Quiquito

El Quiquito havia vingut de l’Hospitalet amb els pares i l’àvia, vídua de feia poc temps, a viure dos replans més amunt d’on jo vivia. El motiu del trasllat era perquè els pares treballaven a Lámparas Z, una empresa que feia inicialment bombetes per a làmpades i que després es convertiria en la Philips. Van trobar que un pis tan a la vora de l’empresa era fantàstic i, a més, l’àvia tenia cura del nen. De manera que tots dos anaven sempre amunt i avall passejant pel barri i, quan era l’hora que els pares sortien de treballar, sovint els esperaven. Era un nen morenet amb uns ulls grans i negres que reien i tothom sempre li deia alguna cosa que el nen contestava a mitja llengua i un somriure.
Pocs dies abans de Reis, la meva mare i jo el vàrem veure pel carrer amb l’àvia. Ben abrigadet i amb gorro de llana de color vermell.
─Què vols que et portin els Reis, Quiquito? ─li va preguntar la meva mare amb un somriure.
─Anda díselo a la sra. Maria i a la Isabel ─va contestar l’àvia. I mirant-se’l ¬─: Un cavallo de cartón, o un fuerte de indios.
El nen es va mirar tot seriós a l’àvia i després a nosaltres i amb aquell somriure morenet va dir
─do maddalena!
─Cómo do maddalena, Quiquito! Si come la que te hase la iaia ─va contestar l’àvia tota estranyada.
Era cert, l’àvia tenia una mà per fer magdalenes que en el poc temps que eren a l’escala tothom n’estava assabentat.
─ Yo la tero ma gande ─ens va constestar fent un gest amb les mans on podia cabre un pastís de Pasqua.
El dia Reis anàvem per la Gran Via i vam veure la família del Quiquito amb el nen. La criatura amb un abriguet blau marí, un gorro blanc i guants vermells anava amb un cavall i un indi en una mà i l’ altra una magdalena d’aquelles grans de pa pessic flonjo que se’m va fer la boca aigua.
─Alça! Quina magdalena, Quiquito! ─li vaig dir
Tí ─ va dir amb el seu somriure.
I dels ulls li van sortir unes espurnetes que llampegaven com mai.