofa!
- Jec a terra, la contemplo,
representa la natura.
M'acaricio, com si estés
amb el més còsmic amant.
I què millor a la vida
que fer l'amor amb la Lluna?-
Wuè hi ha millor a la vida??
Molts petons maca!! et seguiré llegint!!!

laura^^

... està molt bé! El primer poema qu vaig fer jo era més cursi... mare meva! No m'agrada gens! I pensar que creia que era el millor que havia fet...

I el que dius de que hi ha paraules que sonen malament... no t'ho creguis, sona tot bastant bé, i les paraules forçades no es noten. A més, modificar una poesia per a que rimi un cop ja està feta és una feina molt difícil... de fet a mi no m'agrada gaire modificar res del que escric un cop ja l'he acabat... trobo que no mostra els sentiments del moment en que escric, sinò del moment en que el moifico, i no m'agrada...

Bon treball!

No t'aturis

Juseph

Si.. realment molt maco.. per ser el primer poema esta de 11!
:P
Bé, molt bonic, fer l'amor amb la lluna, és una bona frase!
Moltissims petons "germaneta"!
i una abraçada!

M'ha encantat el teu poema i jo he viscut moltes de les sensacions que hi descrius. Les imatges son precioses. I el ritme l'he trobat acompassat i suau com les diverses emocions que es van desprenent del mateix.
Felicitats per escriure poemes tan sensibles.
Una aferrada pel coll, mentre estic a l'estudi, davant el Puig Major que ara mateix no es veu en absolut degut als niguls que el cobreixen.
Josep

Personalment crec que la rima no té cap importància, al contrari. Quan em surten, les intento desfer. Per mi la poesia és llibertat. El ritme sí que és important, però no crec que s'hagi de buscar intencionadament.
Carme, per ser la primera poesia està molt bé. Destacaria des de "La Lluna ja m'il·lumina..." fins al final. Em quedo amb l'última estrofa. Guau! Genial!
Un petó de lluna.
Cançó.

molt bé per ser la primera poesia, ... i de caràcter eròtic, mmm ... Interessant, ... me la llegiré amb tranquil·litat aquest cap de setmana, ...

Per cert, he vist la teva entrada al fòrum, ... jo et recomano Memorias de un médico: José Bálsamo, d'Alexandre Dumas.

OhCapità.

La naturalesa i l'erotisme per a mi també van molt lligats.
Tens una bonica manera d'expressar justament el que volies: explicar una cosa passada i alhora donar el missatge de que va ser molt especial per a tu. Gràcies per compartir-ho!

Per ser el teu primer poema està molt bé. Personalment no m'agraden massa les rimes, perquè a vegades ens fan pensar massa en la forma i per a mi el que és important és el contingut.
El ritme, en canvi, facilita la lectura i per tant la comprensió; i has trobat un bon ritme.

Segurament quan et vagis acostumant a ecsriure poesia t'aniràs deslliurant de la narrativa: en aquest poema, per exemple, expliques els fets cronològicament. O potser aquest esdevingui el teu estil, qui sap!
En tot cas, felicitats i no deixis d'escriure poesia que tens fusta.

Una abraçada,

m

Hi ha carícies de mans que no es poden veure, petons de llavis invisibles que només es poden sentir quan s'abandona el cap a la contemplació del poder de la bellesa.
Unes imatges molt boniques i sensuals, sempre he pensat que el bosc és una font d'inspiració màgica per sentir bategar el desig de la naturalesa.

Una abraçada i no t'aturis!

imatges nocturnes, de natura i d'aire pur....i a més fent l'amor amb la lluna.

fantàstic

T'has estrenat molt bé amb el teu primer poema! Realment he sentit com si formés part de la història... vigila de no tenir un fill còsmic hehehe molt maco el poema :P

Petons!