RELATS INTERTULIATS: Camí de sirga

Jesús Moncada (Mequinensa, 1941 - Barcelona 2005,



Narrador i traductor i articulista. En la seva obra recrea, entre el realisme del XIX i el realisme màgic d'influència sud-americana, el passat mític de Mequinensa, antiga població de Baix Cinca, ara soterrada sota les aigües del pantà de Riba-roja.

Autor dels llibres de contes, Històries de la mà esquerra (1981), El cafè de la granota (1985) i Calaveres atònites (1999). Recollits tots tres en Contes (2001) i de les novel·les, Camí de sirga (1988), La galeria de les estàtues (1992) i Estremida memòria (1997). Tota la narrativa està publicada a l'Editorial La Magrana.
Fou traductor al català de nombroses obres
Cabòries estivals i proses volanderes són un recull d'articles que l'autor publicà a Fraga.

Un dels aspectes de l'obra narrativa de l'autor és la constant aparició dels mateixos personatges en la línia de l'obra de Balzac, Oller, Espriu (en la narrativa), per la qual cosa a través dels seus escrits, Moncada, recrea un món mític, un cosmos literari personal que subjuga qui llegeix la seva narrativa.

La tècnica i estil juguen un paper important a l'hora de qualificar la seva obra com una de les més importants de la literatura catalana de l'últim terç del segle XX.


Camí de sirga

(Recordem que SIRGA: Corda que serveix per estirar una xarxa, una embarcació des de terra per tal de fer-la avançar. DLC. Ed. 62)


Argument


De totes les obres de l'autor és la més universal, ja que ha estat traduïda en quinze idiomes.

En to elegíac no absent, a voltes d'ironia lleu, la narració ens explica l'evolució dels habitants de la vila, amb aquest sentit en Mequinensa (encara el nom no hi aparegui), representats per una sèrie de personatges, alguns dels quals són una constant en tota l'obra narrativa de Moncada, des de la Guerra del Francès fins l'enderrocament i despoblació total de poble(1971) perquè ha de ser negat sota l'Ebre. Encara que quan les màquines tibaren les sirgues d'acer (...), feia més de tretze anys que la destrucció de la vila havia començat. (pg.14).
La novel·la es podria considerar una obra coral perquè en un moment o un altre des que surten fins al final se'ns explica la vida dels personatges, però tots són presidits per la Carlota de Torres, com un puntal, una columna d'allò que fou el poble en la ficció recreada per l'autor.
La història escrita amb estil realista frisa constantment, com es pot comprovar, el realisme màgic (aspecte que no analitzaré i que hi ha un munt de crítics que parlen de la influència de G. Garcia Márquez en l'obra de Moncada)

El temps: històric i personal

Veiem que el temps, la història és el fil conductor de la novel·la encara que l'autor en una entrevista on se li preguntava pels fets que ocorrien en l'obra contestà jo no faig la història d'uns fets, sinó una novel·la . A partir d'aquí hem d'entendre que
els personatges i els fets de la història literària són els que em porten en cada cas al context social, històric, sobre els quals recullo informació. Per a Camí de sirga em vaig servir molt de la memòria oral, vaig entrevistar tots els navegants de l'Ebre que em podien informar (...) La finalitat de la novel·la no és la història, sinó una col·lectivitat enfrontada a la seva desaparició a causa d'un pantà, el de Riba-roja (...) i per això la novel·la té la construcció que té; i com cadascú pateix la història de manera individual.
L'autor ha aclarit l'estructura interna temporal de la novel·la que queda dividida en dos classes de temps:


a)El temps històric. Extern als personatges.
b)El temps individual que és com viu la història individualment.


Tots dos eixos s'entrecreuen de manera que quan Jaume Torres i Camps rep un tret que li passa d'esquitllentes, sols li fa una esgarrapada en una galta, i forada el cap del seu retrat penjat a la paret; resulta que coincideix amb l'assassinat de l'hereu de la corona austrohongaresa a Sarajevo; així mateix Arquímides Quintana (l'heroi de Tetuan) mor dins el llagut comandat per Nelson (Robert Ibars) el mateix dia que des d'un globus algú crida la proclamació de la II República (14 d'abril de 1931)...

