Príncep del tàrtar

Dir roda és dir el que et falta.
Aquesta és la primera impressió.
I la memòria que tot ho destil·la
o ho alcoholitza, emborratxada,
comença el recompte del recapte:
dotze serps que em xuclaven del mugró
la llet que em vas provocar amb la xumada,
una mantis agnòstica menjant-se'm els ulls,
el cop de cap que em vaig estossinar
al saltar la barana del bressol,
i la musiqueta de pianola
aquella que no em puc treure del pap
mentre rodes la roda amb les cames
lligades destralerament amb un filferro.

Dir màscara és dir el que ens mostres.
La faç emblanquinada sense cura,
com l'hòstia beneïta de la sang de les galtes
a les mans, que ja no tens, ni vols.
I sé com és el procés del teu secret,
mostrant-se al bell mig de l'escenari,
impúdic i parsimoniós, parsimoniós.
A cada pètal esfullat, un perdona'm:
per les tulipes que varen morir de sed,
cada una de les pinces que vaig deixar
caure al celobert, sense voler, diria,
per esdevenir famèlic, i cruel, ximplet.

Em pintaré un somriure a la cara,
em dius, com cada nit, i sortiré a escena.
Qui ha parlat de no dir res?