Res no succeeix debades

no cal.

que potser no podem expressar amb paraules, i tu, en canvi, ho saps fer tant bé amb la teva poesia...

La nostra ment demana certeses, però sovint (molt sovint per sort) no només ens movem per la nostra ment.
Les mirades, intenses.. potser no poden respondre a preguntes que ens fem cerebralment: què ens separa, què ens uneix, per què passen les coses, i tampoc potser permeten que entenguem les coses que ens passen, que sentim .. però com saviament dius, res succeeix de bades, si tens els ulls oberts i ho perceps amb tot el teu ser.
Tu potser ja has trobat el secret : 'consolar-te mirant-li els llavis, i construir a l'hora palaus de paraules'.

Felicitats! un poema esplèndid!!!

palaus de paraules sense saber que dir, i cadascuna és posada al seu lloc natural, talment escolpida per ser col·locada expressament entre aquesta i aquella...

Envoltats de situacions que ens semblen surrealistes, totes les coses que ens succeeixen, tot allò que pronuncien els nostres llavis i tot el que sent la nostra oïda es mou en un context (voltes difícil d'entendre, voltes tan clar) en el que res no suceeix perquè sí.

I al final ens quedarà aquesta certesa, aquests versos que escrius per sentir aquests mars invisibles que ens calmen...i sacien el dubte i el desconcert.

Una abraçada,
Henry

res no succeix debades, tot té una raó, com el teu poema.

Ara feia dies que no et llegia i reconec que aquest m'agradat molt.

Hi ha moments en que semblen endevinar que tot té una explicació, on res no succeeix debades.
Allí en el fons dels mots, que potser esdevenen el fons del nostre pensament més profund, de la nostra intuïció més innata, tot sembla tenir un estrany significat.
Tots els somnis semblen possibles en aquell espai perdut i indefinit...

És un poema preciós, me'l enduc als preferits.

Petons!

vejam si tornes aviat, anyor els teus insomnis i t'he de contar coses, he ampliat el geriàtric !!!!

Una forta aferrada

Conxa