Estructura de l'obra

L'autor externament a dividir la novel·la en cinc apartats que coincideixen, si fa o no fa, en moments històrics crucials per als mequinensans, per a la resta de Catalunya, de l'estat i fins i tot del món. Tot, però, presidit pel RIU. L'Ebre que n'ha estat la vida en serà la mort.

Primera part: Els dies de l'Edén

És la més llarga i densa. Comença el 1971 per l'enderrocament de la casa de Llorenç de Veriu (mort el 1936 a Terol), la pols de la qual travessa el carrer fins anar a parar a la casa dels Torres i Camps on l'última descedent que viu al poble, Carlota Torres i Camps, la de la formidable corprenta, s'hi rebel·la. Queda definit un dels espais interiors més importants de la novel·la.

La pols com un element reviscolador penetra "udolant" i tenyint de blanc "espectral" les estances i funcionant com un flash bak les retorna al seu color passat, als inicis del segle XX, quan la casa, sobretot el Saló de les Verges Màrtirs, lluïa amb tota la resplendor d'una casa benestant. La millor del poble: la dels amos d'una de les mines de lignit, de la fàbrica Torres i Camps, Extractes de Regalèssia i del llaüt la Carlota, és a dir l'alta burgesia de la vila.
Des d'un primer moment personatges i objectes transcendeixen la seva funció i esdevenen símbols d'una època en què l'alta burgesia dominava el panorama social enmig del luxe, però tenint sempre present que sota l'aparença d'una gran posició econòmica hi ha el desig de viure la bohèmia, la del germà gran de l'Adelina Camps, que mor a París en braços a qui després coneixerem com Madamfrasuà (pg.87) . D'ell quedarà el quadre de Les Verges Màrtirs, veritable objecte màgic d'aquesta part i que no és altra cosa que una pintura que per la descripció recorda a les Tres Gràcies de Rubens, potser més que les de Botticcelli. La pàtina del luxe no encobreix les passions més amagades, com Jaume Torres, patriarca de la família, casat amb la pubilla Camps a qui la muller no li feia goig, no li havia agradat mai (pp. 19) i per això no dubta a ficar-se al llit amb criades, noies de fàbrica, cosa que propicia que un tir vagi a parar al cap del seu retrat, encara que la gent pensi que ha estat un atemptat anarquista, però que el narrador ens assabenta que hi hagué una conversa sense escridassades entre gendre i sogra. A Barcelona, a Gràcia, un antic peó de les mines de Mequinensa, "i el tirador més fi de la vila", pare d'una antiga obrera de la fàbrica Torres i Camps, Estractes de Regàlessia, que acabava de tenir una nena, que amb el temps s'assemblaria d'allò més a la Carlota Torres i Camps (pg. 51); compra un cafè (corria l'any 1914 i acabava d'esclatar la guerra). Aquesta nena serà la futura cambrera d'aquest establiment on aniran els mequinensans només per veure-la.

Aquest cosmos creat per Moncada transcendeix en simbologia quan ens explica, que com passa a altres llocs de Catalunya, la guerra que assola gran part d'Europa és per a Catalunya un enriquiment, ja que les fàbriques de teixits necessiten el lignit de la conca d'aquesta part de l'Ebre. La prosperitat econòmica esdevé riquesa per a la classe burgesa i un cert benestar per a la classe obrera que veu com les seves diversions van més enllà del casino o el cafè, ja que fins i tot inauguren un cabaret, l'Edén, amb Madamfransuà com a primera vedette. L'element màgic serà el mascaró de proa, el Polifem que després d'estavellar-se la nau van desar-lo (...) el pobre gegant fou testimoni de les nits d'amor de la francesa a sobre i a sota de vànova tricolor. (pg. 82)

Mequinensa, de la mà de Moncada, és el símbol socio-econòmic de Catalunya, els Torres l'alta burgesia, i el Nelson i en A. Quintana el món obrer; Aleix de Segarra és el personatge que representa més bé l'esperit de l'artista d'aquells temps que abasta tots els espais: és pintor de naus (ell pinta el vaixell del Polifem), de quadres, pinta el sr. Torres, fa cartells i a més és músic: toca el piano a l'Edén Aquest personatge el trobem en certa manera: al riu, encara que no navegui, a la casa dels burgesos i al cabaret canalla que simbolitza la vida abans de l'acabament de la 1a. guerra.

No en va aquest capítol acaba el 1919, amb la marxa de Madamfransuà de la qual sols queda una ploma al llit desparat. Comencen anys negres per a Catalunya.

(A partir d'ara no m'extendré tant, ja que fóra massa llarg)

Segona part: L'illa dels tretze sants

Aquesta segona part l'objecte que impulsa el record, el retrocés de la memòria és un canó, el Mortífer, (que l'any 1971 la família Vidal neteja perquè té la intenció d'endur-se'l al lloc nou) que ens durà de la Guerra del Francès fins a les guerres Carlines on una nit fou l'heroi en desfermar des de una riba de l'Ebre les tropes de Cabrera que, suposadament, enfilaven riu amunt i acabà amb un munt de gallines mortes, perquè els cadàvers "la nit se'ls havia endut riu avall, al Delta".

L'altre element simbòlic i màgic serà el mirall engrunat en moltíssims trossos d'en Sàssola, antic capità negrer, el que ens durà, a través un exemple de realisme màgic, a veure un passat dels personatges de la vila: des de l'agonia del baró que torna boig a un gos que acaba negat al riu, (ppgg.100-102) a recular a diverses èpoques per evocar 1920. Altra vegada una munió de personatges desfilen, alguns ja els coneixem, altres no com la Feliça de Roderes, "la sibil·la riberenca", qui des del balcó de l'Apocalipsi fa prediccions tremebundes; el Francesc Romaguera, fill del terratinent Sadurní Romaguera ( alcalde de la vila d'ençà de pujada al poder de Primo de Rivera). S
e'ns dirà que Romaguera fill es convertirà en amant de Carlota Torres (cabdella que descabellaràs (ppgg. 110 i 120 (...) Hi ha coses (...) són com L'Ebre i el Segre (...) l'aigua no acaba mai de passar (pg. 111) )) perquè suplirà fredament la funció del marit, Hipòlit de Móra, que no havia sabut "despertar" l'agitació que la dona demanava (pg. 120) i que, segons deien, formava part d'una família que un fat ineludible condemnava els hòmens a ser enganyats per les dones respectives (pg. 157)

Paral·lelament el personatge de Ricard Ibars - Nelson (Robert Ibars sou un navegant millor que l'almirall Nelson Li dirà solemnement el geòleg anglès Mr. Oliver (pg.125) ) s'anirà reafirmant i entendrem el fort lligam que hi ha entre ell i la família Quintana: La Júlia i el seu pare, Arquímedes). A la llarga esdevindrà l'oponent ideològic i social de Carlota per dret de naixença: ell, la Carlota i la Júlia (l'amor impossible de Nelson) nasqueren a 1900.

La proclamació de la República l'any 1931 agreuja les desavinences de les dues classes socials ja prou malmeses arran de l'assassinat d'Arnau Terrer, el líder sindicalista, cinc anys abans a mans del sicari de l'alcalde dretà Romaguera. (Recordeu l'Arnau Terrer (...)sis anys després de la mort del líder minaire la seva memòria continuava viva ). La revolta minaire asturiana de 1934 els féu una alegria als d'esquerres Tornava a haver-hi il.lusió. El personal confiava en la victòria (pg.163).

És a partir de llavors que pel riu comencen a baixar imatges de sants i santes i queden aturades en un illot que des de llavors s'anomena l'illa dels Tretze Sants ( un cos! La puta d'oros deu ser un ofegat. (...) Collons un àngel! (...) Aquest sembla el Sant Blai de l'església de la vila ! (ppgg167-169).

Ha començat l'assalt als béns de l'església entre ells el del convent , vell edifici propietat del revesavi d'Aleix de Sagarra que acaba fent la narració pintada dels esdeveniments passats i presents de la vila amb uns personatges la cara i els cos dels quals són gent que tothom coneix. Ell és el cronista secret dels avatars un cop es declara la guerra El convent era el seu món secret, exclusiu. L'Aleix treballava aferrissadament (pg. 179)i de qui sabrem les intimitats sentimentals que no tindran un bon final (l'amor per Malena i el retrobament d'ambdós) igual que la rebel·lió a l'Àfrica contra el govern de la República pel juliol de 1936 no la tindrà per a qui pensa com ell: per als seguidors del govern legal que havia sortit de les urnes.

La desfeta del convent és la derrota de la guerra i de tot els que havien lluitat al costat de la República.


Tercera part: Cendra de calendari

Comença el 1971 a la dolçor tardoral i és Alfons Garrigues, el barquer, fills de barquers amb la seva memòria que ens duu al punt on havíem acabat: 1939.

Ell comença amb la situació dels qui restaren després de la guerra: d'aquell cosí que ve després de la guerra i d'haver passat per un camp de concentració i arriba al poble amb els ulls apagats (pg 194) per a morir; d'aquell que veu les botes que ha heretat d'altres i les reclama i, sobretot, l'afusellament de Sebastià Noguera, el marit de la Júlia Quintana. Eren les represàlies per part dels vencedors (pg. 220). I el retorn dels qui se n'anaren d'un bàndol i de l'altre i així veiem que en Jaume de Torres i filla tornen després d'haver fugit a Valladolid i passen revista a qui els esperen per afalagar-los, com si res no hagués passat. Sols ella, Carlota de Torres, esperarà l'amant, Francesc de Romaguera (vestit de falangista i amic dels nazis) que la menysprea després d'haver dit, que el seu pare era un gallina per la seva defecció als deures de classe i ella una porca (pg. 215).

L'Ebre que havia estat testimoni de la desfeta final de l'exèrcit republicà acollia tots els que regressaven: Heu perdut la guerra, Nelson, i un vençut no es pot permetre endegant la gent plantofades i menys als del bàndol guanyador (pg. 219) i els que esperen, amb la inutilitat de Malena, ja que se sabrà que Aleix de Segarra haurà mort a Mathaussen evocant uns temps feliços a la vora de l'Ebre (pg. 256). I com un fil invisible el narrador retrobarà Madamfransuà sota el cognom hebreu com una de les persones jueves mortes al mateix camp de concentració. Tot és cendra.

El RIU, però, és indolent i és impassible al record, ja que L'Ebre era una força insensible als afanys de la gent que li robava els peixos, l'esgallava amb les quilles de les naus o trobava la mort en les seves entranyes fangoses (pg. 220).

Possiblement per això gent com Nelson faran el que han de fer: continuar vivint, treballant i no oblidar. Ell veurà passar per aquells anys de postguerra el cadàver de Jaume de Torres i anys després un puntal, una columna de la societat d'aquella època: Carlota de Torres, però això serà anys a venir.


Quarta part: La garbinada negra

1971. Partit de futbol. Obre el capítol l'apotecari, Honorat del Rom, dient-nos que el fill d'Honorat del Cafè ja havia estat detingut quatre vegades i mitja (pg. 277) per seguir la ideologia paterna, malgrat la influència dretana de l'oncle.
La memòria del narrador fent servir de fil conductor la vida de l'apotecari ens situra a 1945 quan ja ha acabat la guerra europea i les potències aliades veuen de bons ulls el règim franquista, per tant no ajuden per a res als vençuts, que tenen en les maquis un motiu per veure que la dictadura pot acabar. La ideologia feixista per part de les forces vives de la vila és patent (pg. 288 - 287) i les successives detencions del sr. Apotecari (pg. 297) exemplifiquen l'actitud d'una resistència al règim.
En aquest cas Mequinensa també traspassa l'àmbit de la vila i esdevé un símbol del ciutadà rural que ajudava els resistents, els maquis, com part d'aquells que feren la guerra i es negaren a sentir-se vençuts, malgrat ho foren.

Nelson, el vell navegant, de la vila que maleïa els rius així us assequéssiu (pg.308) és l'únic que aspira un guspira de rebel·lia no sols en la gent, sinó en el mateix riu quan ja el comencen a tallar en el primer pantà, aigües amunt la vila (pg.308)
Tot resta escapçat, tallat: les esperances de rebel·lia dels homes ( la mordassa de la dictadura ) i del mateix riu que, encara que es revolta, no pot fer-hi res.

El tancament de les mines, de la fàbrica acaba de matar la vida del poble que amb la mort de la vídua Sellarès, últim baluard d'una estirp de dones amb caràcter (era una calenta geniüda i bondadosa) coincideix amb l'acabament del primer pantà. En espera de fer el segon i on els treballadors de les mines foren duts per començar el segon pantà: el de Riba-roja que inundaria Faió i la vila (pg.311).
La lluita perquè la vila no fos negada durà tretze anys tretze anys de guerra per pagar-se l'enterrament (pg. 312). El de la vila, clar! i que va dividir els habitants en dues faccions. Els que es quedarien a la vila nova i els que se n'anirien a un altre lloc. Vida nova, però lluny , perquè S'han venut el riu, nois (pg. 315)

L'última casa en caure és la dels Torres i Camps. Carlota de Torres, un fonament de la vila, no vol fins a l'últim moment deixar la casa i així li ho diu al retrat del seu pare No ho consentiré, pare. No ho consentiré! (pg. 326) en els últims estertors de la mort. Enterrada al cementiri al panteó familiar. No es mourà ja mai de Mequinensa. Al fons de tot de les aigües del pantà, aquell esperit de classe, de dona forta, dorm.

Epíleg: Exili sense retorn

Amb l'enterrament de Carlota de Torres tot s'ha acabat a la vila, com s'han acabat els personatges que la feren, la confirmaren com l'ha vist l'autor. Sota l'aigua naveguen com tantes ombres entranyables cap a l'oblit (pg.345)

Sols gent com Nelson va a la vila nova. Per a ells la vida continua d'una altra manera, però. El riu passa davant. Sempre hi passarà.


Personatges.

Cal recordar que com hem dit a l'inici és una novel·la coral, la vida de diferents personatges que es relacionen entre si és explicada en un moment o altre:

Carlota de Torres/Francesc Romaguera/Hipòlit de Móra
Jaume de Torres
Robert Ibars - Nelson
Arquímedes Quintana
Aleix de Segarra
Madamfransuà
Honorat del Rom
Sobretot una diferència: la vídua Sellarès/Carlota de Torres = dues dones amb un poder econòmic i empresàries.

Estil

No cal dir que la riquesa lèxica de l'autor posa de manifest un gran domini de la llengua, però el que m'agradaria aprofundir és en l'humor i/o en la ironia suau que destil·len alguns fragments: Solia atribuir la pèrdua momentània de les facultats premonitòries que tenia de naixement a les alteracions en el seu camp magnètic cerebral provocades per la ferralla miraculosa del Bisbe (pg. 126) Es refereix que un personatge queda immantat per la quantitat de medalles penjades al coll d'un altre, tant que no el deixa veure el present ni el futur (es creu endeví). Un altre dels personatges s'assabenta per una sessió d'espiritisme que les coses haurien anat d'una altra manera perquè s'acabava d'assabentar que l'àvia de (...) encarnada amb una egua italiana, acabava de guanyar el Palio de Siena (pg. 172)

Tècnica

Com enllaça una època amb l'altra a través dels objectes, d'un alè, del riu, d'un personatge. És una part que hagués volgut analitzar bé, però què us sembla si ho deixo a les vostres mans?

Elements del realisme màgic

Podria citar objectes, el mirall, el quadre, però, sobretot, el RIU del qual he dit algunes coses, però m'hagués agradat descriure'l fil per randa, però havia de fer-ne un
comentari més global. Ho continuaré.

Crec que m'he estès massa. No ho sé. Sols puc dir que
llegir Camí de sirga per fer-ne una anàlisi ha estat un gust i m'hagués agradat tenir més temps per fer-ne un millor estudi. Espero, però, que el que he fet us hagi estat de guia.


Molts petons a tots i a totes.

Lavínia


Notes

La lectura és de Camí de sirga de Jesús Moncada. Edicions de la Magrana 3a Edició 1988

Entrevista a Maribel Oller per a la revista dominical del diari Avui el 27 d'abril de 2002